Canal Vull una resposta de YouTube
Convidats
Francesc Serés, escriptor. Autor de diverses obres, entre elles “La força de la gravetat” que va ser Premi Nacional de Literatura de la Generalitat. “La casa de foc” Premi Proa de Novel·la 2020 i l Premi Llibreter de Literatura Catalana 2021
Jordi Domingo, advocat
Joan Puig, editor larepublica.cat. Membre AR del Consell de la
República
Davantal
L’11 setembre de 2012 va ser l’inici de tot,
l’inici de l’anomenat “procés d’independència”. Segurament no és del tot cert,
però sí que representa la data simbòlica en què una bona part del país decideix
emprendre el camí de la independència.
La
setmana passada, l’acord entre ERC, el Comuns i el PSC feia possible els
pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Sembla quedar molt lluny aquell
mes de maig de 2021 en què, després d’unes eleccions on l’independentisme havia
superat el 52% dels vots, es formalitzava l’acord de govern que donava pas a un
govern de coalició ERC-JuntsxCat presidit per Pere Aragonès. El mes d’octubre
de l’any passat, Junts abandonava el Govern i s’obria el camí cap al nou pacte
ERC-Comuns-PSC.
Entre
el setembre de 2012 i el febrer de 2023 han passat moltes coses en aquest país.
En poc més de cinc anys, un ascens increïble del moviment independentista fins
arribar al referèndum de l’1 d’octubre i el que podia haver estat la gran
revolta del dia 3. Després... la presó, l’exili, la repressió... Hem passat de
la il·lusió, la confiança, el compromís, la decisió... al desengany, la
decepció, també a la ira i la ràbia. Abandonats pels polítics i les
institucions ens hem sentit enganyats.
Tot
plegat va ser una gran mentida? Ens van enganyar? Ens vam autoenganyar?
Aquestes
són algunes de les preguntes que es fan els protagonistes de la novel·la “La
mentida més bonica” de Francesc Serès. Aquestes són les preguntes que ens fem
tota la gent que vam participar en les grans manifestacions...que vam
aconseguir amb els nostres vots la majoria independentista al Parlament... que
vam votar i defensar els col·legis l’1 d’octubre... que érem al carrer el 3
d’octubre... que vam ser a les portes de les presons... que vam participar al
Tsunami...
Molts
de nosaltres ens fem lles mateixes reflexions i preguntes que la gent de la
novel·la: “la gent que tenia una vida
més o menys tranquil·la que es polititza i fa entrar la vida a la política i la
política en la vida. Ho fan per una causa que val la pena i pensant que
deixaran un llegat. Un cop s’ha acabat, la seva pregunta és justament aquesta:
Quin tipus de llegat deixem, positiu o negatiu?
El
Procés ha estat (i potser és encara), com diu Francesc Serès, “una bicicleta que no s'atura mai. Una
bicicleta que va donant voltes i passa pels mateixos llocs tota l'estona. Quan
semblava que arribava el dia, es tornava a diferir en el futur. Sempre hi havia
una cosa més que havia de passar, com si hi hagués un destí final. Però no hi
hem arribat.”
En
parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!
Final
La
frase de la setmana d’avui correspon al final de la novel·la “La mentida més
bonica”. El darrer capítol del llibre és el somni que tenen la Marina i el
Carles al final del dia de la seva jubilació. Un somni en què va apareixent
tothom, amics, veïns, familiars, companys, gent que no coneixen...i el llibre
acaba així:
En Carles la mira i li pregunta d’on
surt tota aquesta gent. Hi és tothom. No cal comptar-los, perquè els límits són
difusos, no se sap on s’acaba aquesta multitud.
És com el somni, que tampoc no s’acaba,
s’ha anat esvaint dins del son, com les coses es dissolen en la nit, que deixen
d’existir fins que algú les torna a despertar.
Marxem
amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la
repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.
Tornem
la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada