Desobediència civil i Acord de Pau (3. Confrontació, propostes i negociació)

Josep Pinyol titula el seu cinquè article  “Pactes polítics, relacions administratives i negociacions de pau.” 

Per tal d’arribar a un Acord de Pau, la negociació ha de formar part de l’estratègia que inclou la desobediència civil,  guanyar eleccions o la pressió internacional. El primer que cal teenir ben present és que, malgrat les lliçons que en podem extreure,  la situació i el context català són molt diferents als de l’Índia de Ghandi, a la Sud-àfrica de Nelson Mandela o a la mateixa Irlanda. Aquest fet implica una complexitat que pot portar a confusió si no es tenen objectius ben definits.

Per exemple, Pinyol argumenta: “Si fóssim la part forta del conflicte podríem trencar el diàleg amb l’Estat espanyol amb les peticions de la fiscalia per al judici de la vergonya. Però com a part indefensa hem de continuar apel·lant a la negociació i al reconeixement dels nostres drets.”  

Els conflictes polítics passen per tres fases: Màxima confrontació. Presentació de propostes de solució. Negociacions pròpiament dites.

“Un moviment unilateral basat en la insubmissió no-violenta i la legitimitat democràtica guanyada a les urnes no té altra sortida que la negociació amb l’Estat opressor. Nelson Mandela des de la presó va buscar la interlocució uns personatges tan depravats com els dirigents blancs sud-africans, però exigint en tots els anys de negociació l’abolició de la constitució racista. El mateix va fer Gandhi amb el virrei britànic i missions enviades des de Londres, sense renunciar mai a la independència. El republicanisme català ha de negociar amb el Govern espanyol sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació i ha de condicionar els pactes polítics a les Corts espanyoles i les relacions entre Govern espanyol i la Generalitat als avenços en els Acords de Pau.”

El PP ha mutat la Constitució del 78 imposant les concepcions del franquista Fraga,  és el sisè article (i darrer de moment). 

Pinyol fa un repàs de l’evolució i actuació dels diferents governs espanyols del 78 ençà. D’aquesta manera en fa evident la conclusió que reflecteix el títol de l’article:

“El conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya serà dur i llarg perquè els plantejaments de Fraga i d’Alianza Popular, refusats a la Transició, ara dominen a l’opinió pública espanyola, als principals mitjans de comunicació, a l’exèrcit, al poder judicial, als alts cossos de l’administració, a les cúpules de les grans empreses espanyoles, a les sentències del Tribunal Constitucional. La unitat d’Espanya no és concebuda com la unió de tots els ciutadans de l’Estat acceptant-los tal com són, sinó com la imposició d’un patró únic.”

Per tant, és del tot impossible una resolució democràtica del conflicte en el marc de la Constitució del 78. A més, l’Estat no s’asseurà mai a negociar l’exercici del dret d’autodeterminació si no hi ha una veritable i efectiva pressió internacional. “Qualsevol negociació seria percebuda per l’opinió pública espanyola com una concessió inacceptable, perquè ha estat intoxicada amb la tradicional catalanofòbia, una variant local de l’antisemitisme.”