10 anys de l'Assemblea Nacional Catalana o... com van anar caient un a un els "impossibles"

 

Serveixin aquestes ratlles com a reconeixement i agraïment a tota la immensa quantitat de gent que des del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt fins avui mateix ho ha donat tot en la lluita per la independència i que estan representats per tots els que, d’una o altra manera, han compartit amb l’Assemblea Nacional Catalana tots aquests anys. Reconeixement i agraïment a tots els secretaris nacionals i càrrecs orgànics de l’ANC. El meu reconeixement i agraïment a tots els voluntaris que sempre heu estat i sou on us necessiten. Reconeixement i agraïment als militants, als simpatitzants, a totes les Assemblees de base (les AT, les AS i les AE). Sou vosaltres els que heu fet gran l’Assemblea. Sou vosaltres els que ens heu fet viure a tots  moments extraordinaris. Sou vosaltres els que heu fet possible allò que semblava impossible!

Avui, fa 10 anys, va ser un dia històric. Un dia que va marcar l’evolució política del país. Un abans i un després.

El 10 de març de 2012, al Parlament de Catalunya hi havia 14 diputats independentistes i l’objectiu polític del Govern de la Generalitat es deia Pacte fiscal. L’Assemblea Nacional Catalana va ser el gran revulsiu que, després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, es va erigir en capdavantera del procés d’independència.

En aquests deu anys d’existència, l’ANC ha tingut altibaixos en la seva actuació. Molts encerts i algunes errades. Moments extraordinaris i moments delicats. Alegries i decepcions... Certeses i dubtes... Una mica de tot, però, en el balanç global afirmo que l’Assemblea ha fet canviar el futur d’aquest país i l’ha encaminat decididament cap a la independència.

Possiblement, els moments “estel·lars” de l’Assemblea han estat els que van dels anys 2012-2015; són els anys de l’espectacular creixement de l’ANC i de l’independentisme, són els anys en què tot sembla rodar de manera ben greixada i en què les lloances venien de totes bandes.

Són els anys dels “impossibles”.  Quan en reunions familiars, en converses amb amics, amb xerrades amb companys i companyes citaves la possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat independent, la resposta, sovint, era la mateixa: “ja m’agradaria, ja... però és que és impossible.”

Primer impossible... La primavera i l’estiu de 2012, amb una ANC que començava oficialment a caminar, se’ns deia que era un error  voler organitzar una manifestació unitària i multitudinària per a l’11 de setembre. Se’ns deia que era impossible superar la manifestació de 2010 i que estàvem condemnats al fracàs.

Segon impossible... Evidentment, també n’era, d’impossible, organitzar una cadena humana que recorregués més de 400 Km i unís la Catalunya Nord amb el País Valencià. També formava part de l’impossible omplir la Diagonal i la Gran Via formant un V humana que, a més, dibuixés sobre el perfil ciutadà de Barcelona una gran bandera catalana.

els anys de la campanya !”Signa un vot”; els anys de la campanya “Ara és l’hora” de cara a la consulta del 9-N; els anys de batallar incansablement (i sense èxit) per la candidatura de país, per la unitat de les forces polítiques i socials; els anys de converses i converses en el marc de la “Taula de forces polítics i socials per l’estat propi”; els anys de la campanya “Acord, eleccions i independència” (gener 2015) que va acabar originant la candidatura de “Junts pel sí” (la candidatura de país aigualida);els anys de la consulta als associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari polític per tal de capgirar la situació que es vivia a principis de 2015, no gaire engrescadora. Una consulta  que, des de determinats sectors polítics, van intentar frenar com fos amb frases com “serà un debat estèril,” tensionarem la gent de l’ANC”, “provocarem la divisió entre els associats” o, la més agosarada i terrible predicció, “això significarà el final i el trencament de la pròpia Assemblea Nacional Catalana.” El resultat, cal remarcar-lo una vegada més, no va oferir cap mena de dubte: més de setze mil socis i sòcies de l’organització van anar a votar (tres vegades més que en els darreres eleccions al SN). El SÍ va obtenir el 96,02% dels vots i el NO es va quedar en només un 3,41%.

A partir de mitjans de 2015 i amb la candidatura en marxa de Junts pel sí, L’Assemblea va cometre l’error de deixar el procés, principalment, en mans dels partits polítics. Vam creure que era la seva hora, que els tocava a ells conduir la societat catalana fins, en un primer moment i segons el full de ruta, a unes eleccions plebiscitàries i, més endavant amb el canvi de presidència de Mas a Puigdemont, cap al referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

Del 2015 al 2017 són uns anys més tebis de l’ANC. Tot i així, va tenir un paper destacat en el “referèndum o referèndum” i, sobretot, hi ha via un pla, molt ben estructurat i preparat des de feia anys, per fer front a una situació com la que es va desencadenar després de l’1 d’octubre, un pla que permetria controlar el país fins a fer efectiva la independència. Un pla que mai es va dur a terme i que algun dia, potser, podrem conèixer-ne tots els interrogants i els perquès.

A partir de 2017 i fins ara, l’ANC ha deixat de ser, en bona part, aquella organització forta i poderosa, l’organització capdavantera, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. La culpa no és, ni molt menys, de l’Assemblea. El context polític és radicalment diferent del que vam poder viure en els anys estel·lars de l’organització. El moviment independentista va sofrir un gran cop el mes d’octubre de 2017 i de la il·lusió i la confiança s’ha passat a la decepció, el desencís i el desànim. Dels crits “d’independència” es va passar al de “llibertat presos polítics”, La triple repressió (política, judicial i econòmica) ha colpejat tot el moviment de manera transversal (socialment i generacional).

Tot i així, l’Assemblea continua sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular independentista. La principal organització independentista de la societat civil. La seva xarxa territorial és la més extensa, present a més de 750 municipis. Les seves 50 sectorials, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de la República. Les 38 assemblees exteriors presents arreu del món col·laboren a ampliar-ne el ressò internacional. Aquesta xarxa, els seus prop de 50.000 associats, l’experiència organitzativa de més de deu anys fan que estigui en disposició, si sap trobar els objectius adequats al context actual i l’estratègia per arribar-hi, de tornar a ser la punta de llança del moviment independentista. De tornar a ser l’ANC que sempre fa nosa... l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC que va néixer per fer política,, perquè l’Assemblea ha de ser un actor polític de primer ordre i que, per tant, ha d'intervenir en política. Alguns ho obliden sovint i altres desitjarien que no ho fes mai.

L’Assemblea que sempre ha molestat quan ha fet política. De vegades a uns, de vegades a uns altres, de vegades a tots. L’actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. La que sempre ha intervingut en la política catalana; de vegades fent de mitjancers, de vegades negociant, de vegades empenyent, de vegades pressionant.

Hem parlat dels anys de “l’impossible”... Em temo, però, que aquesta paraula ens seguirà acompanyant i continuarà formant part de la vida dels independentistes.

Tant se val, només hem de tenir memòria històrica per veure com han anat caient, l’un darrere l’altre, els diferents impossibles.