Pàgines

dimarts, 9 d’abril del 2019

Compromís de Casp, una derrota catalana o una victòria de l'oligarquia barcelonina? (DAVANTAL del programa 135 de LA CLAU de la nostra història)

El Compromís de Casp (1412) va ser una reunió de nou notables, representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya (tres per estat), que tenien l'objectiu de decidir qui succeiria l'últim rei del casal de Barcelona, Martí l'Humà, mort el 1410. L’escollit  va ser Ferran de Trastàmara dit el d'Antequera, en detriment de l'altre candidat Jaume II d'Urgell.

Hi ha dues interpretacions d’aquest fet històric. D’una banda, forma part del relat d’Espanya, del guió de la història nacional espanyola que arrenca del De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, i que continua, amb diverses aportacions al llarg dels segles, fins arribar als manuals escolars del franquisme. Un relat que incorpora el Compromís de Casp com una fita més en el camí cap a la construcció nacional espanyola que culminaria, de manera natural i necessària, seixanta anys després, amb els Reis Catòlics.

D’altra banda, existeix també un relat català, molt més recent, però igualment eficaç, forjat als segles xix i xx, d’Antoni de Bofarull i Lluís Domènech i Montaner a Ferran Soldevila. La historiografia catalana considera el Compromís de Casp com un punt d’inflexió o un canvi de direcció en la història constitucional de la Corona d’Aragó que trenca el model “pactista” tradicional del casal de Barcelona, que s’extingeix alhora que la dinastia nacional.

Aquestes dues interpretacions, l’una castellana, l’altra catalana, troben la seva millor expressió en la polèmica que van mantenir a la primera meitat dels anys seixanta del segle xx Ramón Menéndez Pidal i Ferran Soldevila. Entre aquestes dues interpretacions, hi podem trobar la de Jaume Vicens Vives. L’historiador i escriptor català veia el Compromís de Casp des de la seva pròpia visió del paper de Catalunya dins d’Espanya: la d’un motor econòmic que aspirava també a ser motor polític, a exercir el lideratge que fins aleshores —fins al moment en què escrivia Vicens— se li havia negat. Per a l’historiador gironí, la solució de Casp no sols va ser «històricament justa», sinó que resultà «paradoxalment favorable per a l’esperit pactista català», que assolí el seu màxim desenvolupament legal i institucional amb la nova dinastia Trastàmara.

Què va significar realment el Compromís de Casp per a la Nació catalana? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada