El 2 de gener d’enguany, el bon amic Francesc Abad
publicava a Racó Català l’article titulat “Dades per a una revisió del’editorial d’en Partal i de l’article d’en Marfany” en què mostrava el seu
desacord amb un article meu del 31 de desembre publicat per L’Unilateral amb el
títol “Serrat... l'èxit de la política del bilingüisme”.
En Francesc analitza i interpreta les dades sociolingüístiques
amb una visió, crec, exageradament optimista. És bo i convenient tenir una
visió positiva de la situació actual que pateix la llengua catalana, sempre,
però, partint de la base de la crua realitat en què es troba. L’única manera de
solucionar un problema és afrontar la realitat.
El meu article partia de l’exemple de Serrat per fer una
crítica a la política del bilingüisme que no pas al fet que els ciutadans d’aquest
país siguem capaços d’expressar-nos en català i en castellà o, i seria molt convenient, en més llengües encara. La Catalunya monolingüe fa temps que va morir i és bo que
així sigui. Ara bé, un tema és que siguem ciutadans bilingües, trilingües o quadrilingües
i una altra molt diferent quina ha de ser la llengua franca del país, és a dir
la llengua comuna, la llengua en què ens entenguem i fem servir de manera
habitual i quotidiana.
Per tant, el primer que cal analitzar és què significa la
política del bilingüisme, el bilingüisme social.
La política del bilingüisme és un element clau (no pas
l’únic) en el procés de castellanització de Catalunya. Per “política del
bilingüisme” cal entendre la ideologia política que s'amaga darrere de
l’anomenat “bilingüisme social”. Us recomano la lectura de “Llengua i República. El Manifest Koiné argumentat” on trobareu aquest terme(i molt més!)
molt ben explicat i argumentat. Miraré de sintetitzar-ho una mica...
Tot parteix de
l’entramat juridiconormatiu de la cooficialitat, la “doble oficialitat” que
moltes vegades sentireu en boca dels nostres polítics de la Generalitat.
Aquesta pretesa “doble oficialitat” no ha servit gaire per fer efectiu l’ús de
la llengua catalana, ni tampoc per evitar-ne la degradació, però si que ha
servit – i molt!- per fer invisible la
progressiva subordinació i substitució del català al castellà en la gran
majoria d’àmbits socials (exemple Serrat). Ha servit per tergiversar la
presència del castellà a Catalunya i fer-lo aparèixer com un fet natural i,
fins i tot, immemorial en el temps.
Immemorial en el temps... Des de l’Estat espanyol sempre
se’ns ha venut el mite d’una Catalunya bilingües des de fa centenars d’anys.
Aquest mite ja ha estat desmuntat en diversos estudis, el més recent en el
treball de Francesc Bernat i Baltrons,; Carles De Rosselló Peralta i Mireia Galindo
Solé, “El Castellà a la Catalunya Contemporània: Història d’una blingüització “.
Si bé és cert que algunes de les elits del país (una minoria, minoria) van
començar a castellanitzar-se a partir del segle XVI, el procés d’extensió del
castellà entre les classes populars catalanes no es comença a produir fins al
tombant dels segls XIX i XX. Només una dada,: a finals del segle XIX, el 75%
dels catalans desconeixia la llengua castellana. La bilingüització més massiva
de Catalunya no es va produir fins ben entrat el segle XX i no ha culminat fins
a l’arribada de població immigrada castellanoparlant (i d’altres procedències)
i fins a la introducció dels mitjans de comunicació monolingües castellans
(pensem principalment en la televisió als anys 60 del segle XX). En aquest
moment és quan el castellà és present a tot el territori, no abans.
Tornem a la política del bilingüisme...
El “bilingüisme
social” ha servit i serveix per vehicular una idea: la idea que Catalunya és un
país que té la circumstància insòlita de ser naturalment i normalment
“bilingüe”, perquè tant el català com el castellà són llengües normalment
naturals de Catalunya i que cada ciutadà pot triar lliurement de parlar-ne
l’una o l’altra..
Pau Vidal, escriptor i traductor, en un article titulat
“El bilingüisme és un salconduit per viure només en castellà” afirma que dels
nouvinguts arribats durant el segle XXI només un 6% té el català com a llengua
de relació. “Socialment parlant, la ideologia del bilingüisme és un problema
per a les llengües dominades perquè les aboca a la residualització. El
“bilingüisme aa la catalana” pressuposa igualtat de condicions jurídiques, que
a l’hora de la veritat no es donen. Aquest “bilingüisme a la catalana” ha
consolidat la creença d’àmplies capes de l’emigració que el bilingüisme és un
salconduit per viure en castellà sense fer cap esforç d’aproximació a la
llengua del país.”
Algunes de les dades sobre la situació sociolingüística
del català (i només referides al Principat perquè en la resta dels Països
Catalans la situació és encara pitjor) no conviden de cap manera a l’optimisme
amb què les interpreta en Francesc. Per exemple:
Catalunya, llengua habitual d’ús
Llengua Total
població Percentatge 2003 2018 2003 2018 Català 2.584.900 2.305.100 46% 36,1% Castellà 2.650.300 3.104.600 47,2% 48,6%
Catalunya, llengua inicial
Llengua |
Total
població |
Percentatge |
||
2003 |
2018 |
2003 |
2018 |
|
Català |
2.584.900 |
2.305.100 |
46% |
36,1% |
Castellà |
2.650.300 |
3.104.600 |
47,2% |
48,6% |
Evidentment, i malgrat ser un element clau, tot plegat no és només culpa de la política del bilingüisme. El retrocés en l’ús del català a Catalunya (en altres zones dels Països Catalans la situació és molt pitjor) no és deguda únicament a un sol factor. Hi han influït i continuen influint-hi múltiples aspectes.
En citaré alguns en el proper article.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada