Benvingudes i benvinguts a una nova
CLAU de la nostra història. Programa 199
Onze anys després del Desastre de
Cuba, Espanya s’havia embarcat en una nova i impopular aventura colonial per a
defensar interessos miners a Melilla. Aleshores es van cridar a files els
reservistes, que eren els homes que ja havien fet el servei militar obligatori,
el juliol de 1909. Els primers reservistes mobilitzats van ser els catalans, la
majoria dels quals eren obrers casats i amb fills i això va esdevenir l’espurna
de la revolta. Sota la consigna A baix la guerra!, la protesta va començar
espontàniament als carrers i continuà amb la convocatòria d’una vaga general
per al dilluns 26 de juliol, que va tenir el suport de socialistes, anarquistes, radicals i
republicans.
L’embarcament de tropes al port de
Barcelona va provocar una gran tensió i els ànims s’anaven crispant. Les dones
que acompanyaven els soldats abans de l'embarcament es van enfrontar a les
autoritats i les dames de la caritat que els acomiadaven amb discursos patriòtics
i medalles religioses.
El clam antibèl·lic va acabar
esdevenint una revolta armada. I durant una setmana, els barris del Poble Nou,
El Clot, Gràcia, Sants, Les Corts, Drassanes, Paral·lel, Poble Sec, Sant Andreu
i Horta van viure tiroteigs, assalts i saqueigs, barricades i violents
enfrontaments, cos a cos, entre els insurrectes i les forces de seguretat. El
Govern va declarar l’estat de guerra, però en moltes ocasions els soldats va
desobeir les ordres dels seus superiors i es van negar a disparar contra la
població.
El 27 de juliol, la vaga s’havia
convertit en una revolta social obrera: es van aixecar moltes barricades pels
carrers de Barcelona i diversos grups d’incontrolats van començar a cremar
edificis religiosos i a profanar tombes de capellans i monges. Aquesta va ser
la característica més evident de la revolta, l’anticlericalisme, ja que no va
ser tant una revolta contra la burgesia, sinó contra institucions que
condicionaven la vida del poble: l’exèrcit i l’església.
Mancats d’una direcció política i
abandonats pels partits d’esquerres, entre el 29 i el 30 de juliol la revolta
va començar a mostrar signes de debilitat. El
2 d’agost, la revolta havia estat sufocada violentament per l’exèrcit i
es va iniciar una forta repressió contra el moviment. Hi va haver més de cent
morts durant els aldarulls.
El Govern va agafar com a «cap de
turc» el pensador anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, un republicà que el
1901 havia fundat l’Escola Moderna», amb un sistema pedagògic revolucionari i
laic. Sense que es presentés cap prova inculpatòria sobre la seva participació
en la revolta se’l va jutjar juntament amb altres persones en un judici militar
sense garanties i se’ls va condemnar a mort. A més dels afusellaments, el
Govern va clausurar les escoles no religioses i moltes societats obreres.
Final
Frase de la setmana
La pedagogia no pot ser pessimista,
perquè el pessimisme paralitza i incomunica.
Tornem la setmana que ve. Us esperem
aquí per descobrir plegats noves claus de la nostra història.
Que passeu una molt bona setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada