Grosfoguel i el Front de Salvació Nacional

 

Durant aquests darrers dies, gairebé tothom deu haver rebut el vídeo de l’entrevista feta per OCTUVRE al Ramon Grosfoguel, professor de sociologia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley.

El professor diu moltes coses que ja sabem o, si més no, intuíem. Em centraré només en allò que molts reivindiquen a les xarxes i que s’anomena com a "Front de Salvació Nacional",  “Candidatura d’Unitat Popular” (no confondre amb la CUP) "Front patriòtic", "Front d'Alliberament Nacional"... Un moviment, una candidatura que sobrepassi els partits i pugui fer realitat el resultat del referèndum de l’1 d’octubre i faci efectiva la República catalana.

Potser és només una sensació meva, però tinc la impressió com si molta gent en sentís parlar ara per primera vegada i acabessin de descobrí la sopa d’all.

Quatre línies, doncs, dedicades a tots aquells que els calgui refrescar una mica la memòria:  

Anem fins al 2013. Uns mesos abans de la Via Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana aprova el Full de ruta 2013-2014. En un dels paràgrafs es manifesta que:

L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.

Un any després, en el Full de Ruta 2014-2015, l’ANC remarcava que, més enllà de la consulta del 9-N

[...] caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Va costar molt convèncer el president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una bona part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014. Recordem algun fragment d’aquella conferència:

La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor.

[...]

Proposo una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest doble objectiu és la següent:

Primer, es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi vulguin sentir representats.

Segon, la llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada partits polítics-societat civil- professionals experts reconeguts.

Tercer, totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de servei al país.

Quart, el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.

[...]

Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà:

Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.

L’ANC assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques  del sobiranisme.

Des de l’Assemblea, tal com deia la Declaració, consideràvem “un bon punt de partida” la proposta del President perquè anava en la línia del que sempre (remarco el SEMPRE) havia proposat l’ANC. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

En aquells moments, des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que sempre ens havia seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I, encara, una altre exemple...

El 22 de febrer de 2020, a l’Ateneu Barcelonès, es va presentar el col·lectiu Independentistes d’EsquerrA (no confondre amb l’escissió anomenada “Independentistes d’EsquerrES).

En el Manifest fundacional es deia:

[..] fem una crida a la gent de les generacions que ens han seguit per, entre tots, definir una estratègia compartida per tot l’independentisme, que dibuixi el camí en aquesta segona etapa del procés d’independència i contempli la formació d’un front, d’un bloc polític i social que superi les limitacions que han tingut, tenen i tindran els actuals partits en els moments decisius. Un front que ha de poder començar a caminar amb la constitució d’una Candidatura de País, que prioritzi la independència tal com han vingut fent Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí amb la impulsió del Consell per la República, l’embrió de la República Catalana a l’exili.

El 24 d'agost de 2020, el col·lectiu va comunicar que es dissolia i que una part dels membres de la comissió organitzadora de l'assemblea constituent havien anunciat la creació de l'associació Independentistes d'EsquerrES. Podeu llegir el Comunicat oficial aquí. Una explicació del perquè de l’escissió i de la creació d’un altre grup anomenat Independentistes d’Esquerres la podeu llegir aquí. Resumint, diríem que algunes persones es van apropiar del projecte que representava Independentistes d’EsquerrA i en van fer una utilització política per interessos personals, de promoció o manteniment de la pròpia i individual “carrera” política i per oferir una imatge (falsa) que l’esquerra independentista donava suport i formava part del partit Junts per Catalunya.

I el darrer exemple el podem trobar en la Crida.

El juliol de 2018 apareixia un nou moviment: la Crida Nacional per la República. Generava il·lusió i esperança perquè es presentava com un moviment polític, no un partit, que pretenia agrupar persones i que tenia com a únic objectiu la independència i la República catalana. A més, l’encapçalava el president Puigdemont, el president legítim.

Quan tot semblava que es començava a consolidar (això sí, amb molta lentitud) amb els tres corrents ideològics i les sectorials en plena activitat i amb l’extensió territorial força avançada, de sobte en poc més de 15 dies, la Crida desapareixia i passava a ser una fundació de JxCat.

En fi, que això del "Front de Salvació Nacional" (digueu-li com vulgueu) ve de lluny i sempre ha estat obstaculitzat o impedit per determinats interessos, ja siguin personals, de partit o de qualsevol altre tipus.

L’independentisme necessita un autèntic bloc per la ruptura, un bloc independentista en què es pugui incloure tothom, d’un extrem a l’altra de l’arc polític. Un bloc que no serveixi només per disputar i guanyar la Generalitat autonòmica, sinó que pugui servir de punta de llança per avançar, conjuntament amb la mobilització ciutadana, en la unitat estratègica, socialment àmplia i ideològicament diversa, imprescindible per guanyar la independència i la República catalana.