La
divisió que la crítica, referint-se a la literatura universal, fa de la
literatura feta per dones estableix tres fases diferents: en primer lloc,
l’anomenada “imitació de la tradició literària dominant”, que abarcaria els
anys 1840-1880; en segon lloc, “l’etapa de protesta femenina contra els patrons
tradicionals”, des del 1880 fins al 1920; i finalment l’etapa en què “es busca
una nova identitat”, i que arribaria fins l’actualitat.
El primer cas,
potser, d’una autora catalogada com a clàssic de la literatura catalana del
segle XX, el trobem en la figura de Caterina Albert i la seva obra principal Solitud. L’èxit d’aquesta novel·la la
converteix en el principal exemple de la prosa modernista. Anna Murià (1904) i
Mercè Rodoreda (1908-1983) van influir decisivament en els i les novel·listes
que anirien apareixen al llarg del segle XX. Teresa Pàmies (1919), Maria
Antònia Oliver i Montserrat Roig, Isabel
Clara Simó, Carme Riera o Maria Aurèlia Capmany han construït gran part de les
seves obres sobre les experiències de dones preocupades per la seva condició
genèrica o amb reflexions al voltant d’aquesta condició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada