Actituds davant la llengua (7. La immigració marroquina a Catalunya)

Els coneixements actuals que tenen del català són força diversos. No tots l’entenen, i això que alguns ja fa 10 o 12 anys que viuen al país. Els que l’entenen, però, prefereixen que els faci les preguntes en castellà, perquè tenen algunes dificultats. De tots els entrevistats, només n’hi ha dos que el parlen: l’Ahmad i la Hineas.

El cas de l’Ahmad és força interessant, perquè va arribar a Catalunya, directament del Marroc, només fa dos anys i mig. És un bon exemple de la persona que s’esforça per integrar-se dins la societat que l’acull. Parla de la llengua amb respecte, admiració i afecte. Considera que aprendre la llengua és el camí per integrar-se a la societat, per conviure amb la gent d’aquí. Comenta que fins i tot ha tingut algun problema a l’hora de dirigir-se en català a una persona de llengua castellana.

La Hineas és un cas diferent. Va arribar de petita i ha fet tota l’escolarització a Catalunya. Entén i parla força bé el català, si bé diu no dominar-lo del tot.

A part de la Hineas, només l’Ahmad ha fet un curs bàsic de català. El mòdul que va fer era de 40 hores i només li va servir per trencar el gel amb la llengua. L’aprenentatge real l’ha fet amb la gent, amb els amics i coneguts, amb  la televisió i la ràdio, esforçant-se dia a dia per aprendre-la: “... notes... apunto... és molt fàcil i per aprendre boníssim!”

Dins del grup d’amazigs, l’Ahmad és l’únic que veu la TV3. La resta, mitjançant la parabòlica, miren només la televisió amaziga. A l’Hospitalet, alguns diuen mirar de tant en tant la TV3, si bé d’altres si troben millor mirant televisió en castellà.

Un dels grups entrevistats ha començat ara un curs bàsic de català. Porten una mitjana de 10 o 12 anys vivint aquí, però fins ara no han començat a aprendre la llengua a través d’un curs. Els arguments de per què no s’han decidit fins ara són molt diversos: manca d’informació, vergonya d’anar a classe, mandra, poques ganes, l’edat i la manca d’estudis... 

L’argument més compartit, però, és el de la falta de temps. El problemes se’ls acumulen: legalitzar la situació al país; la recerca d’habitatge i de feina; la feina mateixa, amb la conseqüent incompatibilitat d’horaris;: “Uno trabaja doce horas en una obra... viene cansado y se va a dormir...” La majoria diuen que els agradaria aprendre’l, que algun dia ho faran... quan tinguin temps.

Un cas especial és el de les dones. Pensen que és possible que moltes no s’apuntin als cursos a causa de determinades motivacions culturals. De fet, creuen que hi ha dos factors importants que dificulten l’accés de les dones a un classe: que sigui mixta i que el professor sigui un home.   

L’opinió general és que el català no els fa falta per treballar. La majoria dels entrevistats treballen a la construcció, en feines subalternes on, insisteixen, no necessiten saber català. Un dels entrevistats, que treballa fent trasllats de mobles, es va trobar una vegada amb una senyora d’edat avançada que no sabia gaire castellà i va tenir algun problema de comunicació. Hi ha algú que pensa que, a la feina, el català sí que li fa falta; es refereix bàsicament a la relació amb els caps o directors. També veuen que pot ser necessari en feines que són de cara al públic que, en el fons, depèn molt del tipus de feina que tinguis.

Pensen que el català és necessari per als assumptes de caire més administratiu, aquells que tenen relació amb la Seguretat Social, amb les visites mèdiques, amb la tramitació de papers. Davant la pregunta, però, de si els és necessari al carrer, amb el tracte amb  la gent, hi ha respostes força significatives: “No, ningún problema... Castellano es suficiente.” “Sinceramente... a mi me da igual... algún día... ahora de momento...”

Veuen que tothom parla castellà –“más castellano que catalán”- i expressen un cert remor al fet de parlar en català a un castellanoparlant: “le hablas en catalán a una persona que no es catalán y se siente insultado...”

Pel que fa a les dones, Nabiha treballa en una notaria des de fa 5 anys i, malgrat que atén clients catalans, no s’ha trobat amb dificultats pel fet de no saber la llengua; la majoria li diuen que pot parlar tranquil·lament en castellà. Només una vegada va trobar una persona que li va recriminar el fet de no saber la llengua, tenint en compte que la seva feina incloïa el tracte i l’atenció amb els clients de la notaria. Entissar manifesta que no s’ha trobat mai amb cap problema pel fet de no saber el català.

La Hineas creu que al carrer se sent més català que no pas castellà. Si bé, quan s’explica, veus que s’està referint a determinats àmbits, com els hospitals o les escoles