Davant la repressió i la sentència, la"via política kurda" el 10 de novembre

A Catalunya, el primer dia de la primavera d’hivern ha començat amb una gran tempesta elèctrica. Nou independentistes detinguts i acusats de rebel·lió (us sona el terme?) terrorisme i tinença d’explosius. L’onada repressiva contra l’independentisme català continua i augmenta encara més amb la imminent sentència del judici i la previsió de mobilitzacions i protestes massives arreu del país. Recorda massa aquella ofensiva antiindependentista que va tenir lloc a cavall entre els finals del franquisme i els principis de l’anomenada transició. Aquí podeu trobar les principals accions de l’Estat contra el moviment independentista de llavors. En aquells temps, l’objectiu era clar: acabar amb un independentisme que havia optat per la ruptura amb l’Estat, que no acceptava la transició i que començava a organitzar-se perfer.se fort.

Tot això està passant, també, davant la perspectiva d’unes noves eleccions espanyoles per al 10 de novembre i... la pregunta de sempre: què haurien de fer els partits independentistes catalans?

El Partit Democràtic dels Pobles (HDP) és un partit turc, pro-kurd, que es va crear el 2012 com a braç polític del Congrés Democràtic dels Pobles, una plataforma creada el 2011 per representar les minories, els oprimits i explotats per la discriminació religiosa o ètnica individual, i pels drets de les dones a Turquia.

L'HDP és una gran coalició d’àmbit turc, però que té la seva gran força al Kurdistan. L’estratègia era aprofitar el suport dels turcs desencantats amb un esquerra oficial que no els aporta solucions per poder superar el 10% de vots a tot el país, límit exigit per poder entrar a l'Assemblea Turca (un límit que també semblen tenir a la ment els partits espanyols). En les darreres eleccions turques, l’HDP va obtenir la victòria a les províncies kurdes amb percentatges que van anar del 70% al 86% . El gran èxit, però, és que el partit va obtenir el 13% dels vots en tot Turquia i va entrar a la Gran Assemblea Turca amb prop de 70 diputats. Un èxit sense precedents per als partits prokurds.

El 2018, Arnaldo Otegui va proposar la “via kurda” per anar a Madrid. Proposava una candidatura formada o avalada pels diferents grups sobiranistes i independentistes de l’Estat espanyol oberta, també, a tots els republicans que s’hi volguessin afegir.

Vicent Partal recollia aquesta idea en una editorial recent “Quatre possibles opcions de l’independentisme davant les eleccions del novembre” i de manera molt més modesta, en parlàvem en el darrer Vull una resposta d’ETV Llobregat.

Una candidatura dirigida pels independentistes que intentaria recollir bona part del vot rupturista i republicà que pot existir a l’Estat espanyol. No seria gens exagerat pensar que una candidatura d’aquest tipus podria arribar a obtenir un percentatge de vot similar al de C’s o Podem que es podria traduir en un franja d'entre 30 o 40 diputats.

Mentre començava a escriure aquestes ratlles, m’ha arribat el correu d’un company, Joan Guarch que, indignat per les darreres detencions, m’apuntava també aquesta idea de la “via kurda”.

Reprodueixo íntegrament uns fragments de la seva carta perquè coincideixen al 100% amb el que, segurament, jo hauria escrit:

Pel que respecta a la llista tan se'n fot en quin lloc es vagi, l'objectiu no es tenir l'hegemonia, sinó donar una resposta brutal a l'estat espanyol.

Aquesta candidatura s'ha de fer amb els partits independentistes d'aquí, convidar els sobiranistes perquè també s'hi afegeixin, i donar al oportunitat a fer llistes amb el mateix nom a gent de les Illes Balears, el Pais Valencià, el País Basc i a qualsevol força interessada en tot el país. A Madrid, a Canàries, a Galicia i especialment a Andalusia. I també per suposat al Senat per evitar majories absolutes de cap partit.

Crec que una solució així ni se l'esperen i pot ser un cop brutal, a banda de preparar-se per al futur contra la implantació de mesures policials i de il·legalització de forces democràtiques a qualsevol indret espanyol.