“Casa nostra, casa vostra”.
Diumenge 18 de febrer, a les 16h “Volem acollir”.
El meu pare va néixer l’any
1913. Això vol dir que va haver de patir tota la Guerra Civil i la dura
postguerra. Durant el març de 1939 va travessar la frontera francesa formant
part de la retirada de l’exèrcit republicà. Va ser internat, com milers i milers
de refugiats, en el camp de concentració francès (dit d’internament) d’Argelers. El meu pare no en parlava gaire, ni de la
guerra, ni de la seva estada a Argelers. Només, algun dia en què, segurament,
tenia necessitat de buidar una mica el cor, m’havia comentat com n’era de dura
la vida en aquell camp amb milers de persones escampades per la sorra (al
principi, els barracons eren escassos) i com, per intentar descansar una mica a
la nit, calia fer un forat per provar –inútilment- d’aixoplugar-se mínimament.
Però la sorra, em deia, no deixava anar mai aquell fred, aquella humitat que s’endinsava
fins als moll dels ossos.
El camp d’Argelers es va obrir
el 3 de febrer de 1939. 80.000 persones hi van arribar en menys de 7 dies i es
calcula que, en els dos anys que va estar en funcionament, hi van arribar a passar
465.000 refugiats.
França, la de la liberté, igualité i fraternité, s’havia
preparat molt abans, amb un Decret Llei de 1938, davant la imminent arribada de
centenars de milers de persones a causa de la caiguda de Catalunya en mans de
les tropes de Franco. De la reclusió administrativa, passarien als camps
d’internament per acabar en veritables camps de concentració.
La Guerra Civil espanyola va
provocar un exili totalment diferent als viscuts anteriorment pel país. Els cronistes
de l’època el defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols,
professors, militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de
les tropes franquistes. Antoni Rovira i Virgili descrivia de manera magistral i
crua aquell èxode: “Carros que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos
i fins i tot gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada
renglera de carros és una vila que es buida”.
Històricament, més enllà del
llarg exili de 1939, Catalunya ha estat una terra d’exilis i diàspores. La
Guerra de Successió de principis del segle XVIII va provocar una allau
continuada d’exiliats i refugiats que s’allarga fins al 1725. La població
catalana de l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 es van exiliar,
gairebé un 10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns
3.500 havien sobreviscut a l’exili.
Un altre període en què
Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el
1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més
de 45.000 persones.
Catalunya coneix molt bé el
que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o
exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en
què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels
ciutadans d’aquest país.
Des de finals del segle XV
fins a principis del segle XVIII, travessen els Pirineus milers d’occitans i
francesos empesos, tant per la manca de recursos per la subsistència en les
seves zones d’origen, com pels efectes derivats de les Guerres de Religió a
França. El punt àlgid de la immigració es va produir entre 1541 i 1626, període
que es caracteritza per l'arribada d'un enorme onada d'occitans del sud i del
centre-sud del país veí.
L’any 1900 Catalunya tenia
prop de dos milions d’habitants. Les onades migratòries de la dècada de 1920 i
la dels anys 60 i 70, amb persones
procedents majoritàriament de l’interior de la península, expliquen el
creixement de la població catalana fins als coneguts sis milions. L’arribada
contínua de nous ciutadans provinents d’arreu del món han disparat la
demografia catalana fins ben a prop dels vuit milions d’habitants.
Quan m’arriben les imatges
dels refugiats del segle XXI, penso sovint en el meu pare, aquell Marfany
descendent, segurament, de les onades occitanes d’immigració. Intento entendre
(perquè ell mai m’ho va explicar amb claredat) quin deuria ser el seu patiment
en aquella superfície sorrenca voltada de filat espinós i vigilada per membres
senegalesos i de la Legió Estrangera
Francesa; una vida a la intempèrie, sense aigua potable, gairebé sense menjar,
patint el fred, la humitat, la fam, els polls, la sarna... Intento entendre el
patiment de centenars de milers de republicans i republicanes que van anar a
parar a Argelers, a Gurs, a els Banys, al Barcarés, a Sant Cebrià, al Voló o a
l’Agde.
I penso també en la Catalunya de
sempre, històricament acollidora i solidària; i de com hem de ser capaços de reflectir
i traslladar aquests valors històrics al present i al futur per tal de pal·liar
la situació dramàtica en què viu tanta gent forçada a deixar el seu país. Gent
que arrisca la vida en la fugida per acabar malvivint en inhumans camps
denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps
d’internament francesos on, milers de persones, homes, dones, gent gran i
xiquets, van patir, van perdre la salut o fins i tot van morir sobre un llit de
sorra aspra, freda i humida.
“Casa nostra, casa vostra”.
Diumenge 18 de febrer, a les 16h “Volem acollir”.
