¿Per què, doncs, un fet que
sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan
fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a
literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya
Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra
d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard
resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a
literatura catalana?
En la divisió literària que
estableix el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa hi podem veure el
pòsit que arriba a deixar un dels factors més decisius que enterboleixen la
qüestió del què és literatura catalana?
Efectivament, Fèlix de Azúa –membre signant del Fòrum Babel- s’atreveix
a dividir la literatura en dos àmbits, el cultural i el merament lingüístic. Un
criteri divisional inèdit –per molt que se’ns insiteixi en què també hi ha
estudis que parlen de literatura belga o suïssa -que estableix una dicotomia
mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de
casos, però potser més en el català, un
rerefons polític de marcades tendències imperialistes. Una mentalitat de
colonialisme cultural que l’únic que
pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en
una literatura de literatures –l’espanyola -una mena de literatura mare que abraçaria i acolliria altres literatures
filles com la catalana.
Tots els partidaris de
considerar també com a literatura catalana tota aquella que s’escriu en
castellà des dels Països Catalans acostumen a fer servir un argument clàssic:
el de la relació i participació dels creadors literaris catalans en la cultura
denominada espanyola, així com el fet que tots aquests intel·lectuals
compaginaven l’ús del català i del castellà en la realització de part de la
seva obra literària. Un argument que sembla oblidar, amb sospitosa i
interessada facilitat, el perquè d’aquesta mena de bilingüisme literari; un
argument que pretén amagar les causes històriques i polítiques que van conduir
al fet que alguns dels nostres intel·lectuals i autors mantinguessin –o
mantinguin -aquesta actitud literària.
Bernat Joan i Marí, en el seu
llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda
pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la
minorització. És, aquesta, una patologia
que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix
en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el
fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a
dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la
minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència
entre la intel·lectualitat del país minoritzat. El sector intel·lectual que la
pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar
i fomentar el nivell mínim possible pel
que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i
política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta
necessitat i arriben a valorar qualsevol
mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a
inoportuna i exagerada, sinó totalment
inadequada i fora de lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada