Serveixin aquestes ratlles com a reconeixement i agraïment a
tota la immensa quantitat de gent que des del 13 de setembre de 2009 a Arenys
de Munt fins avui mateix ho ha donat tot en la lluita per la independència i
que estan representats per tots els que, d’una o altra manera, han compartit
amb l’Assemblea Nacional Catalana tots aquests anys. Reconeixement i agraïment
a tots els secretaris nacionals i càrrecs orgànics de l’ANC. El meu reconeixement
i agraïment a tots els voluntaris que sempre heu estat i sou on us necessiten. Reconeixement
i agraïment als militants, als simpatitzants, a totes les Assemblees de base
(les AT, les AS i les AE). Sou vosaltres els que heu fet gran l’Assemblea. Sou
vosaltres els que ens heu fet viure a tots moments extraordinaris. Sou vosaltres els que
heu fet possible allò que semblava impossible!
Avui, fa 10 anys, va ser un dia històric. Un dia que va
marcar l’evolució política del país. Un abans i un després.
El 10 de març de 2012, al Parlament de Catalunya hi havia
14 diputats independentistes i l’objectiu polític del Govern de la Generalitat
es deia Pacte fiscal. L’Assemblea Nacional Catalana va ser el gran revulsiu
que, després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, es va erigir
en capdavantera del procés d’independència.
En aquests deu anys d’existència, l’ANC ha tingut
altibaixos en la seva actuació. Molts encerts i algunes errades. Moments extraordinaris
i moments delicats. Alegries i decepcions... Certeses i dubtes... Una mica de tot, però, en el balanç
global afirmo que l’Assemblea ha fet canviar el futur d’aquest país i l’ha
encaminat decididament cap a la independència.
Possiblement, els moments “estel·lars” de l’Assemblea han
estat els que van dels anys 2012-2015; són els anys de l’espectacular
creixement de l’ANC i de l’independentisme, són els anys en què tot sembla
rodar de manera ben greixada i en què les lloances venien de totes bandes.
Són els anys dels “impossibles”. Quan en reunions familiars, en converses amb
amics, amb xerrades amb companys i companyes citaves la possibilitat que
Catalunya esdevingués un Estat independent, la resposta, sovint, era la
mateixa: “ja m’agradaria, ja... però és que és impossible.”
Primer impossible... La primavera i l’estiu de 2012, amb
una ANC que començava oficialment a caminar, se’ns deia que era un error voler organitzar una manifestació unitària i
multitudinària per a l’11 de setembre. Se’ns deia que era impossible superar la
manifestació de 2010 i que estàvem condemnats al fracàs.
Segon impossible... Evidentment, també n’era, d’impossible,
organitzar una cadena humana que recorregués més de 400 Km i unís la Catalunya
Nord amb el País Valencià. També formava part de l’impossible omplir la
Diagonal i la Gran Via formant un V humana que, a més, dibuixés sobre el perfil
ciutadà de Barcelona una gran bandera catalana.
els anys de la campanya !”Signa un vot”; els anys de la
campanya “Ara és l’hora” de cara a la consulta del 9-N; els anys de batallar
incansablement (i sense èxit) per la candidatura de país, per la unitat de les
forces polítiques i socials; els anys de converses i converses en el marc de la
“Taula de forces polítics i socials per l’estat propi”; els anys de la campanya
“Acord, eleccions i independència” (gener 2015) que va acabar originant la
candidatura de “Junts pel sí” (la candidatura de país aigualida);els anys de la
consulta als associats a l’entorn de la candidatura de país i sobre si l’ANC, com a
actor polític que és, havia d’intervenir en l’escenari polític per tal de capgirar
la situació que es vivia a principis de 2015, no gaire engrescadora. Una
consulta que, des de determinats sectors
polítics, van intentar frenar com fos amb frases com “serà un debat estèril,”
tensionarem la gent de l’ANC”, “provocarem la divisió entre els associats” o,
la més agosarada i terrible predicció, “això significarà el final i el
trencament de la pròpia Assemblea Nacional Catalana.” El resultat, cal
remarcar-lo una vegada més, no va oferir cap mena de dubte: més de setze mil
socis i sòcies de l’organització van anar a votar (tres vegades més que en els
darreres eleccions al SN). El SÍ va obtenir el 96,02% dels vots i el NO es va
quedar en només un 3,41%.
A partir de mitjans de
2015 i amb la candidatura en marxa de Junts pel sí, L’Assemblea va cometre l’error
de deixar el procés, principalment, en mans dels partits polítics. Vam creure
que era la seva hora, que els tocava a ells conduir la societat catalana fins,
en un primer moment i segons el full de ruta, a unes eleccions plebiscitàries i,
més endavant amb el canvi de presidència de Mas a Puigdemont, cap al referèndum
de l’1 d’octubre de 2017.
Del 2015 al 2017 són uns
anys més tebis de l’ANC. Tot i així, va tenir un paper destacat en el “referèndum
o referèndum” i, sobretot, hi ha via un pla, molt ben estructurat i preparat
des de feia anys, per fer front a una situació com la que es va desencadenar
després de l’1 d’octubre, un pla que permetria controlar el país fins a fer
efectiva la independència. Un pla que mai es va dur a terme i que algun dia, potser,
podrem conèixer-ne tots els interrogants i els perquès.
A partir de 2017 i fins
ara, l’ANC ha deixat de ser, en bona part, aquella organització forta i poderosa,
l’organització capdavantera, l’organització clau per garantir l’èxit del procés
d’independència. La culpa no és, ni molt menys, de l’Assemblea. El context
polític és radicalment diferent del que vam poder viure en els anys estel·lars
de l’organització. El moviment independentista va sofrir un gran cop el mes d’octubre
de 2017 i de la il·lusió i la confiança s’ha passat a la decepció, el desencís
i el desànim. Dels crits “d’independència” es va passar al de “llibertat presos
polítics”, La triple repressió (política, judicial i econòmica) ha colpejat tot
el moviment de manera transversal (socialment i generacional).
Tot i així, l’Assemblea continua
sent la base, els fonaments i l’estructura del gran moviment popular
independentista. La principal organització independentista de la societat
civil. La seva xarxa territorial és la més extensa, present a més de 750
municipis. Les seves 50 sectorials, autèntics lobbies de pressió en els seus àmbits naturals, omplen de contingut
el missatge de l´ANC i les fan indispensables de cara al procés constituent de
la República. Les 38 assemblees exteriors presents arreu del món col·laboren a
ampliar-ne el ressò internacional. Aquesta xarxa, els seus prop de 50.000
associats, l’experiència organitzativa de més de deu anys fan que estigui en
disposició, si sap trobar els objectius adequats al context actual i l’estratègia
per arribar-hi, de tornar a ser la punta de llança del moviment
independentista. De tornar a ser l’ANC que sempre fa nosa... l’ANC combativa,
lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la
independència. L’ANC que va néixer per fer política,, perquè l’Assemblea ha de
ser un actor polític de primer ordre i que, per tant, ha d'intervenir en
política. Alguns ho obliden sovint i altres desitjarien que no ho fes mai.
L’Assemblea que sempre
ha molestat quan ha fet política. De vegades a uns, de vegades a uns altres, de
vegades a tots. L’actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del
procés d’independència. La que sempre ha intervingut en la política catalana;
de vegades fent de mitjancers, de vegades negociant, de vegades empenyent, de
vegades pressionant.
Hem parlat dels anys de “l’impossible”...
Em temo, però, que aquesta paraula ens seguirà acompanyant i continuarà formant
part de la vida dels independentistes.
Tant se val, només hem
de tenir memòria històrica per veure com han anat caient, l’un darrere l’altre,
els diferents impossibles.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada