En el primer text [1] que ens proposem de relacionar amb la poesia marquiana, podem observar diverses
coincidències. Per una banda, el procés de fusió entre classicisme i
cristianisme que es troba present tant en l’obra de Metge com en la de March,
ja que ambdós semblen beure de fonts literàries similars. Per una altra, podem
localitzar en aquest text de Bernat Metge la mateixa expressió dels referents
morals de l’època que podem localitzar en l’obra marquiana. Aquests referents
que, conjuntament amb les raons mèdiques, es retroalimenten de les descripcions
dels excessos passionals de mestres de la retòrica com Ovidi o Sèneca i
s’acaben fonent amb els prejudicis del cristianisme en una concepció
monolítica, religiosa i científica, que institucionalitza un odi ferotge contra
el sexe. Tot això ve acompanyat d’un fort pessimisme que culpabilitza fins a
les darreres conseqüències les dones i l’amor.
El poema CII és fàcilment comparable en el seu fons
misogin a la llarga diatriba que Tirèsies fa en el llibre III de Lo Somni.[2] Aquest
llarg poema de 232 versos esdevé, a partir del vers 89, una obra totalment
misògina. Veiem com March es lamenta repetidament de la incapacitat del sexe
femení per participar en un amor elevat; com manifesta la indignitat d’alguns
dels seus amors; com expressa que no és pas la ignorància la causant d’estimar
un cos deshonest, i com la cobdícia forma part de la dona deshonesta :
¡O trist d’aquell que un cors
desonest
ama,
forçat, e fer honest lo vol!
Di·abciach per
solemnial col,
Mas no
del tot d’ignorança·s conquest,
Ans sap
que may fartà la sua fam,
Desvergonyit a
dar e pendre larch;
No·y ha
bocí que li pareg amarch:
¿què·s
deu penssar de les pomes del ram?[3]
Altres poemes de caire misogin són el VIII, el XLII i el
LXXI. En el primer, el poeta s’acusa de la seva bogeria per demanar a Amor allò
que aquest no li pot donar i acaba el poema invocant la Mare de Déu perquè li
mostri clar l’error dels qui cerquen amor en dona:
Per sa bondat prech la verge Maria
Qu·en
son servir cambie mon voler,
Mostrant-me
clar com han perdut carrer
Los
qu·in amor de les dones han via.[4]
El cant XLII és en realitat un maldit contra el viure deshonest d’una dona, Na Montbohí i el poema
LXXI és una obra considerada ja, segons Pere Bohigas, característica de les de
la segona època del poeta pel seu to confidencial i penedit i, també, misogin.
Podem observar diferents qüestions[5]
Com l’autor menciona la part més important de l’amor:
l’esperit. També, com proclama el valor de la seva obra en tant que doctrina sobre l’amor:
Aquell delit que
l’arma pot haver
En
contentar en Amor sa gran part,
Per mon
sentir regles n’é dat e art
Als
amadors freturans de saber;[6]
En els versos que segueixen als anteriors, el poeta
aplica a la dama determinades comparacions i acaba ratificant que és ferma i
variable, però no pas sàvia. Immediatament després, obra el seu cor en forma de
confidències sobre els seus amors:
D’altres amors só més penident,
Lo
remembrar tinch en abusió;
En cap
orat he cerquada rahó,
Y
enteniment on Déu may
no·u consent.
Lo bon
voler cerquí, no sabent hon;
Los
apetits he trobat en molt
loch,
Durant
aytant com lo veur·e lo toch,
Mas, yo
absent, no, si Déus me perdon.[7]
L’home pot arribar
a aconseguir la perfecció en l’amor espiritual fins a tal punt que no senti cap
mancança d’amor:
Puys en
tal fet dona de tant sobràs
L’animal
brut, membrant aquell abús,
Rahó
d’amor pot muntar l’om tant sus
Que son
voler d’amar no freturàs,[8]
El poeta, víctima de les seves contradiccions, encara
desitja la sensualitat i això el fa plorar:
Graesch a Déu faent-me tant de bé
Que mon
voler no·s dellita·n llur cor,
Hoc en
lo cors e no·m dupte que·n plor,
Car per
son preu yo só cert que·n hauré.[9]
[1]
Metge, Bernat. Lo Somni(Edició a cura de
Lola Badia). Llibre III-4, p. 113-114. Quaderns Crema. Barcelona, 1999.
[2]
En el llibre III de Lo Somni l’endeví Tirèsies vol guarir Bernat. I ho vol fer
de la doble malaltia que pateix: l’amorosa i la d’ignorància ja que ambdues
condueixen a la infelicitat. El personatge, Bernat, identifica la felicitat amb
l’amor per les dones, però Tirèsies el considera un desviament del recte i
equilibrat camí del savi: hom del món no pot haver felicitat qui pos amor en
dona.
Són, doncs, els hómens
ociosos, vans e il•literats els qui s’enamoren, els qui senten la “passió
d’amor”.
[3]
Poema CII. Vers 89-96
[4] Poema
VIII. Vers 41-44
[5] Els
versos 33 i 34 del cant LXXI presenten una analogia amb el poema de Jordi de
Sant Jordi Lo setge d’amor en què s’estableix un paral•lelisme entre l’amor i
la guerra que, més tard, es repetirà en el Tirant.
AUSIÀS MARCH JORDI
DE SANT JORDI
Si•l fort castell gent d’armes lo costreny, Burchs ne castells no crey tant se tingues
Com és segur lo burch sens mur ne vall? A poder gran sens fornida retreta
[6] Poema
LXXI. Vers 25-28
[7] Íd.
Vers 41-48
[8] Poema
LXXI. Vers 81-84
[9] Íd.
Vers 96-100
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada