Acte tercer, escena primera.
Probablement el monòleg més conegut de la literatura universal i que
Shakespeare posa en boca de Hamlet, el príncep de Dinamarca.
Hamlet és un home a qui
roseguen els dubtes. L’assassinat del seu pare i la deslleialtat de la seva
mare desperten en ell un fort sentiment de venjança, però també de
desesperació. Es pregunta quin sentit té viure i si, potser, la mort seria el
deslliurament dels seus sofriments.
Toni Albà va ser el primer que
vaig escoltar fent una al·legoria dels versos del soliloqui de Hamlet i
relacionant-los intrínsecament amb la realitat actual. El seu "Ser o no ser catalans" ha recorregut durant molt de temps el país.
Particularment, i com ja deia en el primer
post, les meves personals cabòries fan que també en faci una interpretació més
que lliure i, sobretot, més que subjectiu del monòleg. Veiem-ne els primers
versos:
Ser
o no ser, aquest és el dilema:
si
a l’esperit li és més noble sofrir
els
cops i els dards de la ultratjant Fortuna,
o
armar-se contra un mar de sofriments
i
enllestir-los lluitant. [...]
Podem escollir entre ser
súbdits o ciutadans. Súbdits sotmesos als dictats d’un Estat que, tant si en
som conscients com si no, ens oprimeix i reprimeix. Ser súbdits, que és com no
ser persones lliures. Tanmateix, tenim el dret i el poder d’escollir i podem
elegir ser ciutadans que exercim el nostre dret a la llibertat. El veritable
“ser”. ¿Seguim aguantant, doncs,
estoicament els “cops i els dards” fins a considerar-los el resultat lògic
d’una situació normal o “som”, i ens aixequem fermes i lluitem contra el poder
que ens sotmet?
Hamlet continua el seu debat
intern...
[...]
Morir, que és com dormir
res
més; dir que amb el son finalitzem
els
mals del cor, les mil ferides naturals
que
la carn va heretar. És un final
per
desitjar devotament. Morir, dormir,
i
potser somiar; aquest és el destorb:
perquè
els somnis que habiten en el son de la mort,
un
cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal,
ens
imposen respecte, és aquesta la causa
que
fa que les desgràcies durin tant.
Si esdevenim súbdits sotmesos,
no som, dormim el son dels ignorants, el son dels abduïts sense personalitat pròpia,
el son dels conformistes. És el son que ens permet aguantar els “cops i els
dards” i les “ferides” que ens infringeixen. Altrament, si ens mantinguéssim
desperts seríem incapaços de resistir la manca de llibertat.
Dormir, sí... però no pas
somiar. El somni es destorbaria. El somni potser seria la nostra pròpia
consciència que ens burxaria constantment perquè ens despertéssim.
[...]
Perquè, si no, qui podria aguantar
les
fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult
de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot
el dolor de l’amor menyspreat,
la
lentitud de la justícia,
la
insolència dels càrrecs, i el desdeny
que
dels indignes rep la gent de mèrit, [...]
Són els versos més actuals
que, no només ens podem aplicar en la nostra situació actual, sinó que són
d’una modernitat extraordinària que no coneix de fronteres, ni de països, ni de races, ni de
llengües.
[...]
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb
un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una
vida cansada de queixes i suors,
si
no fos per la por d’alguna cosa
més
enllà de la mort, aquest país no descobert
que
no deixa tornar de les seves fronteres
a
cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i
ens fa suportar els mals que ara tenim
més
que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?
Així,
doncs, la consciència ens fa covards a tots,
i
així el color natiu de la resolució
queda
esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i
els projectes més alts i de més importància,
per
aquesta raó desvien el seu curs,
i
perden fins i tot el nom d’acció. [...]
En aquest fragment, Hamlet
dubte entre viure o morir, entre afrontar la vida, i per tant dur a terme la
venjança i tots els sofriments que comporta, o posar fi a tot amb el suïcidi.
Permeteu-me que faci volar la meva imaginació interpretativa...
Què ens impedeix despertar-nos
i acabar amb la nostra trista i pobra situació de súbdits sense personalitat
pròpia? La por al que hi ha més enllà. La por al que no coneixem. La por a
abandonar la tranquil·litat i la calma del son dels ignorants per afrontar les
exigències de la llibertat. La por a
esdevenir ciutadans i, per tant, a assumir les nostres pròpies
responsabilitats.
Sentíem el desig de llibertat
i havíem pres una determinació. Però el nostre pensament s’ha amarat de por i
esdevenim covards. I aquell “projecte més alt i de més importància, desvia el
seu curs”. Canviem guió i projecte i substituïm l’acció per una boira de
propòsits incerts.
Però
ara, silenci. Bella Ofèlia!
Nimfa,
que siguin recordats els meus pecats
en
les teves pregàries.
Que siguin recordats els meus –els
nostres- pecats... i, si és possible, perdonats.
