Meritxell Serret, l'exili i la repressió

 

Conec personalment Meritxell Serret. Vam ser companys al Secretariat Nacional de l’ANC i després, quan ja era consellera, vam compartir algun acte a les terres de Lleida. Estic molt content, per ella, que després de tres anys d’exili ja sigui a casa, amb els seus. Més enllà, però, dels sentiments personals, des del punt de vista polític, no puc deixar de plantejar-me algun interrogant. Per què ha tornat precisament ara? La Meritxell ha manifestat que ha estat una decisió meditada i que ha aprofitat ara que ha estat escollida diputada.

Segur que la Meritxell tenia moltes ganes de tornar a casa, no en tinc cap dubte. Penso, però, que en aquesta decisió final ha intervingut un cop més el partidisme polític reflectit en l’estratègia que des de fa ja temps intenta imposar ERC, el partit independentista guanyador de les darreres eleccions.

Em confirmen aquestes suposicions algunes de les declaracions que fet en tornar de l’exili: “El Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l'ha debilitat. [...] L’independentisme no necessita més gent ni a la presó ni a l’exili.”

Aquestes declaracions van motivar unes piulades de Carles Castellanos, un veterà lluitador independentista que coneix en pròpia pell que significa la repressió i l’exili.

També em reafirmen en els meus dubtes les declaracions del ministre de Justícia espanyol Juan Carlos Campo, quan diu que “el retorn de Serret demostra que no hi ha presos polítics a l’estat espanyol” i que, segons el ministre, Serret és "una persona fugida que ve, es presenta davant el Suprem, declara, se'n va en llibertat i recull la seva acta".

On queda ara tota l’estratègia de l’exili?. Per què li han servit a la Meritxell tots aquests anys lluny de casa? Darrera el seu retorn hi ha la intenció d’aïllar el president Puigdemont, el govern legítim i, de passada, el Consell per la República?

Com gairebé tot en la vida, el temps potser ens donarà respostes.         

Mentrestant, us recomano l’esplèndid reportatge de la revista La Mira: “La clandestinitat ignorada: Rafael Renyé, àlies Aleix Renyé”.

Com es diu a l’article de Mireia Domènech i Bonet: “No es parla d’aquests exiliats i presos polítics: els de la resistència activa que van mantenir la flama de l’independentisme viva durant i passat el franquisme. Rafael – José Antonio – Aleix il·lumina la seva lluita invisible.”

Ens en parla en primera persona Rafael Renyé, José Antonio Rodríguez Heredia i Aleix Vidal. Tres homes que són la mateixa persona i que han conviscut en diferents moments segons les necessitats polítiques. Ara es fa dir Aleix Renyé, tot i que el seu veritable nom és Rafael.