El Compromís de Casp (1412) va
ser una reunió de nou notables, representants dels estats d'Aragó, València i
Catalunya (tres per estat), que tenien l'objectiu de decidir qui succeiria
l'últim rei del casal de Barcelona, Martí l'Humà, mort el 1410. L’escollit va ser Ferran de Trastàmara dit el
d'Antequera, en detriment de l'altre candidat Jaume II d'Urgell.
Hi ha dues interpretacions
d’aquest fet històric. D’una banda, forma part del relat d’Espanya, del guió de
la història nacional espanyola que arrenca del De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada,
i que continua, amb diverses aportacions al llarg dels segles, fins arribar als
manuals escolars del franquisme. Un relat que incorpora el Compromís de Casp
com una fita més en el camí cap a la construcció nacional espanyola que
culminaria, de manera natural i necessària, seixanta anys després, amb els Reis
Catòlics.
D’altra banda, existeix
també un relat català, molt més recent, però igualment eficaç, forjat als
segles xix i xx, d’Antoni de Bofarull i Lluís Domènech i Montaner a Ferran
Soldevila. La historiografia catalana considera el Compromís de Casp com un
punt d’inflexió o un canvi de direcció en la història constitucional de la
Corona d’Aragó que trenca el model “pactista” tradicional del casal de
Barcelona, que s’extingeix alhora que la dinastia nacional.
Aquestes dues
interpretacions, l’una castellana, l’altra catalana, troben la seva millor
expressió en la polèmica que van mantenir a la primera meitat dels anys
seixanta del segle xx Ramón Menéndez Pidal i Ferran Soldevila. Entre aquestes
dues interpretacions, hi podem trobar la de Jaume Vicens Vives. L’historiador i
escriptor català veia el Compromís de Casp des de la seva pròpia visió del
paper de Catalunya dins d’Espanya: la d’un motor econòmic que aspirava també a
ser motor polític, a exercir el lideratge que fins aleshores —fins al moment en
què escrivia Vicens— se li havia negat. Per a l’historiador gironí, la solució
de Casp no sols va ser «històricament justa», sinó que resultà «paradoxalment
favorable per a l’esperit pactista català», que assolí el seu màxim
desenvolupament legal i institucional amb la nova dinastia Trastàmara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada