"Bilingüisme social" = subordinació i substitució del català pel castellà

 

El 2 de gener d’enguany, el bon amic Francesc Abad publicava a Racó Català l’article titulat “Dades per a una revisió del’editorial d’en Partal i de l’article d’en Marfany” en què mostrava el seu desacord amb un article meu del 31 de desembre publicat per L’Unilateral amb el títol “Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme”.

En Francesc analitza i interpreta les dades sociolingüístiques amb una visió, crec, exageradament optimista. És bo i convenient tenir una visió positiva de la situació actual que pateix la llengua catalana, sempre, però, partint de la base de la crua realitat en què es troba. L’única manera de solucionar un problema és afrontar la realitat.

El meu article partia de l’exemple de Serrat per fer una crítica a la política del bilingüisme que no pas al fet que els ciutadans d’aquest país siguem capaços d’expressar-nos en català i en castellà o, i seria molt convenient, en més llengües encara. La Catalunya monolingüe fa temps que va morir i és bo que així sigui. Ara bé, un tema és que siguem ciutadans bilingües, trilingües o quadrilingües i una altra molt diferent quina ha de ser la llengua franca del país, és a dir la llengua comuna, la llengua en què ens entenguem i fem servir de manera habitual i quotidiana.

Per tant, el primer que cal analitzar és què significa la política del bilingüisme, el bilingüisme social.

La política del bilingüisme és un element clau (no pas l’únic) en el procés de castellanització de Catalunya. Per “política del bilingüisme” cal entendre la ideologia política que s'amaga darrere de l’anomenat “bilingüisme social”. Us recomano la lectura de “Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat” on trobareu aquest terme(i molt més!) molt ben explicat i argumentat. Miraré de sintetitzar-ho una mica...

Tot parteix de l’entramat juridiconormatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat. Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha servit – i molt!-  per fer invisible la progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran majoria d’àmbits socials (exemple Serrat). Ha servit per tergiversar la presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i, fins i tot, immemorial en el temps. 

Immemorial en el temps... Des de l’Estat espanyol sempre se’ns ha venut el mite d’una Catalunya bilingües des de fa centenars d’anys. Aquest mite ja ha estat desmuntat en diversos estudis, el més recent en el treball de Francesc Bernat i Baltrons,; Carles De Rosselló Peralta i Mireia Galindo Solé, “El Castellà a la Catalunya Contemporània: Història d’una blingüització “. Si bé és cert que algunes de les elits del país (una minoria, minoria) van començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI, el procés d’extensió del castellà entre les classes populars catalanes no es comença a produir fins al tombant dels segls XIX i XX. Només una dada,: a finals del segle XIX, el 75% dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències) i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans (pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.

Tornem a la política del bilingüisme...

El “bilingüisme social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment “bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne l’una o l’altra..

Pau Vidal, escriptor i traductor, en un article titulat “El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” afirma que dels nouvinguts arribats durant el segle XXI només un 6% té el català com a llengua de relació. “Socialment parlant, la ideologia del bilingüisme és un problema per a les llengües dominades perquè les aboca a la residualització. El “bilingüisme aa la catalana” pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que a l’hora de la veritat no es donen. Aquest “bilingüisme a la catalana” ha consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració que el bilingüisme és un salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la llengua del país.”

Algunes de les dades sobre la situació sociolingüística del català (i només referides al Principat perquè en la resta dels Països Catalans la situació és encara pitjor) no conviden de cap manera a l’optimisme amb què les interpreta en Francesc. Per exemple:

Catalunya, llengua habitual d’ús

Llengua	Total població		Percentatge
	2003	2018	2003	2018
Català	2.584.900	2.305.100	46%	36,1%
Castellà	2.650.300	3.104.600	47,2%	48,6%

Catalunya, llengua inicial

Llengua	Total població		Percentatge
	2003	2018	2003	2018
Català	2.584.900	2.305.100	46%	36,1%
Castellà	2.650.300	3.104.600	47,2%	48,6%

Evidentment, i malgrat ser un element clau, tot plegat no és només culpa de la política del bilingüisme. El retrocés en l’ús del català a Catalunya (en altres zones dels Països Catalans la situació és molt pitjor) no és deguda únicament a un sol factor. Hi han influït i continuen influint-hi  múltiples aspectes. 

En citaré alguns en el proper article.