M.M. Marçal se serveix del
llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció, conscientment militant, de
la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova
manera de ser al món, una manera pròpiament femenina.
La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera
de dir-me a mi mateixa…
“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de
dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones.
Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre
relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la
incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza
són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat
creadora radica precisament en el fet d’ésser, en la seva obra, ella mateixa.
L’apropiació de les
paraules dels altres és també un treball creatiu. La preocupació no és
l’autoria, sinó l’empremta, les petges que altres discursos, altres paraules,
altres estils han deixat en un mateix. (Joan Fuster).
L’escriptor durà a
terme una relectura, que serà alhora una reinterpretació dels textos que
conformen la tradició a la qual s’inscriu i amb la qual dialoga… una mena de
traducció a la contemporaneïtat. (Montserrat Roig).
Estic convençuda que
només revisant els textos de les escriptores que ens han precedit amb una
mirada altra podem desemmascarar i revelar tot allò que resta fora dels
paradigmes crítiques pretesament neutres… Fer les preguntes adients al passat…
(M. Mercè Marçal).
I per tal que l’escriptor o l’escriptora s’encarnin de
manera perfecta en l’obra caldrà emprar el mot insubstituïble, el mot únic i
singular per aconseguir l’expressió i la comunicació perfectes. Cadascú, doncs,
haurà de confeccionar-se el seu vocabulari singular, bastir-se les formes
apropiades construïdes amb els noms més escaients al seu projecte literari. És
aquesta la tasca –per a Fuster- no finida mai de l’artista i de l’escriptor.
Cada home que expressa afaiçona el seu
llenguatge per tal qu respongui ajustadament, a l’impuls que ha
d’encarnar-s’hi. D’això se’n diu estil. (Joan Fuster).
Per tal de dir-se
ella mateixa i anomenar les coses des de la seva situació en el món,
l’escriptora ha de forjar-se un discurs, no només un lèxic, sinó rescatar
moltes paraules de les connotacions habituals i marcar-les amb un altre punt de
vista. (M. Mercè Marçal).
Un expressió verbal
realment individual…. Heus aquí el somni de l’escriptora. (Montserrat Roig).
El procés es clou en si mateix
En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor
o l’escriptora.
Aquest procés d’encarnació no és complet, però, fins que
intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector.
Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels
seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És
llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en
iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.
Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació
literària continua endavant:
L’obra té una entitat
autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que,
en assumir-la, torna a donar-li vida actual. (Joan Fuster).
La veritable
encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster).
Intersubjectivitat
femenina… interacció discursiva entre dones que parlen, que escriuen
literatura…La dona que malda per dir-se ella mateixa amb mots plens d’un
simbolisme diferent que s’haurà de nodrir en unes altres paraules de dona. (M. Mercè Marçal).
De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar
de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat. (Montserrat Roig).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada