Un fragment de "La febre d'or", de Narcís Oller, considerat per molts el creador de la novel·la catalana moderna:
La mar era plana com una
planxa d'acer. El sol, ja molt decantat, llepava l'aigua amb matisos d'estany,
daurava el moll de la Capitania, s'escarxava en sa llanterna i en els balcons
de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les
barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que
es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l'immens
mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l'espai
lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent
tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, comença aquesta a obrir-se pas per
entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s'allunyà seguida
d'una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s'estenia
llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l'aigua.
"Te deix, amor, la mar com a penyora" és un recull de narracions de Carme Riera. És el seu primer llibre de contes que destaca pel fet que fa servir la parla col·loquial mallorquina i que aborda uns temes, en aquells temps, tabú com l'ampor entre dones. Som davant d'unes narracions amb una prosa poètica magnífica.
“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la
mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple
del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes
als balcons i veles grogues rostides pel sol.
No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a
l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombolada, com
una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del
moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl.lica,
sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però
l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda
i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.
Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita
immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell
migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n
recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren
del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds en una bafarada de records
llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de
comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores,
minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No
te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal a on els anys, els
mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor
era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada