Tanta llum, tanta llum de mar arreu,
com un cos de vent que fuig del temps,
[...]
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.
(Miquel Martí i
Pol/Lluís Llach.
Un pont de mar blava)
Tots,
un moment o altra, ens hem quedat extasiats, pensant, reflexionant o,
simplement, badant davant del mar. Segurament, el mar és l’únic element capaç
de transformar-se contínuament. El mar en calma on les onades gairebé ni
existeixen i l’escuma és quasi invisible, El mar embravit pel vent i la tempesta.
El mar que t’omple de sensacions i sentiments: basarda, temor, por...tranquil·litat,
tendresa, amor...
Si
algun tema ha proliferat en la literatura, ja sigui en prosa o poesia, aquest
ha estat sens dubte el mar. M’ha vingut de gust, doncs, fer una petita i
modesta recerca en el món literari per veure què hi trobava. Tant de bo us animi per llegir l'obra completa.
Una
de les millors descripcions del que significa el mar des del punt de vista de
les sensacions i els sentiments l’he trobat en aquest text “La poesia del mar”
de Rosa Maria Martínez Ascaso:
Qualsevol
pot constatar que el mar, aquest immens ésser viu, pot desvetllar en qui el
contempla sensacions molt intenses. Fins al punt que la persona més prosaica no
pot substreure’s a la seducció de la seva feréstega bellesa. Una atracció que
penetra els sentits de forma silenciosa, però impactant. Com quan les onades
fugen del vent que, entremaliat, les empaita i, en arribar a la platja,
ofereixen un espectacle excepcional: deixen anar bombolles d’escuma que
esclaten, esquitxant polsim de sal, en una mena de boira màgica. Aquest gust
salobre és l’ADN del mar, allò que, junt amb el seu moviment continu,
l’identifica universalment. A més, per aquells que saben escoltar, el mar
parla, canta o xiuxiueja amb veu sedosa i suau o amb to fosc i empipat. Són
aquestes veus, remoroses o irades, les que interpreten els poetes i les
eternitzen en paper imprès. Moltes d’aquestes reflexions individuals, en ser
publicades, han ofert al món pàgines poètiques sublims, d’una transcendència
perdurable.
La
varietat de pensaments sobre el mar i el seu tractament en els poemes és
infinita.
Comencem aquest petit recorregut amb el
primer capítol d’Ulisses, de James Joyce, en traducció de Joaquim Mallafré
Ombres
boscanes suraven en silenci per la pau del matí des de dalt de l’escala fins al
mar, en el qual tenia la vista perduda. A la riba, i més enllà, el mirall de
l’aigua blanquejava, esperonat per peus lleugers calçats de llum. Pitrera
blanca del mar ombrívol. Ritmes entrellaçats de dos en dos. Una mà polsant les
cordes de l’arpa, fonent els seus acords aparellats. Cants d’esposalles
blanques d’escuma fent pampallugues enmig de la fosca marea.
Un
núvol començà a cobrir el sol lentament, enfosquint la badia amb un verd més
fosc. S’estenia darrere d’ell, bol d’aigües amargues.
"The Dry Salvages" (El Salvatges sec) és el tercer poema que compon els "Quatre quartets." El títol prové del nom d'una formació de roques marines a la costa de Cape Ann, Massachusetts, on el poeta passava temps de petit:.
l
riu és endins nostre, el mar ens envolta per tot arreu;
El
mar és la vora de la terra també, el granit
Fins
al qual arriba, les platges on tira
Les
seves mostres d'una altra creació més primitiva
L'estrella
de mar, el límul, l'espinada de balena;
Les
piques on brinda a la nostra curiositat
Les
algues més delicades i l'anèmona marina.
Llança
a l'aire les nostres pèrdues, la xarxa esquinçada,
Trossos
d'olla per a llagosta, el rem trencat
I
els equips d'estrangers morts. El mar té moltes veus,
Molts
déus i moltes veus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada