Primer
van intentar aprovar la modificació la mateixa setmana. Després ho van
endarrerir fins al 26 d’abril i ara, si
no hi cap altra endarreriment, el 9 de maig el Parlament decidirà si reforma la
Llei de Política Lingüística (LPL) i en quins termes es farà la modificació.
Com molt bé recordarem, la darrera setmana de març, poc abans de l’acabament
del termini de dos mesos que tenia el govern per complir la sentència del 25%,
ERC, Junts, PSC i comuns van presentar un pacte de reforma de la LPL que reconeixia el castellà com a llengua d’ús
a l’escola.
Fem
memòria de quin és el redactat actual que diu:
El català, com a llengua pròpia de
Catalunya, ho és també de l'ensenyament, en tots els nivells i les modalitats
educatius.
La
proposta pactada entre les quatre forces polítiques acabaria dient:
El català, com a llengua pròpia de
Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i
d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes
que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris
que s’estableixen a l’apartat 3.
La
proposta actual d’acord també suprimeix el punt vuitè de l’article 21 que diu:
L’alumnat que s’incorpori tardanament al
sistema educatiu de Catalunya ha de rebre un suport especial i addicional
d’ensenyament del català.
El
pacte va ser elaborat en el més estricte silenci i discreció. Fins que els tres
partits no van arribar a l’acord aquest no es va fer públic. La proposta, a més,
ha estat tramitada pel procediment de “lectura única”, cosa que evita que passi
per Consell de Garanties Estatutàries. Això és especialment greu, tenint en
compte que aquesta proposat vulnera l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, com vol
bé s’argumenta en el manifest del Col·lectiu Maspons i Anglasel: “Pel català a
l’escola, rebutgem la proposició de modificació de la Llei de Política
Lingüística”.
Un
pacte fet amb premeditació i traïdoria? Si ens atenim a la definició de les
paraules, s’apropa força a la manera d’arribar-hi:
Traïdoria: Cautela presa o conducta
enganyosa de l’executor d’un delicte per a evitar de córrer cap risc.
Els quatre partits polítics no van consultar en cap moment ni als principals afectats
–comunitat educativa, famílies, associacions de pares i mares, sindicats de
professors i estudiants, etc.- ni tampoc a les principals entitats i
associacions que treballen en la defensa i la promoció de la llengua catalana.
Una decisió, doncs, estrictament política fonamentada en l’estratègia actual de
no confrontació. Una decisió que no fa res més que acceptar algunes de les
tesis mantingudes sempre pel PP i per C’s i acatant –de manera desdibuixada-
les darreres sentències dels tribunals.
El
problema no ve de la sentència del 25%, sinó que cal situar-lo uns quants anys
abans. Tot arrenca de la sentència del juny de 2006 del Tribunal Constitucional
espanyol sobre l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya.
La
sentència del Tribunal Constitucional remarcava que la definició del català com
a llengua pròpia de Catalunya no podia justificar la imposició estatutària
d'aquesta llengua en detriment del castellà. A més, va col·locar el català i el
castellà al mateix nivell en els àmbits en què el català prevalia per sobre del
castellà, com per exemple l'educació. Segons la sentència, l'Estatut no impedia
el dret "a rebre l'ensenyament en castellà com a llengua vehicular" i
recordava que era “constitucionalment obligat" que les dues llengües
fossin reconegudes "com a vehiculars". En aquest sentit, afegia que
els "particulars són titulars de rebre l'ensenyament en qualsevol
d'aquestes", una situació que col·locava el sistema d'immersió lingüística
català en un greu estat de vulnerabilitat.
A
partir de 2006, les sentències han nat degotant de manera constant fins arribar
a la darrera que afectava directament a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar.
Mai,
però, fins ara, absolutament ningú s’havia plantejat mai que les diferents
sentències, basades en la del Tribunal Constitucional de 2006, i contínuament
reivindicades i exigides, tant pels partits polítics com PP, C’s o Vox, com per
associacions com L’Assemblea per una Escola
Bilingüe (AEB); Convivència Cívica
Catalana (CCC); Hablamos Español: la
Federació AMPA total o, darrerament, l’associació sindical Jucil de la Guàrdia Civil, fossin
recollides en una llei catalana i, per a més inri, la Llei de Política Lingüística.
El
rebombori d’indignació que es va produir immediatament després de conèixer-se
el pacte va forçar els tres partits a congelar-ne provisionalment el redactat i
a establir converses amb la comunitat educativa per tal de generar un consens
més ampli.
El
28 de març es reuneix el plenari de la Plataforma Som Escola. S’arriba a
l’acord d’emetre un comunicat en què es demani la retirada de la proposta de
reforma de la LPL i també es doni suport a la convocatòria de concentració
d’Enllaçats per la Llengua del dissabte 2 d’abril. No obstant aquest acord, en
les reunions de la permanent de Som Escola es van manifestar opinions
discordants i, després de dies d’estira i arronsa, finalment apareix el
comunicat el 7 d’abril en què apareix la frase “màgica”:
L’endarreriment del ple on es tractarà
la proposta a finals d’abril obre la porta a poder tenir el necessari debat
social i a poder presentar aportacions i esmenes.
Som
Escola (la Permanent que no pas el Plenari) acaba acceptant, doncs, que sí que
es reformi la LPL, si bé no en els termes actuals i obre les portes a un nou
redactat que, sigui el que sigui, continuarà modificant una llei catalana,
aprovada pel Parlament autonòmic català i que és un autèntic tret al peu al
procés de normalització lingüística.
Ens
trobem, doncs, davant dues possibilitats: la primera, que proposa Som Escola
entrant en el joc dels partits polítics, és la de reformar la LPL, encara no
sabem en quins termes. Els partits ho accepten perquè saben que se’n poden
sortir amb les entitats afins amb què compta dins de la Permanent (que no del
Plenari) de Som Escola. La segona: la retirada de la proposta i preparar-se per
a la inevitable confrontació.
I preparar-se per a la confrontació... Com?
En
primer lloc, la responsabilitat de no aplicar les lleis que acaben amb la
immersió lingüística és responsabilitat del Govern i de la Conselleria
d’Educació. De cap manera pot caure la responsabilitat ni sobre els
professionals ni sobre les direccions dels centres educatius.
En
segon lloc, els pares i mares de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar ens han
marcat un camí. Les famílies de P5, les primeres afectades per la sentència del
25% de castellà, han presentat una demanda judicial, amb el suport d’Òmnium, a
la recerca d’una jurisprudència. Volen arribar, si és necessari (i crec que en
serà) arribar fins als tribunals europeus. Les famílies, decidides i fermes en
la defensa dels seus drets, volen entrar en el fons del litigi per deixar sense
efecte l’ofensiva dels tribunals contra el model d’escola catalana, és a dir,
fent allò que se suposa que hauria de fer el govern, però que evidentment no
fa.
Internacionalitzar
també el conflicte lingüístic, com ja han començat a fer set organitzacions de
la societat civil que s’han unit per reclamar al relator de minories de les
Nacions Unides que actuï per frenar la campanya dels tribunals espanyols que
busca tombar la immersió i imposar la vehicularitat del castellà al sistema
educatiu de Catalunya.
En
aquest sentit, recomano la lectura de l’exhaustiu article de l’advocat Benet
Salellas en què explica els arguments per a la defensa jurídica de l’escola
immersiva en català i els perills de l’actual proposta de reforma.
Necessitem
que la reacció dels pares i mares de Turó del Drac es multipliqui arreu del
país. Que siguin centenars les escoles on les famílies s’organitzin i
contraataquin. Hem de ser capaços de contraatacar qualsevol mesura contra la
llengua amb milers i milers de signatures; milers de veus als mitjans i als
tribunals, a les escoles, a les associacions, a les entitats. Milers i milers
de veus als carrers.
