M.M.Marçal, poeta? Joan Fuster, assagista? Montserrat Roig, narradora? (1. Les baules que els uneixen)

Maria Mercè Marçal, poeta… Joan Fuster, assagista… Montserrat Roig, narradora…

Dues dones que, de manera conscient, van impregnar la seva literatura d’una concepció militant, d’una nova manera de ser i de veure el món, pròpiament femenina. Un home, sorneguer, irònic, lúcid, tremendament lúcid… Un “homenot”,  com diria Pla.

La poeta que agraïa al tèrbol atzur tres dons… La narradora que quan escrivia ho feia perquè li donava la gana… L’assagista que ens deia: Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses…

La narradora, la poeta, l’assagista… Tan… diferents?

La singularitat creadora

Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d’aquestes paraules es fa una obra d’elaboració de l’experiència, de construcció del sentit de les accions, d’articulació d’una visió del món, d’afaiçonament de la memòria. El pany de la realitat que cada autora, o autor, focalitza, selecciona per ser dit i salvat de l’oblit… (Maria Mercè Marçal)

L’escriptura és, per a mi, testimoni d’existència, memòria personal i col·lectiva compartida. M’interessa focalitzar internament les històries en les dones-personatge que, d’aquesta manera, assenyalen el gènere com a eix central del meu cosmos narratiu. (Montserrat Roig).

La fórmula que Charles du Bos aplica al misteri de l’obra literària, al fenomen creador, extensible a totes les formes d’art: L’encarnació. Jo crec, però, que en l’obra no s’encarna només una  emoció, ni tampoc una experiència, sinó una cosa més segura i constant, més profunda que, pel seu compte, pot abraçar emocions i experiències: tot l’home. En l’obra s’expressa, es comunica, es diu tot l’home junt. L’home sencer. (Joan Fuster).

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrosega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Aquesta idea d’una visió personal, única, original, aquesta singularitat creadora és una de les baules d’aquesta cadena invisible que uneix l’obra de Fuster, Roig i Marçal. Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant. Percebre el món i transmetre’n una visió pròpiament femenina o masculina. Comunicar-se amb la poesia, amb la narració, amb l’assaig, amb…

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra. (Joan Fuster).

A través dels mots, i dels mots escrits, és a dir, més o menys perdurables, s’articula una veu pròpia que es pregunta als altres per a ésser reconeguda. (M.Mercè Marçal).

El “com”, el nom de les coses… però també existeix el “què”, el sentit. (Montserrat Roig).

L’artista, els nostres escriptors, doncs, experimenten de manera contínua aquest fenomen de l’encarnació de què ens parlava Fuster: la presència directa de l’home –de la dona- en la seva obra. Una encarnació que es troba en el fons de l’expressió, en el fons de l’obra, perquè l’aparença exterior que aquesta pugui adoptar és només una qüestió d’estil i de forma. Cadascú buscarà aquella forma en què es trobi més còmode, més a gust. Aquella en què les seves qualitats individuals li permetin d’expressar-se, de comunicar-se millor.  Una forma AMB la qual aconseguir la màxima encarnació individual i que Fuster anomenava “la cara sensible de l’originalitat estètica”.