Faulkner crea un univers
literari a l’entorn de l’imaginari comtat de Yoknapatawpha que apareix per
primera vegada en la seva novel·la “Sartoris” i és l’indret on es localitzen
disset relats més de l’escriptor. Segons el mateix Faulkner, la paraula prové
de dues paraules de la llengua chickasaw, Yocona
i petopha, que signifiquen "terra dividida". En una conferència a
la Universitat de Virgínia, Faulkner va dir que aquest mot compost vol dir
"terra que flueix lentament per terra plana”.
La narrativa de Faulkner se
centra en el Sud americà, el vell Sud americà. La decadència, l’enfonsament d’una
societat i d’una manera de viure la qual descriu de manera formidable. Tal com
va dir en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de literatura “la gent ha
d'escriure sobre coses que provenen del cor, veritats universals. En cas
contrari, no signifiquen res.”
Així
ho fa també a “El soroll i la fúria” en què narra la decadència de la família
Compson, una família del Sud, del comtat de Yoknapatawpha. Prenent de nou una
cita del Macbeth, narra "el camí cap a la mort polsegosa" d'una
família tradicional de classe alta del Sud.
La
família Compson. El pare és un alcohòlic. La mare, hipocondríaca i egoista que
depèn de la criada Disley per criar els seus fills. Quatre germans: Caddy,
Quentin, Benji i Jason. Quatre capítols. Quatre narradors. El primer, ja n’hem
parlat anteriorment, “7 de abril de 1928” narrat per Benji. El segon, 2 de juny
de 1910 per Quentin. El tercer 6 d’abril de 1928 per Jason i el darrer “7 de
abril de 1928” per Disley, la criada negra.
És
curiós que un personatge com el de Caddy, la segona filla dels Compson, a l’entorn
de la qual giren molts dels records, les inquietuds i el sentiments dels seus
germans (sobretot els de Benji) no tingui veu pròpia a la novel·la. N’és, però,
el catalitzador i la coneixem a través de les emocions que expressen els seus
germans (i Disley) en els respectius relats.
Tornem
al primer capítol... i tornem de nou a Macbeth, a les paraules que pronuncia
després de conèixer la mort de Lady Macbeth:
El camí cap a la mort
polsegosa. Fora, fora, breu espelma.
La vida no és més que
una ombra que camina, un pobre jugador
que s’estira i es
preocupa a l’escenari,
i que després no se
sent. És un conte
explicat per un
idiota, ple de so i fúria, que
no significa res.
Un conte explicat per un idiota... L’adult
de tres anys que no parla, que només plora, que gruny, que és motiu de vergonya
i de tristor continuada per la família i que només rep afecte i amor de Candy.
Benji
està veient, més enllà de la tanca, com juguen en el camp de golf. Escolta i
sent:
«Ei,
caddie.» Va donar un cop. Van travessar el prat. Jo em vaig agafar a la tanca i
els vaig veure anar-se'n.
Caddie. És el detonant que dóna
pas als records desordenats de Benji. Caddie...Caddy...Pensaments,
sensacions, veus, olors, indrets, racons tot es barreja en el corrent de
pensament de Benji.
«Què et passa.» va dir Caddy. «És que
creies que anava a ser Nadal quan jo tornés de l'escola. Això és el que creies.
Nadal és demà passat. Santa Claus, Benjy. Santa Claus. Vine. Anem a fer una
cursa fins a casa per entrar en calor. » Em va agafar de la mà i vam córrer
sobre les fulles brillants que cruixien. Vam pujar corrent les escales i vam
sortir del fred brillant i vam entrar al fred obscur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada