Pàgines

diumenge, 27 d’octubre del 2024

Qui era realment Colom? En parlem amb Jordi Bilbeny


LA CLAU de la nostra història Programa 275. Emès el 24 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidat

Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'INH

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova  CLAU de la nostra història. Programa 275

El dissabte 12 d’octubre TVE presentava amb bombos i platerets el documental “Colón ADN, su verdadero origen” presentat com una de les investigacions més importants i apassionants de tots els temps. A través de l’estudi de l’ADN, investigadors de la Universitat de Granada han arribat a la conclusió que Colom era jueu.

Cristòfor Colom és, sense dubte, una de les personalitats històriques més controvertides, sobretot a causa del seu origen real. Una polèmica històrica que té molt i molt de política. Se li han atribuït múltiples nacionalitats: gallec, portuguès, sevillà, extremeny, cors, sard... fins i tot grec, escocès o croat. Durant molts de temps, però, es va voler imposar la tesi que Colom era oriünd de Gènova.

No obstant això, una important corrent d'autors sosté que Colom era de nació catalana. A principis del segle XX, Lluís Ulloa, un historiador peruà, especialista en temes colombins, va començar a seguir la tesi del Colom gallec, però, va acabar sent un dels primers a defensar la catalanitat de l’almirall. El van seguir Ricard Carreras ,Caius Parellada, Pere Català i Roca, Francesc Albardaner, Nito Verdera, Charles J. Merrill, Les darreres dècades del segle passat i fins ara, Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres, ha escrit articles i ha fet conferències sobre la catalanitat de Colom i de la descoberta d’Amèrica.  

El documental de TVE vol, una vegada més, ser l’arbre que tapa el bosc de la veritat. Així ha estat sempre. En un recent article, l’escriptor i historiador Xavier Díez, en referència al documental, escriu: Allò que em sembla particularment interessant de l’obra d’aquest historiador no és tant la catalanitat de l’explorador com la segona part de la tesi: que la història oficial va tergiversar a fons els fets concrets a fi de reivindicar la primacia castellana (a còpia d’esborrar la participació catalana en qualsevol afer de transcendència) i establir així un monopoli de l’explotació de les Índies, de la mateixa manera que assegurar l’hegemonia castellana en la desigual unió dinàstica del segle XV. La realitat és que els obstacles que, encara avui, sotmet l’Estat a la consulta de documents i fonts de l’era moderna i contemporània, fa que tot plegat resulti més que sospitós. En qualsevol cas, sí que és constatable un esforç deliberat de les diverses autoritats que han monopolitzat el poder espanyol des de l’infeliç matrimoni entre el comte de Barcelona Ferran (allò “d’Aragó” era un títol menor, i una manera d’invisibilitzar la condició estatal de Catalunya) i Isabel de Castella per apartar i marginar qualsevol que no fos castellà de la gestió dels afers públics.

Anem molt amb compte, doncs, amb la historiografia oficial espanyola. Com diu Jordi Bilbeny: Si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials, redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.

Final

La frase de la setmana  de l’arquitecte estatunidenc  Frank Wrigth

La veritat pot arribar a amagar-se, mai, però, no s’extingirà.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Des de quan existeix la consciència de Països Catalans? "Colom ADN, su verdadero origen"

LA CLAU de la nostra història Programa 274. Emès el 17 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 274

Ja fa uns quants decennis que anomenem la nació completa amb el nom de Països Catalans.... però, des de quan existeix aquesta consciència d’una nació catalana que aplega un conjunt de països? Des de quan existeix la consciència de Països Catalans?

Aquest concepte, és a dir, el conjunt de territoris que es van aplegar sota la Confederació catalanoaragonesa i que tenien com a pròpia la llengua catalana, apareix, especialment durant el segle XIII quan l’expansió territorial incorpora les terres del País Valencià i les Illes Balears.

Després del Decret de Nova Planta, el nom de la corona catalanoaragonesa deixa d’existir. La consciència d’unitat nacional, però, persisteix. L’escriptor Lluís Galiana, nascut el 1740, recomana l’edició dels clàssics en llengua catalana, i diu “todos (...) en este reino [València] la querrían, y en Mallorca y en Catalunya (...) también por ser la lengua de todos estos reinos una misma”.  Fa dos segles i mig.

Josep Climent, nascut a Castelló i bisbe de Barcelona (1766 – 1775), va dir: “casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y (...) son una misma las costumbres y una misma la lengua de ambas provincias [Catalunya i País Valencià]”.

El 1785, la cancelleria de Carles III prohibia als catalans estudiar a la Universitat de Palma. L’Ajuntament de la capital mallorquina protestava argumentant que els catalans, a Mallorca, eren tan “naturales” de les Illes com els mallorquins. Perquè parlaven la mateixa llengua i perquè es considerava “el reyno de Mallorca como parte de Cathalunya”.

L’any  1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista L’Arc de Sant Martí, el 1900, a la revista Catalònia i el 1903 a la revista Catalunya, dirigida per J. Carner.

I anem arribant a Joan Fuster. L’any 1962, l’escriptor de Sueca, publicava Nosaltres els valencians i, també l’opuscle Qüestió de noms. En aquests escrits engegava una profunda reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva construcció nacional dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans. Fent-ne un breu repàs històric va escriure:

El 1417, en la “Disputa de l’Ase”, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán».

La unitat lingüística, històrica, cultural, política en alguna època i, si m’ho permeteu, una unitat també en l’espoli fiscal a què ens sotmet l’Estat espanyol, és inqüestionable. La consciència de la nació completa es manté des de fa segles.

Final

La frase de la setmana del gran Groucho Marx

Mai no m’oblido d’una cara, però en el seu cas estaré encantat de fer una excepció.

Abans de marxar, recordeu que podeu enviar les vostres preguntes o dubtes sobre personatges o fets de la història de la nació catalana a laclauhistoria@etv.cat

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

"Prenem el pols al món" converses amb Alfons Duran-Pich



Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 21 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


  Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidat

Alfons Duran-Pich  analista polític, econòmic i social


Davantal

Els centres d’estudis especialitzats ens diuen que a principis del 2024 hi havia al món 21 guerres, tenint en compte que un conflicte es considera una guerra quan s’hi produeixen més de 1.000 morts a l’any. D’aquestes 21 guerres actuals, cinc serien el que  es denominen “guerres grans”, és a dir, en les quals es produeixen més de 10.000 morts anuals.

Probablement, les dues més cruentes fins ara son la d’Ucraïna i la de la Franja de Gaza.

Pel que fa a la guerra entre Rússia i Ucraïna, segons fonts del govern ucraïnès, a principis d’aquest any hi havien mort més de 31.000 soldats. Diverses fonts, afirmen, però, que aquesta xifra podia ser molt més alta i superar les 90.000 persones mortes. Pel que fa a Rússia, el govern continua sense publicar el nombre de soldats russos morts al front ucraïnès. Les fonts governamentals ucraïneses afirmen que n’han mort més de 180.000.

És impossible saber amb certesa quanta gent ha mort en la guerra de Gaza des del 7 d’octubre. El ministeri de Sanitat de Gaza ha quantificat les morts en prop de 40.000, sense comptar milers de cossos que figuren com ha despareguts perquè no han pogut ser rescatats d’entre la runa. Els informes ens diuen que dos terços són dones, criatures i ancians.

A principis d’any, el CIDOB (Centre de recerca en relacions internacionals) “ El món el 2024: deu temes que marcaran l’agenda internacional” Fent referència a les guerres d’Ucraïna i de Gaza argumentava: Hi ha eleccions que poden definir guerres. Les conseqüències polítiques de la brutal ofensiva israeliana a Gaza o l’estancament del front de guerra ucraïnès també depenen de la carrera presidencial als Estats Units. Les esquerdes de la unitat transatlàntica i les acusacions de doble moral, cada vegada més categòriques, a les lleialtats d’Occident no són alienes al que s’esdevingui el 5 de novembre de 2024 als Estats Units. Un retorn de Donald Trump a la Casa Blanca modificaria del tot les relacions de força i la posició de Washington en cadascun d’aquests conflictes, des del subministrament d’armament al Govern ucraïnès, al suport a Israel, o la confrontació amb Rússia o la Xina.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de l’article “Fonemantalismes” d’Alfons Duran-Pich publicat el setembre de 2024.

Aquí si algú sobra són els déus. L'únic paradís és a la terra i en el nostre respecte per la natura.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!




diumenge, 20 d’octubre del 2024

"Malsons i somnis del futur" 5 anys sentència procés: Marxes de la Llibertat, La batalla d'Urquinaona

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 14 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


La setmana passada va tenir lloc el primer Debat de Política General del president Illa. Res a destacar d’un debat amb resultats més que previsibles. En tot cas la promesa del president de la Generalitat de construir 50.000 pisos públics d’aquí al 2030. Ironies i casualitats de la vida el mateix que va prometre José Montilla el 2006.

El debat de l’inici de la pacificació de Catalunya, del retorn a la normalitat i a la convivència, ha coincidit gairebé amb el cinquè aniversari de la sentència del judici al procés independentista el 14 d’octubre de 2019. La resposta ciutadana, que no pas la política, va ser liderada pel recentment aparegut Tsunami Democràtic (de vida estranya i efímera) ‘ANC, Òmnium i els CDR. Protestes multitudinàries protagonitzades per diversos col·lectius. L’arribada de les “Marxes per la Llibertat” va coincidir amb la convocatòria de vaga general per al divendres 18 d’octubre.

La nit d’aquell dia, es va produir el que popularment s’ha anomenat “la batalla d’Urquinaona” que va ser la culminació d'un cicle de cinc dies marcat per la violència policial i greus disturbis a tot Catalunya.

L'enfrontament a Urquinaona va durar més de 7 hores. La Policia Nacional va fer servir bales de goma, gas lacrimogen i gas pebre. Els Mossos va utilitzar les bales de FOAM. Es van produir diverses càrregues per part d’ambdós cossos policials; l'ús de la tècnica del "carrusel" una pràctica que havia estat restringida pel cons dels Mossos. També, i per primera vegada des que s’havia adquirit el 1994, els  Mossos van fer servir la tanqueta amb canó d'aigua.

El divendres es van cremar 300 contenidors, junt als malmesos al llarg de la setmana ascendien a una xifra total d'un miler

La nit va acabar amb 83 detencions de manifestants i també la del  fotoperiodista d'El País Albert Garcia. El Sistema d'Emergències Mèdiques va informar de 152 assistències sanitàries a Barcelona. 50 dels ferits van ser traslladats a diferents centres sanitaris un dels quals amb una contusió facial. Tres joves van perdre l'ull per lesions compatibles a l'impacte amb bales de goma.

Després del 3 d’octubre de 2017, molt probablement, el 18 d’octubre de 2019, després d’una setmana de mobilitzacions i enfrontaments, va ser la segona oportunitat que el Parlament català amb una majoria de 70 diputats fes un pas endavant amb la declaració d’independència. Això no es va produir, ans al contrari. L’objectiu dels representats polítics va ser condemnaro, fins i tot, criminalitzar la protesta. Gabriel Rufián va qualificar de salvatges els participants en aquella batalla i va reblar el clau amb la frase: “Tan piròmans són Cayetana Álvarez de Toledo, Inés Arrimadas o Josep Borrell com aquells qui aquestes nits han cremat el que han cremat.”

En el programa d’avui, farem també un viatge al món de les distòpies. Ens endinsarem en el llibre Malsons i somnis del futur. Amb un subtítol que convida a la lectura. Una crítica a la invasió de les distòpies que colonitzen el pensament i l’acció.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana l’he escoltada a la sèrie “El conte de la serventa”, un relat, segons els nostre convidats, que és una distòpia social intel·ligent.

Tots cometem errors, alguns, però alguns errors són més grans que altres

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

El Tribunal de Contrafaccions català dels segles XVII i XVIII. El gremi de revenedors, del 1447

LA CLAU de la nostra història Programa 272. Emès el 10 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 273.

A principis del segle XVIII, quan la majoria de països europeus patien l’autoritarisme de monarquies absolutes, es creava a Catalunya una institució importantíssima, totalment innovadora i capdavantera de la Catalunya –i de l’Europa- moderna: El Tribunal de Contrafaccions o Tribunal de Contraconstitucions que va ser un organisme encarregat de resoldre les reclamacions per actes contraris a les constitucions catalanes realitzats per funcionaris reials. Es tractava d'una mena de Tribunal Constitucional que permetia preservar l'ordenament jurídic del territori amb la coparticipació de les institucions del Principat i els oficials reials.

Malgrat que els diputats, des de les Corts de Montsó del 1533, havien reclamat la creació d'un tribunal que assegurés l'aplicació de la Constitució de l'Observança, no es va crear fins a les Corts de Barcelona (1701). Amb la creació d’aquest tribunal, que el rei difícilment podia controlar, es garantia l'observança, tant per al rei com per als seus oficials, de les lleis decretades a les Corts Catalanes.

El Tribunal va ser creat per jutjar actuacions contràries a les constitucions de Catalunya que cometrien oficials públics (ministres i funcionaris), tant reials com senyorials. Faria algunes funcions que avui consideraríem pròpies d'un Tribunal Constitucional, funcions properes als actuals recursos d'emparament. El Tribunal era format per sis jutges, tres juristes del Reial Consell de Catalunya i tres homes dels estaments, un eclesiàstic, un noble i un dirigent de la ciutat de Barcelona. Eventuals empats es desfeien a sort, de manera que els jutges de part del rei i els de part dels estaments estarien en una relació de bilateralitat plena.

Es pot qualificar el Tribunal de Contrafaccions com la clau de volta de la nostra cultura política, basada em el pacte, en què els reis havien d'acordar les principals normes en Corts, amb representants dels tres estaments. Va representar la culminació de l’estructura política i jurídica de Catalunya, que el Decret de Nova Planta (1715-1716) de Felip IV (V de Castella) acabaria anorreant.

Final

Abans de marxar... Volem tenir un contacte més grans amb tots els que seguiu LA CLAU. Us convidem a enviar-nos preguntes, dubtes sobre la història de Catalunya, persones, fets.. .el que vulgueu. És molt fàcil, envieu un correu a laclauhistoria@etv.cat i intentarem donar-vos resposta aquí mateix, a LA CLAU de la nostra història

La frase de la setmana és d’autoria anònima i diu...

No discuteixis mai amb algú que creu en les seves pròpies mentides.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana.

diumenge, 13 d’octubre del 2024

"L'ús parlat del català, en un tombant decisiu". Comissions investigació atemptats 17-A i Operació Catalunya

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 7 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Convidats

Joan M. Serra  mestre i llicenciat en Geografia. Ha estat formador del professorat a l’Institut de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma, ha produït materials didàctics per a l’ensenyament de la geografia i de la història i ha participat en l’elaboració de diversos webs sobre memòria històrica. És autor, entre altres, de La Barcelona britànica i irlandesa (2017), La Barcelona africana (2017), La Barcelona germànica i del Benelux (2018) i La Barcelona latinoamericana (2019). Darrerament ha publicat L’ús parlat del català. En un tombant decisiu.

Jordi Domingo, advocat

Agustí Carles advocat


Davantal

El 17 d’agost de 2017, es produïa un atemptat a les Rambles de Barcelona. Hi van morir 15 persones i més de 100 van resultar ferides. El dia abans s’havia produït una explosió a Alcanar  on van haver-hi 2 morts i 16 ferits. Més tard, a Cambrils, una dona moria a mans dels ocupants d’un vehicle, els cinc ocupants del qual morien poc després en un tiroteig amb la policia.

Han passat ja més de set anys i continuen les incògnites i els dubtes sobre què va passar exactament aquells dos dies terribles del mes d’agost. El 2018, el Congrés espanyol va votar en contra de la creació d’una Comissió d’Investigació sobre els fets de Barcelona i Cambrils. Diverses autoritats estatals es van negar a comparèixer a la Comissió creada pel Parlament de Catalunya. Fins ara, el poder judicial no ha volgut investigar els fets.

I diem fins ara, perquè fa uns mesos es va aprovar la creació d’una Comissió d’Investigació sobre el dret a saber la veritat i les implicacions derivades dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017.

Entre altra documentació, caldrà desclassificar la informació reservada o secreta que pugui existir en relació als atemptats.

La informació per part del CNI del registre de visites a l’Imam Es Satty a la presó de Castelló per part de membres dels serveis secrets i la transcripció de les entrevistes mantingudes pels membres del CNI i l’Imam. El sumari amb els vídeos i proves de veu dels testimonis i la informació que tinguin les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado en relació a possibles amenaces terroristes en el període 2916.2017.

També està en marxa la Comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya amb la seva trama andorrana. Està prevista que hi compareguin, entre altres, José Fernández Diaz M. Dolores de Cospedal, Soraya Saez de Santamaria, Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy.

Haurem d’esperar a veure si aquests comissions d’investigació serveixen finalment per descobrir les trames més ocultes de les clavegueres de l’Estat espanyol.

En Joan M. Serra, autor del llibre “l’ús parlat del català. En un tombant decisiu” escriu: “El retrocés que va patir els segles XIX i XX l’ús del gal·lès és alliçonador per a la nostra llengua. Gal·les es va torbar tenallat entre la doble pinça de l’opressió lingüística britànica i una immigració abundant de parla anglesa que va contribuir poderosament a bilingualitzar els gal·lesos i a substituir la llengua pròpia del país per l’anglès. L’any 1879 el gal·lès el parlava un 66,1% de la població. El 2021 la xifra ha baixat fins al 17,1%” És el català el gal·lès del segle XXI?

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del filòsof alemany Friedrich Nietzsche.

Aquell que té un per què per viure, pot suportar qualsevol com.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili,

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

11 de setembre de 1714. La història de Catalunya dia a dia. L'expulsió dels jueus el 1492

LA CLAU de la nostra història Programa 272. Emès el 30 de setembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 272 i primer de la 9a temporada.

Fa unes setmanes hem commemorat un nou 11 de setembre. En aquest primer davantal volem recordar, a través del llibre La desfeta, d’Agustí Alcoberro, com l’11 de setembre de 1714 va ser un punt d’inflexió que va separat dues realitats polítiques, so­cials i culturals molt diferents.

L’11 de setembre de 1714, les autoritats borbòniques d’ocupació van dissoldre l’Estat català. Parlem d’un sistema polític construït des del segle XIII, i progressivament ampliat i enfortit, que es fonamentava en tres valors essencials: la superioritat de la llei, el reconeixement dels drets individuals i col·lectius i el govern representatiu i col·legiat. Aquest model va ser anomenat «pactisme», perquè es basava en el pacte entre dos poders: la corona i els braços, és a dir, la representació de la «terra» o nació.

L’11 de setembre de 1714 s’imposà el règim de la Nova Planta, caracteritzat per l’absolutisme, el caràcter totpoderós de la monarquia com a institució de dret diví i la composició vertical —de dalt a baix— de tot l’organigrama polític. Aquest model, imposat per la força de les armes, colpejà les classes mitjanes i populars i, en general, tots els projectes de modernitat política i social. Així mateix, enfortí els sectors més conservadors i tradicionals, que van poder consolidar els seus privilegis de classe. Tot plegat va significar, a més, l’establiment d’un sistema polític caracteritzat per la violència i la militarització permanents, i finançat per un nou model fiscal fonamentat en l’extracció dels sectors productius, la desigualtat i l’espoli. La liquidació de la cultura política basada en la representació i el govern col·legiat va anar acompanyada del tancament de les universitats i del seu desterrament a Cervera,. La instauració de l’absolutisme va tenir, encara, una greu incidència en l’augment de l’analfabetisme, com a conseqüència del tancament de nombroses escoles municipals de minyons, quan els eraris dels consells municipals no es van poder fer càrrec de la nova pressió fiscal.

Per als catalans del 1714 la nació era, en primer lloc, la nació política, ññéñkñs a dir les seves constitucions. Per això, per al cronista Francesc de Castellví, l’abolició de les nostres institucions de govern, va ser “la fi de la nació catalana”. Malauradament, no hi ha a Catalunya un moviment similar a la reivindicació de la devolution, que ha caracteritzat el nacionalisme escocès contemporani. I potser d’aquí plora la criatura, ben entrat el segle XXI.

L’historiador Miquel Manubens manifesta que, per fer efectiva la devolució, el primer pas seria que el Parlament, que disposa de majoria independentista, es reclamés hereu del vell Estat constitucional. "La devolució és recuperar tot allò que teníem abans de l'Onze de setembre de 1714. Es tractaria que la majoria independentista del Parlament proclamés la vigència de les Constitucions Catalanes i, per tant, la nul·litat del Decret de Nova Planta de Felip IV i a continuació reclamés la nul·litat del Tractat d'Utrecht als estats signants o successors.”

Final

La frase de la setmana del filòsof xinès Confuci que va viure entre els segles quart i cinquè A.de C.

Si ja saps què has de fer i no ho fas, llavors estàs molt pitjor que abans

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història-

Que passeu una molt bona setmana!

diumenge, 6 d’octubre del 2024

L'1 d'Octubre set anys després. L'Aliança Palmerenca compleix cent anys. Les tesis de l'ANC

Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 30 de setembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Convidats

Joan Tintoré, president Aliança Palmerenca

Manel Carrasco, tresorer Aliança Palmerenca

Maria Vidal politòloga

Josep Ferrer president d’AExRC

Davantal

Un nou Primer d’Octubre. Set anys de l’acte democràtic més important de desobediència civil... set anys de la gran victòria popular del referèndum d’autodeterminació. Cal tenir sempre present que l’1 d’octubre del 2017, malgrat la dura repressió que vam haver de suportar, vam posar l’Estat espanyol contra les cordes. L’1 i el 3 d’octubre de 2017 van ser una gran victòria i vam tenir la  independència més a prop que mai.

L’endemà de la victòria del SÍ en el referèndum d’autodeterminació, la Taula per la Democràcia, formada per entitats socials (Assemblea Nacional Catalana,    Òmnium Cultural), organitzacions sindicals (CCOO, UGT, USOC) i organitzacions patronals (PIMEC, CECOT), entre moltes altres va cridar a aturar totalment Catalunya el 3 d’octubre.

El 3 d’octubre molt probablement va ser el dia clau per fer efectiva la independència. Aquesta oportunitat, però, va ser desaprofitada, reconduint el que havia de ser el desplegament del control del país amb la legitimitat dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre, en una aturada per reivindicar la dignitat del poble català i denunciar la repressió de l’Estat espanyol contra la ciutadania de Catalunya. 

La vaga va tenir un gran seguiment. Els estibadors del Port de Barcelona i del Port de Tarragona van secundar la vaga al 100%. També ho va fer Mercabarna, així com gran part de centres educatius i sanitaris.

Segons les dades del Ministeri de Treball unes 2.200.000 persones van quedar registrades com a vaguistes.  Això representava més del 81% d'assalariats de Catalunya i més d'un 67% si s'hi inclouen els empresaris, cooperativistes, autònoms i comerciants. Hauríem de remetre’ns fins als anys 80 per trobar alguna vaga general amb una incidència similar pel que fa a hores treballades, nombre de vaguistes i mobilitzacions al carrer.

El que podia haver estat el dia d’inici d’un nou futur per a Catalunya va ser malbaratat i desaprofitat. A la nit tothom va tornar a casa seva.

Dissabte passat, la plataforma SOM 1 d’Octubre va organitzar tota una jornada reivindicativa i, alhora, també festiva a Arenys de Mar.  En l’acte, de caràcter unitari, hi van participar la gran majoria d’organitzacions independentistes del país en la línia del manifest signat pels alcaldes d’Arenys de Mar, d’Arenys de Munt i de Canet que, en un dels paràgrafs manifesta: “I ara, ens abracem tots, com un sol poble, amb l’únic objectiu d’assolir la independència de Catalunya. Quedarà gravada per a la història aquesta unitat popular transversal que va començar a Arenys de Munt el 13 de desembre de 2009, es va reafirmar el 9 de novembre de 2014 i es va concretar en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana és de Mafalda el personatge creat pel dibuixant argentí Quino

No t’alteris amb el primer ximple que et trobis... N’hi ha més!

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili,

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!