Parlem amb Toni Infante, coordinador de Decidim (PDaD) del País Valencià. El muntatge- vodevil de l'operació Vólkhov

 

Vull una resposta emès el 29 d'octubre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats: 

Toni Infante,  coordinador Plataforma Dret a Decidir País Valencià

Lourdes Escardívol, professora de secundària

Gabriel Ginebra, creador del #ManagingIncompetence. Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa.

Davantal

El setembre de 1941 les tropes nazis avançaven cap a Stalingrado. El 18 de octubre de 1941 el general Muñoz Grandes, que ostentava el comandament de la División Azul,  va ordenar al coronel Esparza el pas del riu Vólkhov, una acció que va ser coneguda com la batalla de Vólkhov. 

Ahir, la Guardia Civil, en un nou muntatge policial batejat amb el nom d’aquesta batalla lliurada per la brigada franquista que va lluitar amb els nazis contra Rússia, va realitzar 31 escorcolls i va detenir 21 persones, empresaris i activistes independentistes, 9 dels quals, 24 hores després continuen detinguts a les dependències policials.

La repressió no s’atura i s’estén a tots els àmbits de la societat catalana independentistes. Ahir, els escorcolls i les detencions apuntaven primer als ideòlegs dels Tsunami Democràtic. Després va ser la desviació de fons per pagar l’exili del president Puigdemont, perquè en una conversa telefònica s’havia descobert que necessitava set mil euros. Més tard, quan Josep Lluís Alay va ser alliberat, explicava que a ell li havien preguntat per un pagament del Fòrum Crans Montana, a Suïssa. Finalment, el muntatge-vodevil va arribar al seu clímax quan es va apuntar directament  a Rússia, que segons les informacions havia ofert 10.000 soldats i fins i tot eixugar el deute de la nova República si Puigdemont declarava la independència. També s’hi va afegir al complot el nom de Julian Assange.

Avui, Vicent Partal titula el seu editorial: “Com reaccionar? Perquè ja no hi ha cap més remei”. I hi afegeix: “Espanya ha entès que d'ençà del Primer d'Octubre la qüestió catalana ja no és un debat regionalista sobre com s'ha d'organitzar internament l'estat espanyol, sinó un combat, com tants altres en la història, d'una nació per a alliberar-se d'una altra nació.”

Com reaccionar? Com plantar cara? Com guanyar la independència?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

Frase de la setmana del poeta i recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Casasses:

“La independència de Catalunya és la solució d’una injustícia. D’una escandalosa injustícia social  lingüística, humana, cultural i moral.”

Marxem un dia més amb el pensament posat en tota la nostra gent. La que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Avui, tancarem el programa amb un fragment de La Muixeranga que va tancar un homenatge a Joan Fuster en el 50è aniversari de “Nosaltres els valencians”

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

Deu anys sense en Joan Solà: “Ens hem de plantejar qui som, què volem ser, on anem i com ho hem d’aconseguir.”

Avui es compleixen tres anys de la declaració "interruptus" d'independència. Ja he anat expressant els meus sentiments en els articles "De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020".

Avui és un altre aniversari que m’interessa molt més commemorar. Avui  fa 10 anys, el 27 d’octubre de 2010, que va morir Joan Solà.

Vaig tenir el gran plaer i l’honor de conèixer Joan Solà. Vaig poder parlar-hi en dues o tres ocasions i també vaig poder gaudir del privilegi de poder-lo entrevistar durant una hora a l’estimat i enyorat “CAL parlar de llengua”. Sempre vaig creure que era un dels tres lingüistes més importants, conjuntament amb Fabra i Coromines, que han estat més transcendentals per a la nostra llengua, perquè continuï sent una llengua viva i moderna, per la seva normalització, que va lligada a la correcció, a l’adequació, a l’ús, a la comunicació....i, també –Solà dixit- a la bellesa.

Solà era un home d'una gran saviesa que va dedicar la seva vida a la llengua; a l’estudi, a l’ensenyament, a la defensa i a la recuperació de la llengua catalana. Un pou de coneixements, però, alhora,  contundent, senzill, clar i didàctic. Un home que acostumava a posar el dit a la nafra i a dir les coses tal com són.

Un home de llengua, però també de país, amb tot el que això significa. El seu missatge sempre va ser clar en aquest sentit: No hi llengua sense país ni país sense llengua. Joan Solà no s’aturava, doncs, en la llengua ni en la lingüística. Sabia perfectament que una llengua no és res sense el poble que l’usa i per això va ser també un militant i un lluitador incansable perquè el català esdevingués algun dia una llengua normal com qualsevol altra.

Els seus treballs, els seus escrits van ser sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, va publicar tot un seguit d'obres excepcionals. Els seus articles setmanals al diari Avui eren llegits, no només pels professionals de la llengua, sinó per tothom que d’una manera o altra s’interessava per la salut i la vitalitat del català modern.

El dijous 21 d’octubre, sis dies abans de la seva mort, Solà s’acomiadava dels seus lectors del suplement de Cultura del diari Avui amb l'article “Adéu-siau i gràcies!” Recordava que durant trenta-sis anys va escriure un article setmanal a la premsa, uns 1050 articles, publicats en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991).

Del seu darrer article, vull recordar aquestes ratlles en homenatge al gran lingüista. Unes paraules que expressen a la perfecció el que sentim tots els que estimem les llengües, tot els que estimem la nostra llengua:

Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.

Tsunami Democràtic, a l'espera de la segona onada (De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020)

 

El 2 de setembre de 2019 va irrompre a les xarxes Tsunami Democràtic. L’aparició del moviment va sorprendre pràcticament tothom i en el seu manifest es presentava com una resposta dels ciutadans a la sentència de l’Estat espanyol. Una resposta fonamentada en la lluita no violènta i la desobediència civil.

Ja des del primer moment, l’independentisme de “a peu” va rebre el Tsunami amb opinions per  a tots els gustos, des dels que el veien com la iniciativa que estaven esperant per guanyar la independència, fins als que mostraven clarament el seu escepticisme i dubtaven que pogués tenir algun recorregut. La majoria suposaven que el “Tsunami” s’havia gestat en reunions que havien mantingut les forces independentistes amb el president Puigdemont i també amb Marta Rovira i Anna Gabriel..

Els principals dubtes sobre qui havia darrera el Tsunami venien donades pel suport que, immediatament, va tenir de la majoria de polítics independentistes, començant pels presidents Quim Torra i Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, el vice-president del govern, Pere Aragonès, el president del parlament, Roger Torrent, el vice-president primer del parlament, Josep Costa, el conseller Lluís Puig, les ex-diputades de la CUP Mireia Boya i Mireia Vehí i l’ex-diputat David Fernàndez.

El 14 d’octubre de 2019, ara fa poc més d’un any, el Tsunami va convocar el que seria la seva acció més contundent i espectacular: milers de persones es van mobilitzar i va arribar a col·lapsar l’aeroport del Prat. Uns dies després ho van fet a l’autopista de la Jonquera. Dues de les accions més potents que es poden fer avui en dia. Però, com han apuntat algunes veus crítiques, Tsunami va desconvocar ambdues accions abans que provoquessin realment problemes importants. Les accions es van desconvocar argumentant que “l’objectiu s’havia assolit”. No s’acaba d’entendre ben bé de quin objectiu es tractava. De demostrar que podíem bloquejar vies tan important com l’aeroport o les autopistes, però sense acabar de fer-ho?

Després d’això va venir el “fracàs” del clàssic Barça-Madrid del 18 de desembre de 2017. A partir d’aquí, silenci fins al 14 de febrer que és quan publica el que serien els seus darrers twits:

Tsunami Democràtic continuarà proposant accions de protesta noviolenta i de desobediència civil massiva mentre les reclamacions majoritàries de la societat catalana no siguin ateses. Comença la segona onada.

Des de llavors, silenci. La segona onada no ha arribat ni tampoc hem tingut cap més missatge de Tsunami Democràtic. De fet, si aneu a la Vikipèdia, s’hi refereixen en passat: “

Tsunami Democràtic o Tsunami D fou una iniciativa sorgida de la societat civil que va tenir per objectiu...

La periodista Pilar Carracelas qualifica el Tsunami d’estafa i afegeix:  "El Tsunami Democràtic va néixer per controlar la reacció post-sentència i canalitzar-la cap a on interessava a l’elit política autonòmica catalana"

Els fets semblen donar la raó a la periodista catalana...

Suport de pràcticament tots els polítics. Accions espectaculars, però inacabades. El silenci i la inacció del Tsuami coincideix amb la investidura de Pedro Sánchez. El mateix lema del moviment, “Sit and talk”, com argumenta Carracelas, mai no havia estat utilitzat ni defensat pel moviment independentista. Mai no ho va fer, ni al carrer ni a les urnes. El “sit and talk” coincidia molt més amb les tàctiques dels diferents partits i polítics independentistes.

 

"Historia de un republicano español". Absolts el Major Trapero i la cúpula dels Mossos. 14 paraules noves relacionades amb el lèxic LGBTI al diccionari de l'IEC

 

Vull una resposta emès el 22 d'octubre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats:

Joan Aldavert,  escriptor i editor

Maria Vidal, politòloga

Josep Cortada, sectorial LGTBI de l'ANC

Davantal

Josep Lluís Trapero, va ser el màxim responsable de la investigació dels atemptats jihadistes a Barcelona i a Cambrils. El màxim responsable d’un cos policial que aquells dies va fer una gestió exemplar.

És el mateix Josep Lluís Trapero que, pocs dies abans de l’1’octubre emetia un comunicat en què ordenava als seus agents que evitessin l’ús de la força el diumenge del referèndum i afegia: “que la força només es podrà utilitzar en casos d’agressions a tercers o als mateixos agents que obliguin a repel·lir-la dirigint la força sols cap a les persones que estiguin agredint.” Remarcava que calia en tot moment  valorar les conseqüències de l’ús de la força i evitar emprar-la si podia provocar un mal major, especialment si hi havia presència de menors d’edat, gent gran o col·lectius vulnerables. I finalitzava el seu comunicat afegint “que s’han de tenir en compte els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat i facilitar el manteniment de la pau social i de la convivència mitjançant la contenció i la mediació.”

El Major Trapero, exemple de professionalitat, va ser una de les primers víctimes del cop d’estat del 155. Va viure, des del 28 d’octubre en ple ostracisme i amb l’espasa de Damòcles de l’acusació de rebel·lió per la qual li demanaven 11 anys de presó. Així han hagut de viure els darrers tres anys Trapero, Pere Soler, César Puig i la intendent Teresa Laplana. El màxim responsable policial que va afrontar amb èxit els atemptats de Barcelona i Cambrils; el cap policial i la cúpula dels Mossos que van afrontar l’1 d’octubre amb la màxima professionalitat i servint i respectant la ciutadania de tot el país, han hagut de viure un autèntic calvari durant tres anys.

Finalment, per una vegada en tot el procés, s’ha fet justícia. Encara que tots estem pendents de si el fiscal acaba recorrent la sentència al Tribunal Suprem. De moment, la presidenta del tribunal, Concepción Espejel, li ha servit en safata de plata al fiscal aquest recurs. El seu vot particular en contra té 461 pàgs. La sentència en té només 91.

S’ha fet justícia perquè, com va dir el president Puigdemont, el major Trapero no és independentista, però sí demòcrata. Un excel·lent policia que no va participar en els plans del govern independentista i que. tal com ell mateix va manifestar en el judici, tenien preparat un operatiu per detenir el president i tots els consellers si el jutge ho demanava.

És a dir, el Govern va intentar tirar endavant la independència saben que no es tenia, ni es tindria, ni el control ni el suport dels Mossos.

Aquesta, però, és una altra història...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi! Comencem!

Final

La frase de la setmana... Recordarem el Major Trapero aquell dia d’agost de 2017 en què alguns professionals de la comunicació abandonaven la roda de premsa en què s’informava dels atemptats de Barcelona i Cambrils perquè la informació es feia en la llengua del país, perquè es feia en català. Trapero va dir la frase que es va fer viral a les xarxes:

 “Bueno, pues molt bé, pues adiós”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili, Es volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

El Major Trapero, el Govern i la DUI (De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020)

 

Vagi per endavant la immensa alegria que sento per l’absolució del major Josep Lluís Trapero, l’exdirector Pere Soler, l’exsecretari general d’interior, César Puig i la intendent Teresa Laplana. Tot i que encara mantinc uns certs dubtes davant del vot particular de la presidenta del Tribunal, Concepción Espejel, que l’ha desenvolupat en 461 pàgines (la sentència només en té 91) i que pot provocar el recurs del fiscal al Tribunal Suprem.

S’ha fet justícia. S’ha fet justícia perquè el Major i la cúpula dels Mossos eren totalment innocents dels delictes que els imputaven. S'ha fet justícia perquè, com va la seva advocada, Olga Tubau, "un ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves, ni ser víctima de la impotència i de l’egoisme de l’Estat."

S’ha fet justícia perquè, com va dir el president Puigdemont, el major Trapero no és independentista, però sí demòcrata. Un excel•lent policia que no va participar en els plans del govern independentista, que es va limitar a obeir les ordres de la justícia i que va actuar (i va fer actuar al cos dels Mossos) com una policia moderna. Una policia que, com ell mateix va indicar en un comunicat poc abans del referèndum, “havia d’actuar tenint en compte els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat i facilitar el manteniment de la pau social i de la convivència mitjançant la contenció i la mediació.”

Sempre va actuar en aquesta línia. Pocs dies abans de l’1’octubre emetia un comunicat en què ordenava als seus agents que evitessin l’ús de la força el diumenge del referèndum i afegia: “que la força només es podrà utilitzar en casos d’agressions a tercers o als mateixos agents que obliguin a repel•lir-la dirigint la força sols cap a les persones que estiguin agredint.” Remarcava que calia en tot moment  valorar les conseqüències de l’ús de la força i evitar emprar-la si podia provocar un mal major, especialment si hi havia presència de menors d’edat, gent gran o col•lectius vulnerables.

El major Trapero, però, no era independentista. La cúpula dels Mossos no va compartir mai els plans del Govern per declarar la independència, tal com es desprèn de les seves declaracions durant el judici:

Referint-se al conseller Joaquim Forn deia: “És un polític i penso que tenia un punt d’irresponsabilitat. Les seves declaracions provocaven força malestar perquè confonia la gent amb quin era el paper dels Mossos. Va donar una imatge del cos que encara estem pagant i que no s’adequa a la realitat.”

Sobre el president Puigdemont va manifestar que el van emplaçar a complir la legalitat vigent i el van advertir que els Mossos la complirien, que no s’equivoquessin amb ells.

Sobre els polítics en general i, més concretament, sobre la creació de la Comissió d’Estudi per desenvolupar un procés constituent va declarar que ho considerava una barbaritat de les moltes que s’estaven fent.

Els Mossos, va dir: “Sempre van complir amb les ordres de la jutgessa i de la fiscalia.”

I, finalment, dos dies abans de la DUI de 27 d’octubre, es va reunir amb dos dels seus comissaris i els va ordenar dissenyar un operatiu per detenir el president Puigdemont i els consellers si el jutge ho ordenava.

És a dir, la cúpula dels Mossos són excel·lents professionals, bons policies, bons gestors, tal com van demostrar el 17 d’agost de 2017, però en cap cas estaven disposats a tirar endavant la declaració d’independència.

I tot això ens porta, de nou, al munt de dubtes que tenim sobre l’actuació real del Govern en tot aquells mesos fins al 27 d’octubre. Pretenien tirar endavant la independència sabent que no tenien el suport de la cúpula dels Mossos? Volien declarar la República sabent que els comandaments dels Mossos obeïen les ordres del Jutjat i de la Fiscalia?

La divisió. La Crida (De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme. 2017-2020)

 

José María Aznar, setembre de 2018: “Dije que antes se fracturaría Catalunya que se rompería España”, ha dicho Aznar tras lo cual ha añadido que “ eso ya se  ha conseguido, ya se ha fracturado”

Potser va córrer molt el Sr. Aznar, però és evident que a finals del 2018 la divisió entre els partits independentistes era ja un fet, que s’ha anat accentuant amb el temps, i que ha afectat el conjunt del moviment independentista. La desconfiança en els partits ha anat desembocant en animositat. Ja no és que no hi confiem, sinó que ens dediquem a l’atac sistemàtic contra els nostres representants. Atacs que, massa vegades, depenen també del nostre propi partidisme. És a dir, els votants, seguidors de JxCat empatitzen més amb aquesta formació i es dediquen a atacar ERC i la CUP (més a ERC que a la CUP) i els d’ERC actuen exactament de la mateixa manera. Després hi ha aquells per a qui tots són iguals i actuen en conseqüència.

No ens cansem de parlar d’unitat i d’assegurar que la independència no és possible si no anem tots a una, però només són paraules o bones intencions perquè els fets no fan més que desmentir-nos.

El juliol de 2018 apareixia un nou moviment: la Crida Nacional per la República. Generava il·lusió i esperança perquè es presentava com un moviment polític, no un partit, que pretenia agrupar persones i que tenia com a únic objectiu la independència i la República catalana. A més, l’encapçalava el president Puigdemont, el president legítim.

És cert que l’estratègia a l’hora de presentar la Crida Nacional no va ser del  tot encertada ni afortunada. Aquell mes de juliol, i malgrat una presentació a destemps i gens reeixida, molts ens sumàvem al projecte de la Crida, un projecte que es dirigia únicament i exclusiva, a les persones. Una persona, una opinió i un vot.

La Crida havia de ser la resposta que molta gent esperava davant d’un moviment independentista cada cop més dispers, descoordinat i desconfiat, també envers el paper dels nostres partits.

Quan tot semblava que es començava a consolidar (això sí, amb molta lentitud) amb els tres corrents ideològics i les sectorials en plena activitat i amb l’extensió territorial força avançada, de sobte en poc més de 15 dies, la Crida desapareix i passa a ser una fundació de JxCat.

Per què calia acabar amb la Crida? Per què acabar  amb tota la feina feta per una gran quantitat de gent que creia en el projecte? ¿Per què acabar amb un moviment transversal per anar a engruixir les files d’un partit que continuarà dient-se JxCat i que a hores d’ara ningú sap com serà, però sí que sabem que continuarà sent un partit amb el que tot això suposa?

Va ser sempre aquest l’objectiu d’alguns dels que van crear la Crida? ¿Mantenir-nos “entretinguts” mentre guanyaven temps per poder acabar trencant lligams amb el PDECAT i crear mentrestant un bon planter de possibles afiliats a la regeneració de JxCat?

La curta història de la Crida no ha fet més que augmentar el nombre d’escèptics independentistes. No ha fet més que augmentar la desconfiança i el recel en la classe política. 

De la confiança i la il·lusió a l'escepticisme (octubre de 2017-octubre de 2020)

Un any de la sentència contra el procés. Tres anys dels primers empresonaments, els de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tres anys de repressió continuada. Tres anys, però, també, d’incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

Han passat tres anys i la gent continuem preguntant-nos què va passar exactament aquell mes d’octubre de 2017, perquè és la clau de la confiança o no confiança en els nostres representats polítics. Més encara, en la confiança o no confiança en els que en els que gestionaven o gestionen les entitats civils.

El primer que ha anat sortint a la llum és que els polítics no tenien res preparat per al dia després del referèndum. Primer va ser la consellera Clara Ponsatí amb les seves declaracions del juny de 2018:  "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol. Hem de posar contra les cordes les nostres forces polítiques i desemmascarar el partidisme, la gran debilitat que ens ha dut a la derrota". Un "anar de farol" que després ha quedat reflectit en el llibre del president Puigdemont, quan la mateixa Ponsatí diu: "No ho veieu, que no tenim res preparat, si ens quedem aquí? És una vergonya, haver arribat fins aquí i que no tinguéssiu res preparat! Me'n vaig a París". També ho ha recollit el periodista Ernesto Ekáizer en el seu llibre “Cataluña año cero”, quan tot parlant d’una conversa del president Puigdemont amb Marta Pascal i David Bonvehí, el primer confessa: “No tenim res preparat per a després de la declaració d’independència.”

Durant els mesos que van precedir el referèndum en tots els actes que vaig participar amb diferents representants polítics, entre ells un amb en Lluís Salvadó, tots asseguraven que estava tot a punt i preparat. Tal com reafirma el periodista Jaume Nolla en un article al Punt Avui de l’octubre de 2019 en què comenta la pregunta que li va fer a Oriol Junqueras: “De debò que està tot a punt per a l’endemà de l’1 d’octubre si guanya el sí?” I la resposta del vicepresident: “No t’amoïnis, Jaume, que ho tenim tot a punt.”

Davant d’aquestes mentides el primer que ens ve al cap és si els nostres representants volien realment fer el referèndum. Una possibilitat que pren cos amb les darreres declaracions de Natàlia Esteve, vicepresident de l’Assemblea el mes d’octubre de 2017, quan afirma que “no hi havia res fet perquè ningú s’esperava que passés. En Jordi Sánchez sempre em va dir que no se celebraria el referèndum. Les seves instruccions eren que no s’havia de votar, que el que calia era fer una cua amb el vot a la mà per poder difondre les imatges.”

Podeu veure l'entrevista completa aquí

La probable mentida pren unes dimensions considerables perquè no només afecta als polítics, sinó al propi “Estat Major” que incloïa l’Assemblea i Òmnium. Com és possible que el president de l’ANC no confiés que el referèndum s’acabaria fent? Com és possible que, en paraules seves del 30 de setembre, deia que “obtenir un milió de vots ja seria un èxit desbordant"? Per què es va desactivar l’operació que l’Assemblea tenia preparada des de feia molt de temps per defensar el resultat de les urnes?

El govern Puigdemont va enganyar el poble? El mateix president va estar enganyat? Si és així, per qui? Què va fer el Govern durant aquells 18 mesos en què s’havien de preparar el que en deien “les estructures d’estat” per tenir-les a punt i poder defensar amb èxit el resultat de les urnes?

Encara som a les beceroles de tot el que va passar durant aquells 18 mesos de govern Puigdemont. De quines eren les intencions reals d’aquell “Estat Major” i, sobretot, (personalment el que més m’interessa) fins a quin punt l’Assemblea (o el seu president) van participar en aquest frau al poble.

I tornem al principi de l’article. Aquell mes d’octubre de 2017 va ser el desencadenat de tot el que ha anat passant després: empresonaments, sentències, inhabilitacions, repressió... i incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

En propers articles, intentaré (potser com a “teràpia” personal) anar desgranant tot el que ha passat pel meu cap durant aquests darrers tres anys. Des de l’esforç per confiar en els partits i les institucions i intentar mantenir el màxim de confiança en l’Assemblea, fins a l’escepticisme (que no pas pessimisme) actual. 

“Normalització” de la repressió... La Crida, il·lusió i desencís... El Tsunami...  el “Sit and talk”... la davallada de l’Assemblea... eixamplar la base... fer República... el comunicat de les ADIC...

Guilleries, Mossos per la independència: 101 comunicats. 1 any de la sentència. 3 anys de l'empresonament dels Jordi's

Vull una resposta emès el 15 d'octubre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats 

Albert Donaire coordinador Mossos per la República Catalana

Jordi Domingo, advocat

17 d’agost de 2017. El cos dels Mossos d’Esquadra és en boca de tothom. Tot són elogis i la gent manifesta obertament el seu suport i els seus sentiments d’agraïment cap als Mossos. Les flors, els clavells cobreixen els cotxes i els furgons de la nostra policia. Mai com llavors la gent no s’havia fet tan seu el possessiu “nostra” per referir-se als Mossos.

A partir de l’octubre de 2017, el mitjó es gira del revés. Els Mossos són vist cada vegada més, sobretot a partir de la sentència contra el procés del 14 d’octubre de 2019, com un cos repressor que carrega de manera indiscriminada contra la gent que participa en les manifestacions i concentracions de caire independentista. Algú els va arribar a qualificar de “policia colonial”.

¿Què va canviar, si és que va canviar alguna cosa, en els Mossos d’Esquadra perquè la percepció de la gent fes un gir de 180 graus? Són els comandaments? Són els mossos que van entrar al cos procedents de la Guardia Civil i de la policia espanyola? Són associacions com Unió de Mossos per la Constitució, els dirigents de la qual tenen vincles amb Vox i Ciudadanos? O sindicats com el Sindicat de Policia de Catalunya a qui s’acusa de tenir dirigents infiltrats per l’Estat? La policia sempre és repressora?

El Col·lectiu Guilleries va néixer el setembre de 2017 com una agrupació de Mossos independentistes que defensaven la República. És una organització clandestina de la qual només se’n coneixen els seus comunicats sobre la  situació política, social i del cos durant els darrers anys.

Coincidint amb el tercer aniversari del referèndum de l’1 0ctubre, l’editorial Trabucaire de la Catalunya Nord ha publicat el llibre “101 comunicats de la DUI a la sentència”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana de l’escriptor argentí Ernesto Sábato

Déu existeix, però de vegades dorm. Les seus malsons són la nostra

14 d’octubre de 2020. Un any de la sentència contra el procés. Un empresonat i 200 joves pendents dels jutjats.

16 d’octubre de 2020. Tres anys de l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Un any que roman en presó el madrileny Dani Gallardo. Avui, també, marxem amb el pensament posat en ells. En tota la nostra gent. La que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Canal Malaia, continguts en català per a Internet. Tamara Carrasco, de terrorista a lliure de càrrecs. Els catalans no tenim rei (Vull una resposta emès el 8 d'octubre de 2020)

 

Vull una resposta, programa emès el 8 d'octubre de 2020

Convidats

Francesc Abad, analista polític

Olga Amargant, advocada

Marc Lesan, youtuber Canal Malaia

Madrid, 255.615 casos de coronavirus diagnosticats per PCR. 9.634 morts. 

Tot i així, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha tombat les mesures de restricció que havia dictat el ministeri de Sanitat espanyol per intentar frenar els contagis del coronavirus. És una autèntica paradoxa que els jutges passin per sobre dels professionals de la sanitat. Més paradoxal encara és l’argument que han utilitzat per frenar aquestes mesures... diuen que afecten els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans. No sé què en deuen pensar sobre aquest argument els més de 2.800 represaliats catalans que tenen causes obertes per la justícia espanyola i que han vist trepitjats, una i altra vegada, els seus drets fonamentals.

“La Audiencia Nacional ordena la detención de dos cabecillas de los CDR por los cortes de la AP-7 y sabotajes. Se les acusa de rebelión y terrorismo.” Titular del  País de l’11 d’abril de 2018.

Tamara Carrasco, la 'cabecilla' de los Comités de Defensa de la República (CDR) guardaba en su domicilio, entre otro material incautado, una papeleta del referéndum ilegal del 1 de octubre en el que participó y la careta de Jordi Cuixart... Titular de El Español.

Aquell mes d’abril de 2018 tot els joves que havien participat en les accions contra la sentència al procés podrien haver estat Tamara Carrasco o Adrià Carrasco. L’objectiu era reprimir durament qualsevol membre dels CDR per escampar la por i frenar les accions d’un col·lectiu molt difícil de desarticular, precisament per la manca d’una estructura clàssica.

El calvari personal de Tamara Carrasco ha durat dos anys i mig.  Acusada de sedició, rebel·lió i terrorisme, va ser empresonada a Madrid. Posteriorment, la fiscalia espanyola la va arribar a acusar de preparar un atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil a Barcelona. El  novembre de 2018, després de desestimar els delictes que se li imputaven i delegar el cas a la justícia ordinària, se li va imposar un confinament municipal d’un any i un mes. La seva particular presó, una presó de 20 Km quadrats, com ella mateixa manifestava.

Finalment, Tamara Carrasco ha estat absolta del darrer delicte que li imputaven: incitació a desordres públics. La jutgessa ha considerat “poc seriosa” l’actuació de la Guardia Civil i a més ha desmuntat tot el relat de criminalització dels CDR per les protestes no violentes que van fer aquells dies.

El particular calvari de Tamara Carrasco sembla que ha arribat a la seva fi. Mentrestant, no podem oblidar, però, que continua el d’Adri Carrasco, l’altra jove imputat i que continua patint l’exili a Bèlgica.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del dramaturg, novel·lista i poeta irlandès Samuel Beckett, concretament de la seva obra “Tot esperant Godot”.

Com més gent em trobo, més feliç sóc. Amb la criatura més insignificant, aprenc, m’enriqueixo, assaboreixo molt millor la seva felicitat.

Tot celebrant l’absolució de Tamara Carrasco, marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Recordem i analitzem l'1-0 de 2017. La Generalitat sense president (Vull una resposta emès l'1 d'octubre de 2020)

Vull una resposta emès l'1 d'octubre de 2020 per ETV Llobregat

Convidats 

Joan Puig, redactor de larepublica.cat

Natàlia Esteve, advocada (Vicepresidenta ANC l'1 d'octubre de 2017)

Guillem López, jurista

Davantal

Tot plegat va començar fa molts i molts anys, però l'esprint final de l'independentisme arrenca, segurament, un 13 de setembre de 2009,  a Arenys de Munt. Durant més de 8 anys el moviment independentista va fer front a tot i a tots. Va superar les amenaces. Va superar amb èxit el 9 de novembre de 2014. Va superar també amb èxit el 27 de setembre de 2015, quan va guanyar el plebiscit (malgrat que ens deixéssim prendre el relat) i va guanyar les eleccions situant una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Va superar tràngols com l'elecció de President. Va superar el drama dels pressupostos. Va superar les imputacions. Havia aprovat  una Llei de referèndum i una de transitorietat .El moviment independentista no havia fet res més que avançar, pas a pas, des d'aquell 2009 fins al 2017.

Arribar a l’1 d’octubre de 2017 no va ser gens fàcil. L’Estat espanyol va posar en evidència,, una vegada més, que no era un estat democràtic. Els atacs van ser constants, no només contra el referèndum, sinó contra els drets més elementals com els de reunió, concentració, llibertat de premsa o d'expressió.

L’1 d’octubre de 2017 la victòria democràtica de l’independentisme va ser inqüestionable.

Avui, 1 d’octubre de 2020, tres anys després, la repressió ha colpejat una i altra vegada i durament, l’independentisme. Presos polítics i exiliats. 2.850 represaliats. Intervenció continuada de la feble autonomia catalana. Intents fracassats d’investir tres presidents: Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull. Persecució judicial i política del president Quim Torra, finalment inhabilitat. I un llarg i penós etcètera.

Avui, 1 d’octubre de 2020, tres anys després, es fa evident la manca d’unitat de tot tipus, tant dels partits polítics independentistes com dels moviments de la societat civil. Cadascú per la seva banda. Cadascú amb les seves particulars convocatòries. I el més preocupant: mancats de qualsevol estratègia que pugui fer efectiu el mandat de l’1 octubre.

L’independentisme és ben viu, però orfe de direcció, sense lideratges clars i sense una estratègia comuna, sense la qual la independència i la República s’allunyen en l’horitzó.

Ah! La Crida Nacional per la República, que tantes expectatives i il·lusions va generar ara fa dos anys, desapareix del mapa polític i acabarà sent la fundació d’un partit polític: Junts x Catalunya.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem! 

Final

La frase de la setmana extreta del "Quadern Gris", de Josep Pla

Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys...

Avui, 1 d’octubre de 2020, més que mai, marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, la que pateix repressió, presó i exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina