L'aventura extraordinària de llegir William Faulkner (El soroll i la fúria. 1)

Haig de confessar que, fins ara, no havia llegit absolutament res de William Faulkner. Durant anys, he fet moltes lectures diverses (i des del mes de març d'enguany, encara moltes més...) es pot considerar (trigar tant a llegir Faulkner) doncs, una falta greu i més tractant-se d’un premi Nobel de literatura, concretament de l’any 1949.

I no vaig començar del tot bé, aparentment, perquè la meva primera lectura de l’escriptor de Mississipi va ser “El soroll i la fúria”, traduïda per primer cop en català per Jordi Arbonès, el 1984, amb el títol “d'El brogit i la fúria”. Per què dic que la cosa no va començar bé, perquè segons diuen la majoria de crítics, “The Sound  and the Fury” és la novel·la més “complicada” de Faulkner. I hi afegeixo “aparentment” perquè vaig gaudir-ne extraordinàriament i això em va moure a llegir-ne dues més: “”L’intrús en la pols” i “Absalom, Absalom”. I també, perquè el fet que “El soroll i la fúria” no fos una novel·la de lectura fàcil, em va permetre afrontar les altres dues amb molta més preparació i una certa (no gaire) comoditat.

La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor, que gasta fums i consumeix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se'l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.

Aquesta és una de les frases importants del Macbeth de William Shakespeare (Acte V) És, gaire sens dubte, la frase que dóna origen al títol de la novel·la i que s’estableix en el primer capítol, el llarg i dificultós monòleg d’un dels personatges, Benjy (Benjami). Ens adonem que el monòleg és estrany, de vegades ens costa d’entendre’l, de vegades ens perdem en el relat. Poc a poc (i rellegint quan cal) comencem a veure la llum. Benjy té un problema greu de retard mental. Malgrat que entén el que li diuen, no pot parlar i només emet sons guturals. Plora sovint. La seva és una història explicada per un adult de trenta anys que té la mentalitat d’un nen de tres. És una història plena de “soroll i de fúria”.

Quan agafem per primera vegada la novel·la, podem creure que es tractarà d’un diari o potser d’una crònica perquè els quatre capítols d’aquesta composta responen a dates. El primer, “set d’abril de 1928”. Res, però, més lluny del que acabarem trobant-nos. La novel·la no té cap tipus de relat lineal. El temps circula amunt i avall del relat, ingovernable i indomable. No hi ha inici ni final.

Quatre capítols. Quatre narradors. Visions diferents, incompletes, però complementàries d’una mateixa realitat. Els records flueixen, amb una certa bogeria narrativa, en una mena de “flashbacks”, amb veus diferents i fragmentades que ens obliguen constantment a recompondre la línia narrativa.

Frases que semblen interminables. Incisos constants, i incisos dins dels incisos. Hi sobresurt la tècnica del monòleg interior, considerada, en la novel·la, un exemple magistral de l’ús d’aquest recurs. El trobarem en el primer capítol i a través de Benjy que, mitjançant els seus records, les seves impressions (recordem... d’un home amb l’edat mental de tres anys) ens ho va transmeten aquell set d’abril de 1928. ÉS el capítol que ens comença a mostrar la gran majoria dels fets viscuts per la família i també dels personatges de la novel·la... però de manera caòtica, sense seguir cap ordre cronològic ni cap exposició seqüencial.

És un capítol que, no se on ho vaig llegir, mereix ser rellegit després de la lectura completa de la novel·la. Així ho vaig fer i el resultat va ser fantàstic.