Canal LA CLAU de la nostra història al YouTube
Davantal
Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història.
Programa 222
La setmana passada es va saber que les Homilies d’Organyà, datades
entre finals del segle XII i principis del XIII, no són el text més antic que
es conserva escrit en català. Després de dècades de treball, els paleògrafs
Jesús Alturo i Tània Alaix estan en condicions d’afirmar que el Llibre Jutge de
la Seu d’Urgell, una còpia en català del Liber Iudiciorum o Codi de Recesvint
–el codi de lleis got vigent fins al segle XIII–va ser escrit entre 1060 i el
1080. L’atribueixen a Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà que
l’hauria copiat per al jutge Albertí d’aquesta localitat de l’Alt Urgell. La
pista els l’ha donat els extrems socarrimats del document, prova que va patir l’incendi
d’aquesta església el 1090,
El més important, però dels treballs d’Alturo i Alaix és que després d’analitzar diverses fonts llatines conservades, poden
afirmar que el protocatalà apareix pel cap baix el segle IV. Fins ara, la tesi
més acceptada sobre el naixement del català —o del protocatalà— era la de Joan
Bastardas, que la situa sobre el segle VII-VIII. Els dos paleògrafs han trobat
els primers indicis del català en els escrits de sant Pacià, bisbe de
Barcelona, que va nàixer a la ciutat comtal en una data no coneguda i on va
morir el 390.
El terme que més sobta, dins
del text llatí de sant Pacià, és subinde
per dir sovint. Per què no utilitza
la paraula saepe (sovint en llatí) i
fa servir una forma que recorda tant el català sovint? I per què da servir la
forma si te placet (si us plau)?
Perquè hi havia un protocatalà que començava a traure el cap en els textos
llatins.
Més coses... sant Pacià —com
Sèneca ja havia fet en el segle I— es queixa en algun text de l’escàs
coneixement de llatí que hi havia a la Barcelona del segle IV. Una altra
afirmació que indueix a pensar “que el que es parlava aleshores era també una
cosa molt protocatalana”.
Tot
plegat ens porta al que ja vam tractar en un programa de La CLAU de la nostra
història en què vam entrevistar la filòloga Carme Jiménez Huertas. Ens va dir
que, segons els seus estudis, el llatí va
ser una llengua escrita però no parlada i que els soldats de les legions
romanes d’Hispania no el parlaven perquè el llatí denominat vulgar no va
existir mai. L’imperi romà, en diferents etapes, va incloure més de 67 països
amb un total de 270 comunitats ètniques amb els respectius idiomes i dialectes.
Els palestins van romandre sobre domini romà més de 800 anys. Els egipcis i els
grecs més de 400. En la majoria de casos el llatí no es va imposar.
La tesi de Carme Jiménez és que les llengües romàniques
comparteixen una tipologia lingüística que ens remet a una llengua mare comú,
de caràcter aglutinant i que derivarien d’una llengua mare que es parlava a
Europa molt abans de la romanització. El llatí hauria estat únicament una
llengua més.
Final
La frase de la setmana de Winston
Churchill
Com més enrere puguis
mirar, més endavant seràs capaç de veure-hi”.
Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats
noves CLAUS de la nostra història.
Que passeu una molt bona setmana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada