Desobediència civil i Acord de Pau (2. La força de la desobediència civil i la internacionalització)

La força de la desobediència civil, així encapçala Josep  Pinyol el seu tercer article. El títol ja ens indica el contingut de l’article. La violència i la repressió exercida per l’Estat, així com l’extraordinari moviment de solidaritat desencadenat en suport als presos i exiliats polítics, han reforçat considerablement el moviment independentista, contràriament al que pretenia l’Estat amb la seva actuació.

Deixa ben clar que la via unilateral cap a la independència aplega la desobediència civil i la legitimitat democràtica i, per aquesta raó, no significa cap mena d’imposició per a ningú. L’independentisme sempre ha manifestat la seva voluntat d’acceptar el resultat d’un referèndum o d’unes eleccions constituents, signi quin sigui el resultat.

Els Estats que retenen una nació per la força, sense el seu consentiment, estan violant els seus drets fonamentals. Retenir Catalunya per la força fa que l’Estat espanyol vulneri els principis democràtics establerts en els Tractats fundacionals de la Unió Europea. La desobediència civil continuarà incrementant les contradiccions espanyoles i es veuran abocats a infringir repetidament els principis i  procediments democràtics i Europa es veurà obligada a intervenir.

M’agrada especialment aquesta metàfora que fa servir Pinyol: “[...] es produeix una acumulació de pertorbacions que repeteixen el que passa en l’aigua que s’escalfa en un pot de vidre: la calor fa pujar la temperatura però per un observador visual tot continua igual; finalment quan s’apropa als cent graus, de cop i volta, l’aigua comença a bullir i canvia d’estat líquid a estat gasós. El matemàtic René Thom va matematitzar aquests processos i els va anomenar «teoria de les catàstrofes», una bona previsió del que li espera al Regne d’Espanya.”

Per a mi, continua sent molt important tenir ben clar què significa desobediència civil. Escriu Pinyol:

“La desobediència civil ha de tenir un caràcter de masses per ser efectiva en la lluita per la independència i, en els països amb eleccions, ha d’anar acompanyada de la legitimitat democràtica guanyada a les urnes. Els desordres públics fets per persones que eviten ser identificades per eludir l’acció de la justícia no poden ser considerats desobediència civil. [...]La indignació i la ràbia d’un moment no poden determinar la via de la desobediència... “

El cost personal i col·lectiu que pot arribar a comportar les accions de desobediència civil és summament alt.  “[...] Aquest cost implica usar el desacatament de les lleis en campanyes intenses, ben preparades, executades en moments estratègics per tal d’obtenir el màxim avenç vers l’objectiu final.”

El quart article es titula La dimensió internacional del conflicte català.  Queda clar que la Unió Europea té suficient força per obligar l’Estat espanyol a negociar l’exercici del dret d’autodeterminació. Ara bé, també ha de quedar ben clar que els Estats europeus no volen la independència de Catalunya, no volen alterar l’estatus quo. Per això l’estratègia internacional ha d’anar molt més enllà de la Unió. Cal, sobretot, multiplicar els pronunciaments de les instàncies internacionals com les Nacions Unides i la seva Comissió de Drets humans.

Una altra bona metàfora: “Els governs de la Unió Europea no seran la protecció activa a la que la part feble del conflicte té dret; no actuaran com els bombers. Però han entrat en acció els elements de protecció passiva, l’equivalent als extintors o les sortides d’emergència.”

Destaca també, des del punt de vista de la internacionalització, l’existència del Consell de La República a l’exili perquè assenyala, constantment, Espanya con un Estat autoritari amb importants restes del a dictadura franquista.

Per als estats europeus, no és el mateix reconèixer una Catalunya independent que acceptar un Acord de Pau. La via unilateral de la desobediència civil ha de demostrar que l’Acord seria el més just, el millor i el que té menys costos per a la pròpia Unió Europea. Un Acord de Pau en què s’estableixin clarament les condicions de futur és el millor garant de l’estabilitat de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.