La literatura en castellà a Catalunya és literatura catalana? (3)

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

En la divisió literària que estableix el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa hi podem veure el pòsit que arriba a deixar un dels factors més decisius que enterboleixen la qüestió del què és literatura catalana?  Efectivament, Fèlix de Azúa –membre signant del Fòrum Babel- s’atreveix a dividir la literatura en dos àmbits, el cultural i el merament lingüístic. Un criteri divisional inèdit –per molt que se’ns insiteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa -que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos,  però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes. Una mentalitat de colonialisme cultural  que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures –l’espanyola -una mena de literatura mare  que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Tots els partidaris de considerar també com a literatura catalana tota aquella que s’escriu en castellà des dels Països Catalans acostumen a fer servir un argument clàssic: el de la relació i participació dels creadors literaris catalans en la cultura denominada espanyola, així com el fet que tots aquests intel·lectuals compaginaven l’ús del català i del castellà en la realització de part de la seva obra literària. Un argument que sembla oblidar, amb sospitosa i interessada facilitat, el perquè d’aquesta mena de bilingüisme literari; un argument que pretén amagar les causes històriques i polítiques que van conduir al fet que alguns dels nostres intel·lectuals i autors mantinguessin –o mantinguin -aquesta actitud literària.

Bernat Joan i Marí, en el seu llibre Les normalitzacions reeixides, ens parla de l’existència, reconeguda pels estudis de psicologia social, d’una patologia denominada de la minorització. És, aquesta,  una patologia que afecta, no només al poble pla, sinó que, en menor o major mesura, incideix en tots els estaments de la societat. La clau d’aquesta patologia radica en el fet de no poder concebre la pròpia comunitat com una comunitat normal, és a dir, no minoritzada. Els estudis realitzats a l’entorn de la patologia de la minorització ens indiquen que aquesta acaba exercint, també, una forta influència entre la intel·lectualitat del país minoritzat. El sector intel·lectual que la pateix mostra uns símptomes força evidents. Per exemple, acostumen a proclamar i fomentar el nivell mínim possible  pel que fa a les aspiracions d’assoliment d’una normalitat lingüística, cultural i política; consideren que la llengua superposada és, evidentment, d’una absoluta necessitat i arriben a valorar  qualsevol mesura de protecció o discriminació lingüística positiva, no només com a inoportuna i  exagerada, sinó totalment inadequada i fora de lloc.