Pàgines

dissabte, 30 d’octubre del 2021

Som el 52%? o... Pals a les rodes al Consell per la República

 

Ja he votat a les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República. He votat amb dualitat de sentiments i de sensacions. M’explico...

Sóc d’aquells que pensen que després del 27 d’octubre el govern en ple de la Generalitat hauria d’haver esdevingut el Govern de la República a l’exili. L’impacte internacional hauria estat enorme i , possiblement, la feina que s’hauria pogut dur a terme des de fora hauria tingut (encara) més repercussió i efectivitat que l’ha que s’ha pogut fer fins ara.

Per diferents motius, personals, familiars, polítics, allò no va poder ser. El pla B del president Puigdemont va ser la creació del Consell per la República. L’objectiu era que el CxR fos el succedani del que podria haver estat el Govern de la República a l’exili. Per aconseguir-ho calia que tot el moviment independentista li donés suport i s’hi integrés en els òrgans de govern a través d’una Assemblea de Representants. D’aquesta manera, el CxR podria esdevenir, d’una banda, l’espai on es debatés i es consensués l’estratègia independentista i, de l’altra, l’organisme que pogués mantenir relacions internacionals, continuar la batalla jurídica internacional,  elaborar propostes de llei que podrien ser aplicades en la futura república catalana i que haurien de ser aprovades en referèndum per tots els membres del CxR i tramitar consultes periòdiques al conjunt de membres del CxR sobre temes rellevants sempre pensant en el moment de la constitució de la República Catalana.  

Tot això no ha estat possible, si més no de moment. Des del principi, el partidisme (una vegada més, el partidisme) ha resultat fatal per al CxR. El fet que el president del CxR sigui el mateix que el president d’un partit determinat i cap de llista en les diferents eleccions ha permès que altres partits hagin percebut el CxR com un instrument al servei d’aquell partit. No només això, sinó que s’han dedicat, de manera subtil, ha fer un boicot total i continuat a qualsevol iniciativa del CxR. No només alguns partits, sinó també les principals entitats socials no han apostat clarament i directa pel CxR. Més enllà de formar-ne part representants de partits com Junts x Cat, Partit Demòcrata, Esquerra Republicana, Poble Lliure, Independentistes d'Esquerres,  Acció per la República, Demòcrates,  Solidaritat Catalana per la Independència o entitats com l’ANC o Òmnium (que no va entrar-hi fins al juliol de 2020, dos anys després de la creació del CxR) la representació acaba esdevenint més simbòlica que res i, m’atreveixo a dir, que el CxR només té el suport incondicional de Junts x Cat, de Poble Lliure i de les altres organitzacions més petites.

I aquesta situació ha quedat del tot demostrada amb les eleccions a l’Assemblea de Representants que s’estan celebrant des d’ahir fins demà diumenge 31 d’octubre. Ni ERC, ni la CUP, ni l’ANC, ni Òmnium Cultural han fet el mínim esforç  per difondre aquestes eleccions. No només això, sinó que des dels partits les instruccions han estat taxatives: com menys cadidats afins a ERC i a la CUP hi hagi en la futura AR, molt millor. L’estratègia ha donat resultats i càrrecs electes d’ERC i de la CUP que s’hagin presentat a les eleccions els podeu comptar amb els dits d’una mà i segurament us en sobraran, de dits. De candidatures de càrrecs electes que siguin destacades només n’hi ha de Junts xCat, cap ni una d’ERC ni de la CUP.  

Pel que fa a la urna ciutadana es fa més difícil concretar les candidatures que puguin ser més properes a ERC o a la CUP, però intentant fer-ne un buidat estem en condicions d’afirmar que també són molt poques les que poden tenir afinitats polítiques amb aquests partits.

Pel que fa a les principals entitats civils, heu vist algun anunci, twit, whatsaap, declaració dels principals líders que animi a votar a les eleccions de l’AR o, encara que fos, en fes una mínima difusió? Personalment, no he estat capaç de veure’n cap.

Als mitjans de comunicació... fins ahir no vaig sentir-ne parlar a TV3, això sí, amb l’afegitó que ni ERC ni la CUP estaven per la feina, cosa que ja sabíem, però que no fa res més que deixar en evidència l’estratègia d’aquests partits.

Tot aquest cúmul d’obstacles, pals a les rodes, mitges falsedats i mitges veritats orquestrades per diferents partits i associacions faran que l’AR que en sorti escollida tingui una majoria de càrrecs electes de Junts xCat, alguns de partits més petits i, més que probable que cap o molt poquets d’ERC i la CUP. Possiblement, passarà una cosa simmmilar amb la urna ciutadana, espero que no en la mateix proporció que en la dels càrrecs electes, però que permetrà bastir amb nous” arguments”, mitges falsedats i mitges veritats, els òrgans propagandístics  d’aquests partits, que continuaran dient que el CxR és partidista i que, par tant, no pot representar l’independentisme català.

D’aquí que he anat a votar amb una dualitat de sensacions. Convençut del que faig perquè, malgrat tot, continuo creient en el CxR i en la feina que podria dur a terme, però, d’altra banda, indignat perquè, una vegada més, podríem tirar per la borda, una eina, un instrument cabdal per assolir la independència.

N’estem segurs que som un 52%? [1]

No som el 52%...

Som la suma del 21.3% d’ERC, del 20,04% de JxCat, del 6,67% de la CUP, del 2,72% del PDECAT, i d’alguns partits o col·lectius que no van arribar a l’1%  [2] 



[1] En la suma d’aquests 52% s’hi van incloure ERC, JxCat, la CUP, el PDeCAT, el Moviment Primàries, el PNC, el Suport Civil Català i el Moviment Corrent Roig. Encara em sorprèn ara que no s’hi inclogués el Front Nacional de Catalunya. (??) 

[2] De moment, a tots els atorgo la presumpció de ser independentistes

dimecres, 27 d’octubre del 2021

Vía única. El camí cap a la llibertat

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 25 d'octubre de 2017, per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

Albert Pont, Cercle Català de Negocis. En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya va ser cap de llista pel FNC

Santiago Espot, impulsor i membre de l’executiva de Força Catalunya

Davantal

L’1 i el 3 d’octubre de 2017 van ser un èxit d’empodarament de la gent i una victòria inqüestionable. L’Estat espanyol es va trobar aquells dies amb una Catalunya a un pam de la independència. Els dies posteriors, a cada dia que passava, es va anar forjant el que seria el fracàs final.  

L’estratègia que s’havia construït cap a la independència es basava en la desconnexió unilateral que pressuposava que era possible passar de la legalitat espanyola a la legalitat catalana mitjançant l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica per part del Parlament de Catalunya. Abans, però, calia haver construït les “Estructures d’Estat” que, conjuntament amb els Mossos d’Esquadra permetrien tenir el control efectiu del país.

El fracàs va resultar evident. Era un model de desconnexió basat en la manera com Estònia, Letònia i Lituània es van emancipar de Moscou.  Es va arribar declarar la independència, però mai no es van atrevir a fer-la efectiva. No va arribar l’ordre d’activar el pla de defensa civil, els polítics, la majoria, van marxar i ens va caure al damunt l’article 155. 

Des de llavors, multitud de veus han anat proclamant la seva pròpia “estratègia” per fer efectiva la independència.  La  vaga general indefinida. L’ocupació dels carrers. La multiplicació d’Urquinaones arreu del país. Els talls massius de carreteres i autopistes. Envair els punts més estratègics del país, aeroports, el port, les comunicacions. Aturar completament l’economia i un llarg etcètera.

Per això sorprèn, en certa manera, que algú ens digui i deixi escrit que “Tenir el control del territori no vol dir tenir la capacitat d’alterar el bon funcionament del país. Tot al contrari, suposa assumir el bon funcionament de l’economia, les infraestructures i els serveis públics. L’Estat català no ha d’incentivar ni la crema de contenidors ni el tall de les vies de comunicació, ni cap altra sabotatge a les nostres pròpies infraestructures i serveis.”

I no únicament això, sinó que elabora un pla estratègic per a fer efectiva la independència de Catalunya segons el Dret Internacional.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del llibre d’Albert Pont, “Via única”

“No sabem si ens enviaran els tancs, o no; però si ens els envien, ens comprometem a resistir amb totes les nostres forces. No sabem si l’Estat espanyol farà morts, o no; però si en fa, o si ja n’ha fet, no permetrem que sigui en va.”

El nostre pensament continua estant amb tota la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

diumenge, 24 d’octubre del 2021

Acte de commemoració dels 25 anys de la CAL. Llengua, cultura i llibertat! (Discurs de cloenda)

El passat dijous 21 d'octubre va tenir lloc l'acte de commemoració dels 25 anys de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, la CAL. L'Ateneu Barcelonès estava ple a vessar. Us vull reproduir el primer parlament que vaig tenir ocasió de fer com a nou president de la CAL 

Bon vespre a tothom. Hauria d’agrair a molta gent la seva presència avui aquí. Començant per la Molt Honorable senyora Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya o el Senyor Francesc Xavier Vila, Secretari de Política Lingüística que ostenta també la representació de l’Honorable senyora Natàlia Garriga. Diputats, distingits membres d’associacions... fins i tot us volia anomenar amb el tractament protocol·lari que us correspon, però després de llegir-m’ho per a mi mateix... he desistit... i crec que m’ho agraireu. ,

Sí que haig de donar també les gràcies a tot el públic, a tots vosaltres que pràcticament ompliu aquesta sala i que heu volgut compartir amb tota la gent que formem la CAL aquests 25 anys lluitant per la llengua, la cultura i la llibertat.

Avui és un dia de reconeixements. Sobretot als primers que fa 25 anys van emprendre aquest viatge. Al Quim Soler, el primer president provisional. A Tots els que van conformar la primera junta oficial i que vull recordar dient els seus noms: Josep Lluís Anton president, Patrícia Salvadó, Roger Ballester, Francesc de Dalmases (que avui és aquí amb nosaltres), Aleix Cardona, Jordi Estalella, Jordi Gabarró, Josep de Calassanç i Serra (CALA), Lluís Parareda, Lluís Vila, Manel Segura, Ramon Planell.

Persones com en Pere Mayans, en Jordi Gibergans, en Pere Cardús, en Joan Domingo, la Montserrat Pérez, en Jordi Ametller o l’Aurelí Argemí que va tenir l’amabilitat d’acollir la CAL als primers anys al CIEMEN.

Antics presidents com en Jordi Estalella i en David Vila i... principalment,  la persona que m’ha precedit i que ha fet durant molts anys una feina extraordinària, en Pep Ribas...

Evidentment a tots els Secretaris Nacionals que ens han precedit i a l’equip actual de la CAL, format també per la nostra molt reduïda, reduidíssima plantilla de treballadors que, a més de fer molt bé la seva feina, han demostrat disposar d’un plus addicional que els fa més valuosos encara.  Avui són tots aquí.

A tots els nuclis que any rere any han fet una feina incansable. A tots els voluntaris, a tots els que han organitzat o han col·laborat ens els diferents projectes de la CAL.

I vull fer una menció especial. Avui tenim aquí amb nosaltres en Marcel Vivet, represaliat, condemnat a 5 anys de presó per la justícia espanyola. Li vull dir que la CAL sempre estarà amb ell i amb els més de 4.000 represaliats per l’Estat espanyol

Llengua, cultura i llibertat. És la millor síntesi que pot expressar la feina de la CAL i de tot el voluntariat.

Deia Isabel Clara-Sinó en el manifest que va redactar per al Correllengua 2008:

Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

LLENGUA... La nostra llengua, la pròpia, la del país, la dels nostres països. La llengua de la nostra cultura. La llengua que ens ha fet ser com som, la nostra manera de viure, la nostra manera de veure el món. La nostra manera de defensar, també, totes les llengües del món.... La nostra llengua... que volem compartir amb tothom perquè pugui ser la llengua comuna de tots els ciutadans dels nostres països.

CULTURA...La nostra cultura, la cultura catalana forjada durant segles en aquesta part del món que és el Mediterrani. La nostra cultura, en MAJÚSCULA, perquè cultura ho és tot: tradicions, creences, conductes, valors, objectius, pràctiques, l’art, les humanitats, la literatura i un llarg etcètera.

LLIBERTAT... Necessitem poder gestionar-nos nosaltres mateixos. Necessitem canviar moltes coses i això només es pot intentar fer si arribem a disposar d’un Estat propi. Alerta, però....No hi ha poble, no hi ha nació catalana sense cultura catalana.... i no hi ha cultura catalana sense la nostra llengua, la pròpia: el català. I tinguem-ho ben present... Sense llengua ni cultura catalana no existirà cap nació que pugui assolir la independència.    

Som al 2021. Vint-cinc-anys després continuem reivindicant, denunciant, sempre inconformistes, lluitant per la llengua, la cultura i la llibertat. Que és el mateix que dir que continuem treballant amb els mateixos objectius que ens van fer néixer: Assolir la normalització de l'ús social del català. Afavorir la cohesió social, la interculturalitat i la diversitat a través de la llengua catalana. Difondre la cultura i la llengua catalanes i augmentar la consciència de pertinença a la nostra nació.

La CAL no ens preguntem mai si el got està mig buit o mig ple, la gent de la CAL som els que anem a buscar l’aigua que falta per omplir el got.

Llengua, cultura i llibertat!

dijous, 21 d’octubre del 2021

Conversa amb Carme Forcadell

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 18 d'octubre de 2021 per ETVV Llobregat i TerraMar

Convidats

Carme Forcadell llicenciada en Filosofia i en Ciències de la Comunicació. Va ser regidora de l’ajuntament de Sabadell del 2003 al 2007, presidenta de l’ANC del 2012 al 2014 i del Parlament de Catalunya del 2015 al 2017. Va ser condemnada pel Tribunal Suprem de l’Estat espanyol a onze anys i mig de presó i d’inhabilitació pel delicte de sedició

Havíem coincidit en reunions de la PDD i alguna vegada en les consultes per la independència, però la vaig començar a conèixer personalment el 2011. Vam compartir quatre anys al Secretariat Nacional de l’ANC, els dos darrers  amb ella com a presidenta i jo de vicepresident. Centenars d’hores de reunions de treball. Vam tenir moments de tota mena: d’incertesa, de dubte, d’alegria, de tristor, de debat, de discussions, d’acord i de desacord... Moments d’eufòria i moments de frustracions. Dies d’alegries i dies de tristors. Discussions, algunes. No sempre vam coincidir en totes les idees o en totes les estratègies.

Era la revolució dels somriures... encara que no sempre vam tenir un somriure al rostre. Per damunt de tot, però, vam ser companys durant quatre anys units per un objectiu comú. Quatre anys extraordinaris en què, tots plegats, vam començar a fer realitat el que fins llavors pertanyia al món dels somnis. En la balança sempre pesaran infinitament més els records positius, de satisfacció i alegria, que els pocs de negatius que ens va tocar viure.

Catalunya ha viscut un abans i un després de l’octubre de 2017. A partir de llavors el país es va tenyir de groc, un color que ens va permetre mantenir el record i la lluita per als empresonats, els exiliats, els represaliats.

Recordo una frase d’aquells dies que la Carme ens va fer arribar des de la presó: “No ens convertiu en víctimes, som dones, som demòcrates i volem ser lliures. No ens ploreu. Reivindiqueu-nos.”

Avui, al Vull una resposta tindrem l’honor de parlar amb la Carme Forcadell.

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del llibre de Carme Forcadell “Escrivim el futur amb tinta lila”

No vull aprendre a parar-me. Faré, un cop més, i com sempre del seu “NO” un nou punt de partida.

I nosaltres, com sempre des de fa pràcticament 4 anys marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent. Que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili, Els volem a tots lliures, Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

dimecres, 13 d’octubre del 2021

Llibre blanc de la Conferència Independències Unilaterals. Acabar amb l’exili, el gran objectiu del govern espanyol.

Vull una resposta. 10a temporada. Emès l'11 d'octubre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats 

Arnau Padró membre del SN de l’ANC

Joan Puig, editor larepublica.cat

Francesc Marco, Doctor en Història contemporània de Catalunya a la UAB.

Davantal

Martí Vilanova i Purcallas...Segurament a molts de vosaltres no us diu res aquest nom. Aquest és un fet que demostra la necessitat de recuperar la memòria històrica i tenir-la sempre ben present.

Aquest cap de setmana, s’ha fet a Figueres un homenatge a la persona de Martí Vilanova. Un record i un homenatge que va començar dissabte amb una acte a l’Auditori del Casino de l’esport, que va continuar ahir amb una ofrena floral al cementiri de Figueres, on és enterrat, i que acabarà demà dimarts amb una visita a Prats de Motlló.

Martí Vilanova va ser un republicà marxista lluitador per la llibertat, per les llibertats. En els temps de la Primera Guerra Mundial i de la postguerra, Martí Vilanova va anar evolucionant des del republicanisme fins al marxisme revolucionari que sempre va fer del tot compatible amb el nacionalisme català.

Membre d’Estat Català es va haver d’exiliar a Catalunya Nord Lloctinent de Macià, va encapçalar una de les dues columnes de combatents durant els fets de Prats de Motlló.

El 1927, 18 d'aquests combatents, Martí Vilanova entre ells, van afrontar el judici a París. Els advocats en va fer una defensa totalment política. .

Henry Torrés, un dels advocats, va fer aquesta declaració: “Els conjurats catalans representen la pervivència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida. Històricament, Catalunya ha resistit sempre violentament a ésser governada i fins a l’adveniment de la dictadura militar de Primo de Rivera, passant per l’odiós regnat de Felip V, botxí de les darreres llibertats catalanes, hom no troba més que pàgines de revolta, de violència i de sang en la nostra història amb Espanya.  [...]va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.

El judici va acabar esdevenint un èxit inqüestionable per a la causa catalanista i republicana. Es va fer realitat la frase que Macià va dir als seus homes arran de la detenció: “Perdent, guanyarem”.

Homes com Macià, Martí Vilanova... fets com el de Prats de Motlló ens fan pensar, ens obliguen a reflexionar... i a aprendre a extreure el millor dels anomenats fracassos o de les preteses derrotes.

Parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del president Francesc Macià

“El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies.”

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem a tots lliures. Els volem a tots a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

Martí Vilanova, l'heroi oblidat (2. Prats de Motlló, el judici. Paral·lelismes actuals "Perdent, guanyarem")

 


Continuació de la intervenció a la taula rodona en homenatge a Martí Vilanova, el 9 d'octubre a Figueres.

Finalment, van ser 18 persones, Martí Vilanova entre elles, que el 1927 van afrontar el judici a París. Henri Torrès, un dels 12 advocats que van assistir els acusats, va fer-ne una defensa totalment política. No van negar mai els fets, sinó que els van justificar. Van defensar les raons polítiques de la sublevació i també van justificar la lluita per la independència de Catalunya. L’advocat, a més d’elogiar la figura de Macià va fer una emocionada defensa dels catalans emfatitzant que des de l’11 de setembre de 1714 mantenien una relació traumàtica amb Espanya. 

Defensa de Macià: “Els conjurats catalans representen la pervivència de l’esperit rebel de la Catalunya oprimida. Històricament, Catalunya ha resistit sempre violentament a ésser governada i fins a l’adveniment de la dictadura militar de Primo de Rivera, passant per l’odiós regnat de Felip V, botxí de les darreres llibertats catalanes, hom no troba més que pàgines de revolta, de violència i de sang en la nostra història amb Espanya.  [...]va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.

Entre els testimonis, l’exdiputat Enrique Ortega i Gaset, germà de José, que va afirmar: “No participo de les mateixes idees polítiques que el senyor Macià. Ni sóc català ni sóc separatista. Però, dins d’una Espanya lliure volem una Catalunya lliure, que no estigui lligada per la força a la resta de la península. Volem una Catalunya que pugui regir els seus destins”.

El judici va acabar esdevenint un èxit inqüestionable per a la causa catalanista i republicana. Es va fer realitat la frase que Macià va dir als seus homes arran de la detenció: “Perdent, guanyarem”.

Homes com Macià, Martí Vilanova... fets com el de Prats de Motlló ens fan pensar, ens obliguen a reflexionar... a aprendre a extreure el millor dels fracassos o de les preteses derrotes. Immediatament el primer que em ve al cap és la situació actual que viu l’independentisme i, més concretament als fets de l’1 d’octubre fins ara.

L’1 i el 3 d’octubre el poble català va ser protagonista d’unes accions extraordinàries. Com el 1926 van fer Martí Vilanova i els seus companys de lluita vam demostrar de què érem capaços. El mateix que els herois de Prats de Motlló, no vam preguntar la ideologia política de la persona que teníem al costat. En teníem prou en saber que era allí, defensant la democràcia i l’autodeterminació. No va ser una invasió armada, però va ser un gran acte d’empodarament ciutadà com mai fins ara s’havia fet. Nosaltres, la gent, els Martí Vilanova del segle XXI vam portar i protegir les urnes. Vam protegir els col·legis el dia abans i durant la nit. Vam participar en les meses electorals. Vam defensar els col·legis i vam patir les salvatges càrregues policials durant tot el dia. El 3 d’octubre els carrers van ser nostres, tot esperant la declaració d’independència. L’1 i el 3 d’octubre va ser una gran victòria i marca un abans i un després en el procés d’independència.  

L’Estat espanyol va restar durant aquells tres dies contra les cordes. Vam fer trontollar els pilars de l’Estat. Des de llavors, la imatge internacional de l’Estat ha quedat més que tacada. Europa ha vist com Espanya era incapaç d’afrontar problemes democràtics de manera democràtica i la judicialització política i la repressió provoca cada vegada més, el refús europeu. 

Alguns han volgut qualificar el que va passar després com una derrota i un fracàs. El fet de no haver pogut fer efectiva la independència es pot considerar una derrota i un fracàs. Ara bé, els fets de Prats de Motlló ens recorden que “Perdent, guanyarem”. De la mateixa manera que l’intent frustrat de Macià i de Martí Vilanova va acabar esdevenint una victòria, sobretot internacional, per als que van participar-hi i per a l’independentisme en general, també l’Estat espanyol ha acabat convertint la independència fallida en un potent revulsiu intern, però també, i sobretot, extern. La quàdruple repressió espanyola, política, judicial, econòmica i mediàtica no ha significat, només, la presó o l’exili per als principals dirigents polítics i socials, sinó que s’ha estès a totes les capes de la societat, gent gran, gent jove, activistes, cantants, càrrecs electes, la mesa del Parlament fins a arribar a la xifra de més de 4.000 represaliats, molts d’ells amb causes encara pendents.

El moviment independentista, malgrat la confusió i el primer desencís, no ha deixat de continuar la lluita, tal com va fer en Martí Vilanova després de Prats de Motlló i que, malauradament, va interrompre una mort excessivament, massa prematura el 1930, a l’edat de 34 anys. 

La presó d’uns i l’exili dels altres han acabat provocant un fort impacte internacional. Les contínues victòries jurídiques del president Puigdemont, de la Clara Ponsatí, d’en Toni Comín i d’en Lluís Puig han provocat que la imatge pseudodemocràtica de l’Estat espanyol estiui cada vegada més qüestionada internacionalment.

Prats de Motlló, Macià, Martí Vilanova... i l’octubre de 2017, el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i tots els represaliats són, ambdós episodis, una baula més de la llarga lluita per la independència i estretament units per la frase “Perdent, Guanyarem”.

M’agradaria acabar amb un paràgraf de l’article “La prematura mort de Martí Vilanova” que va escriure el periodista i escriptor Emili Casademont i Comas, l’any 2007 al Diari de Girona.

 “Martí Vilanova, el mestre del jove agitador polític Salvador Dalí, és un dels grans oblidats d´aquells temps. Cal lamentar, per exemple, que cap dels dos carrers que van ser dedicats a Vilanova, l´un a Barcelona i l´altre a Figueres, i que així romangueren al llarg de vuit anys, després de la mort de Franco no li han estat retornats.

Ara, però, la seva família -constituïda pel seu nét i les seves nétes- vol reparar l´oblit d´un figuerenc que, a finals dels anys 20 i començament dels 30, vivia a Aulnay-sous-Bois, on tenia una botiga d´electricitat i anava cada dos per tres a París per assistir als cursos de tota mena d´estudis socials que s´hi feien. Un figuerenc que, en paraules de Fontbernat -escrites en el seu llibre abans esmentat-, «era segurament l´home més ben preparat per a revenir a Catalunya i orientar les masses proletàries sovint addictes a falsos redemptors. 

El fet d´armes de Prats de Molló li havia donat experiència justa i suficient. Martí Vilanova era un convençut de les doctrines de Karl Marx i les meditava per a poder-les exterioritzar un dia davant les masses catalanes, amb aquella violència i convicció que eren les seves qualitats de ciutadà». La Parca, que el visità molt jove -als 34 anys, insisteixo-, li impedí que ho fes. La mort de Martí Vilanova fou, sens dubte, massa prematura...”

Honor i glòria a Martí Vilanova i companys!

Visca Catalunya lliure i republicana!

Martí Vilanova. l'heroi oblidat (1. Vilanova, l'independentista, republicà i marxista)

 

ANC de Figueres homenatjarà aquest cap de setmana Martí Vilanova Purcallas (Figueres, 1896 - Aulnay-sous-Bois, França, 1930), polític que, a pesar d’haver mort a una edat molt jove, va tenir una gran influència en el moviment republicà i federal. Aquest vespre tindrà lloc al Cercle Esport de Figueres una taula rodona en què participaran Mariona Seguranyes, Enric Pujol i Jaume Marfany (19 h). Demà, al cementiri municipal de Figueres, s’hi portarà a terme una ofrena floral. L’homenatge es completarà dimarts, 12 d’octubre, amb una visita a Vil·la Denise, de Prats de Molló. Afiliat a l’Estat Català de Francesc Macià –després d’haver fundat en la seva joventut amb Dalí el grup marxista Renovació Social–, Vilanova es va haver d’exiliar a la Catalunya del Nord, i va encapçalar una de les dues columnes de combatents d’Estat Català durant els Fets de Prats de Molló.L’ANC de Figueres homenatjarà aquest cap de setmana Martí Vilanova Purcallas (Figueres, 1896 - Aulnay-sous-Bois, França, 1930), polític que, a pesar d’haver mort a una edat molt jove, va tenir una gran influència en el moviment republicà i federal. Aquest vespre tindrà lloc al Cercle Esport de Figueres una taula rodona en què participaran Mariona Seguranyes, Enric Pujol i Jaume Marfany (19 h). Demà, al cementiri municipal de Figueres, s’hi portarà a terme una ofrena floral. L’homenatge es completarà dimarts, 12 d’octubre, amb una visita a Vil·la Denise, de Prats de Molló. Afiliat a l’Estat Català de Francesc Macià –després d’haver fundat en la seva joventut amb Dalí el grup marxista Renovació Social–, Vilanova es va haver d’exiliar a la Catalunya del Nord, i va encapçalar una de les dues columnes de combatents d’Estat Català durant els Fets de Prats de Molló.L’ANC de Figueres homenatjarà aquest cap de setmana Martí Vilanova Purcallas (Figueres, 1896 - Aulnay-sous-Bois, França, 1930), polític que, a pesar d’haver mort a una edat molt jove, va tenir una gran influència en el moviment republicà i federal. Aquest vespre tindrà lloc al Cercle Esport de Figueres una taula rodona en què participaran Mariona Seguranyes, Enric Pujol i Jaume Marfany (19 h). Demà, al cementiri municipal de Figueres, s’hi portarà a terme una ofrena floral. L’homenatge es completarà dimarts, 12 d’octubre, amb una visita a Vil·la Denise, de Prats de Molló. Afiliat a l’Estat Català de Francesc Macià –després d’haver fundat en la seva joventut amb Dalí el grup marxista Renovació Social–, Vilanova es va haver d’exiliar a la Catalunya del Nord, i va encapçalar una de les dues columnes de combatents d’Estat Català durant els Fets de Prats de Molló.L’ANC de Figueres homenatjarà aquest cap de setmana Martí Vilanova Purcallas (Figueres, 1896 - Aulnay-sous-Bois, França, 1930), polític que, a pesar d’haver mort a una edat molt jove, va tenir una gran influència en el moviment republicà i federal. Aquest vespre tindrà lloc al Cercle Esport de Figueres una taula rodona en què participaran Mariona Seguranyes, Enric Pujol i Jaume Marfany (19 h). Demà, al cementiri municipal de Figueres, s’hi portarà a terme una ofrena floral. L’homenatge es completarà dimarts, 12 d’octubre, amb una visita a Vil·la Denise, de Prats de Molló. Afiliat a l’Estat Català de Francesc Macià –després d’haver fundat en la seva joventut amb Dalí el grup marxista Renovació Social–, Vilanova es va haver d’exiliar a la Catalunya del Nord, i va encapçalar una de les dues columnes de combatents d’Estat Català durant els Fets de Prats de Molló.


L’ANC de Figueres homenatjarà aquest cap de setmana Martí Vilanova Purcallas (Figueres, 1896 - Aulnay-sous-Bois, França, 1930), polític que, a pesar d’haver mort a una edat molt jove, va tenir una gran influència en el moviment republicà i federal. Aquest vespre tindrà lloc al Cercle Esport de Figueres una taula rodona en què participaran Mariona Seguranyes, Enric Pujol i Jaume Marfany (19 h). Demà, al cementiri municipal de Figueres, s’hi portarà a terme una ofrena floral. L’homenatge es completarà dimarts, 12 d’octubre, amb una visita a Vil·la Denise, de Prats de Molló. Afiliat a l’Estat Català de Francesc Macià –després d’haver fundat en la seva joventut amb Dalí el grup marxista Renovació Social–, Vilanova es va haver d’exiliar a la Catalunya del Nord, i va encapçalar una de les dues columnes de combatents d’Estat Català durant els Fets de PratDissabte passat, 9 d'octubre, vaig tenir l’honor de participar en la taula rodona que l’ANC de Figueres va organitzar emmarcada en els actes d'homenatge a Martí Vilanova. A la taula, vaig tenir com a companys la Mariona Sugranyes, doctora en història de l’Art, que va parlar sobre la intensa relació entre Martí Vilanova i Salvador Dalí; i Enric Pujol, doctor en Filosofia i Lletres que va emmarcar la figura de Martí Vilanova i els fets de Prats de Motlló.

Martí Vilanova és un d’aquells herois mig oblidat, com tants altres, de la nostra història. Va tenir una gran influència en el moviment republicà i marxista de l’època, va ser lloctinent de Francesc Macià i va encapçalar una de les dues columnes de combatents d’Estat Català durant els fets de Prats de Motlló.

Tot seguit, us reprodueixo la meva intervenció a la taula rodona: 

És un honor per a mi poder participar en aquest acte d’homenatge a Martí Vilanova Purcallas, republicà i lluitador per la llibertat, per les llibertats... Perquè no pot haver-hi alliberament nacional sense alliberament social. Aquest és un homenatge personal, que voldria fer extensiu a tota la gent que ens ha precedit en aquesta lluita i que, en molts casos, hi han sacrificat la llibertat i la vida

El seu gran amic Jaume Miravitlles el descrivia així” La meva adolescència ha estat íntimament lligada a la joventut de Martí que ha deixat en la meva vida una petjada tan profunda que el considero el meu germà i el meu mestre en l’esperit.”

En aquells anys de la Primera Guerra Mundial i de la postguerra, Martí Vilanova va anar evolucionant des del republicanisme fins al marxisme revolucionari que sempre va fer del tot compatible amb el nacionalisme català. Conjuntament amb en Jaume Miravitlles i Salvador Dalí, van impulsar Renovació Social, grup probolxevic local.

Per veure com era Martí Vilanova tenim un fragment d’un parlament que el seu amic Jaume Miravitlles va pronunciar en un acte en memòria seva:

Deia Miravitlles: “El març de 1925 havia de ser jutjat per un tribunal militar per uns fets del 1924. El dia abans, Martí va venir de Figueres a Barcelona, a donar-me fe, a donar-me esperança. Efectivament, només en oir-lo parlar em va salvar i no em van espantar ni els generals, ni les creus, ni les espases rovellades. Vàrem anar a la nit a un ball de Carnaval, i al matí, em va portar a la Granja Royal i ens vam atipar de nata amb maduixes. Després vam anar al Consell de Guerra.” 

Quan Macià dóna per fracassada l’operació a la recerca d’ajuda soviètica, des del seu exili a França mobilitza els militants d’Estat Català, sobretot els membres dels Escamots,  l’organització paramilitar creada poc després que Estat Català es fundés com a organització política i de combat el 1922.

No eren militars entrenats, la gran majoria no havien fet servir mai una pistola. Malgrat els entrenaments i pràctiques de tir que van estar fent a França, eren un grup sense experiència militar. Per compensar aquesta greu mancança, s’hi incorporaren alguns italians antifeixistes exiliats a Itàlia que havien participat en la Primera Guerra Mundial.

 “Mai no m’havia sentit tan tranquil com ara ni tan ple de coratge”, escrivia Macià. “Ha arribat l’hora de la veritat, la de l’acció armada.”

4 de novembre. Els grups armats, però, no arriben. Confusió generalitzada. Ben aviat, però, les notícies confirmen que la policia francesa i la Guàrdia Civil espanyola han atrapat tots els grups. El pla havia estat descobert. La conspiració havia mort abans de començar.  

Va ser Henry Ford que va dir: “El fracàs és, de vegades, molt més fructífer que l’èxit.” O també tenim aquesta altra frase “El fracàs conté les llavors de l’èxit” Ambdues són ben aplicables als fets de Prats de Motlló.  

No sabem què hauria passat si el complot no hagués estat descobert. No ho sabrem mai, però, em permeto pensar que, més tard o més d’hora a causa de les condicions amb què s’emprenia i dels voluntaris i armes de què disposava, hauria estat vençut.

En canvi, aquest fracàs va comportar una gran difusió internacional, sobretot de la figura de Macià i va representar un gran avenç per al moviment independentista i republicà de l’època.

Macià, els seus lloctinents i els cervells de l’operació van ser detinguts i conduïts a la presó de la Santé, a París. La notícia es va escampar com una taca d’oli per tot Europa i fins i tot per Amèrica. Macià, el líder de “le complot des catalans” genera un corrent de simpatia en ambients de les esquerres franceses. El comparen amb una mena de Quixot idealista que va acompanyat d’un poeta, Ventura Gassol i que anhela i lluita per la llibertat del seu país.

LA CAL: 25 anys lluitant per la llengua, la cultura i la llibertat. El president Puigdemont compareix al tribunal de Sàsser. Mobilització 1-2-3 d'octubre

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 4 d'octubre de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Mercè López, vicepresidenta segona de la CAL

Pep Ribas, Conseller delegat de la CAL,

Olga Amargant, advocada, presidenta de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya

Davantal 

Giovanni Falcone va ser un jutge italià especialitzat a perseguir els crims de la Cosa Nostra Siciliana. Va portar a la presó centenars de delinqüents relacionats amb la màfia. Va morir, juntament amb la seva dona i tres escortes, en un atemptat de la màfia a Palerm.

Té una sala al seu honor al Tribunal de Sàsser on avui ha declarat el president Puigdemont sobre el procés d’extradició demanat pel jutge Llarena.

Aquesta tarda, poc després de les 3, el president Puigdemont ha fet una piulada que deia: “D'una sala d'audiència que porta aquest nom només en podia sortir una decisió justa. Aquesta tarda podré seguir el ple del Parlament europeu de manera telemàtica des de l'Alguer, perquè la justícia sarda ha suspès el procediment d'extradició.”

Un nou fracàs, doncs, de la justícia espanyola en general i del jutge Llarena en particular.

L’any 1996, al Principat, s’iniciava la negociació de la nova Llei de Política Lingüística. En aquest mateix any, el 23 d’abril, va néixer la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, la CAL, una entitat que es proposava treballar, des de la triple vessant social, cultural i política per la plena normalització lingüística, cultural i nacional dels Països Catalans.

La CAL va prendre el relleu de la Crida, que s’havia dissolt el 1993 amb la intenció de crear una organització independent de les organitzacions polítiques i sindicals, perquè la força de la CAL recaigués tan sols en la societat civil i en les entitats que la integraven.

Avui, volem parlar d’aquests 25 anys de la CAL i també d’un dels seus projectes, el Correllengua que enguany compleix també 25 anys d’existència.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana escriptor i filòsof francès d'origen algerià Albert Camus

En la profunditat de l’hivern vaig aprendre que en el meu interior hi ha sempre un estiu invencible

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!