"Els homes són les paraules". Dretes ,esquerres, República i independència

Sempre hi ha un cor que batega dins de les paraules. Les paraules poden ser una gran força alliberadora, poderosa.. Poden transmetre la tendresa i l’amor, però també la humiliació i l’odi. Serveixen per comunicar l’honradesa i la franquesa i també la hipocresia, el cinisme i la mentida. La paraula també serveix per dissimular la realitat, per encobrir i per manipular el missatge. Les paraules tenen vida pròpia.

Deia Ramon Llull, “La paraula és l’arma més poderosa”. I el poeta mexicà Octavio Paz afirmava que “els homes són les paraules”.

Les paraules són, doncs, molt importants i el nom(s) SÍ que fa la cosa.

No sé si ho veureu igual que jo... potser no... potser la paranoia independentista crònica que pateixo  i les teories conspiratòries que sovint emboiren el meu senderi em fan sospitar de determinades paraules, noms o frases.

Mireu... En l’època de més activitat que vaig tenir com a Secretari Nacional i Vicepresident de l’ANC (2013-2015) vam constituir una Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat propi. Hi venien pràcticament tots els partits (amb l’excepció dels de sempre) i també Òmnium i, és clar l’Assemblea. Sempre, sempre, sempre que s’intentava fer algun tipus de comunicat, partits com EUIA i ICV (els Comuns encara no existien) insistien fins a l’extenuació que els llocs on figurava la paraula “independència” la canviéssim per la de República Catalana. De vegades, se’n van sortir.

La meva paranoia independentista em persegueix i tinc la sensació que l’eix nacional, sobre el qual hauria de girar qualsevol partit que vulgui la independència de la seva nació, està quedant cada vegada més en un racó i se substitueix per un pretès eix social que separa les “dretes” (los que usan el miedo... Rufiàn dixit) de les “esquerres” (a los que nos queda el dolor, també dixit Rufian).

En aquest terreny de preteses esquerres i dretes tot s’hi val. És el que ha fet Gabriel Rufiàn posant al mateix nivell el president Pujol i Ciudadanos i, evidentment, com un vell socialista d’americana de pana i colzeres, queda més que bé dir “Yo no soy soberanista ni independentista, soy de izquierdas y republicano” I reblar-ho tot amb l’afirmació que “La lucha de classes està más presente que nunca”

La meva paranoia independentista també em porta la sensació que la paraula independentista es fa servir cada vegada menys i, ara aquí, ara allà, està sent substituïda per República (de vegades ni tan sol amb l’afegitó de catalana).  Alguns em direu que són sinònimes... De fet és el mateix que em deien els representants d’EUIA i ICV el 2014 o el 2015.

Penso que únicament l’eix nacional ens portarà la independència. Que el moviment independentista és abastament transversal i que hi ha lliberals, conservadors, socialistes, comunistes i multitud de gent que no s’identifica ni amb uns ni amb els altres. Un moviment (i això va per la “lluita de classes”) compost majoritàriament per les classes mitjanes, que són la majoria d’aquest país. Centenars de milers de persones que, més enllà de la vella etiqueta de dretes i esquerres, volen un país i una societat més lliure i més justa.

No cal que em feu cas, però... Són els resultats de la teoria de la conspiració i de massa anys fent d’independentista.