Has
de pregar que el camí sigui llarg,
ple
d'aventures, ple de coneixences
Carles Riba, el 1962,
descobria per a la llengua catalana la poesia de Kavafis, poeta en llengua
grega que va néixer el 1863 a Alexandria i que va morir, a la mateixa
Alexandria, el 1933. La seva poesia és
senzilla, centrada bàsicament en dos temes: l’amor homosexual i l’exaltació de
l’hel·lenisme mitjançant la mitificació de la seva ciutat natal: Alexandria.
Kavafis, i sobretot el seu
poema Ítaca, va ser conegut popularment gràcies a la versió que Lluís Llach en
va fer en el seu treball musical amb el mateix nom. Llach també va fer una
versió lliure del poema de Kavafils El vell.
Sempre m’he sentit atret pels
clàssics i pels mites. Sobretot m’han apassionat els poemes homèrics de la
Ilíada i l’Odissea. La Ilíada, poema èpic escrit per Homer el segle VIII A.C.
que relata els 51 dies del setge de Troia per part de les tropes gregues.
L’Odissea, també d’Homer, que relata les aventures d’Odisseu (Ulisses) en el
viatge de retorn a la seva pàtria natal: Ítaca.
Kavafis va prendre com a
espurna de la seva inspiració el trepidant viatge del retorn d’Ulisses a la
seva enyorada Ítaca per compondre un poema senzill, íntim, meravellós... Un
poema que utilitza l’aventura homèrica d’Ulisses per comunicar-nos un fet tan
transcendental com el mateix sentit de la vida.
Ítaca, aquesta petita illa de
Grècia, a la mar Jònica. Una illa petita, d’uns 25 Km de llarg per uns 6
d’amplada i una població de 3.200 habitants. Famosa, sens dubte, per ser la
pàtria d’Ulisses, el personatge èpic d’Homer.
Kavafis, però ens ofereix una
nova visió d’Itaca i del viatge d’Ulisses. Ítaca esdevé a través dels versos
del poeta la vida mateixa, o millor dit encara, el sentit de la vides, així en
plural perquè en el trajecte de l’ésser humà des que neix fins que mor, hem de
viatjar per diversos camins, diferents trajectòries, objectius múltiples. Resumint:
vides múltiples, Ítaques múltiples.
Perquè aquesta és la gran
diferència entre les diverses existències: El viatge, els viatges, entre la
vida i la mort.
És el viatge –els viatges- el
camí fins arribar a cadascuna de les nostres particulars Ítaques. Per aquest
motiu, el poeta demana i desitja “que el camí sigui llarg i ple d’aventures i
de coneixences”. Malaurada, doncs, la persona que faci aquest viatge buit
d’aquestes “aventures i coneixences” que anhela Kavafis.
En el nostre trajecte cap al
nnostre destí comú, doncs, haurem de viure diverses Ítaques que ens
acompanyaran durant el viatge. Ítaques que haurem de desitjar que siguin també
moltes, perquè elles seran les que donaran el sentit a la nostra vida i l’ompliran
de contingut.
Cadascú ha tingut, té i tindrà
les seves pròpies Ítaques. Aquells objectius a mitjà o llarg termini que ens
proposem assolir. L’objectiu, l’Ítaca somiada acaba sent el menys important
perquè el que realment ens omple, el que realment acaba sent definitiu és el
camí que hem de fer per arribar-hi. El camí és la vida mateixa, els obstacles
que hem de superar, els esforços i el temps que cal dedicar, les alegries i les
tristeses, els èxits i els fracassos, allò que és bo i allò que és dolent, quan
caiem, quan ens aixequem... El camí, el viatge és quan realment estem VIIVNT,
així, en majúscules. Fins i tot, si no arribem a l’illa, si no podem
desembarcar en l’Ítaca desitjada, podrem sentir-nos satisfets si el viatge ha
estat profitós, si hem viscut mil aventures i hem après dels que saben.
Que
siguin moltes les matinades d'estiu
que,
amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs
en un port que els teus ulls ignoraven [...]
[...]
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per
aprendre i aprendre dels que saben.
Aprendre... l’aprenentatge continu
que ens proporciona, si el sabem aprofitar, el viatge. Aprenem de tot, d’allò
que és bo i d’allò que és dolent; d’allò
que ens complau i ens fa sentir feliços, però també de les dificultats, dels
fracassos i de les decepcions. Si en sabem, si tenim la mentalitat ben oberta,
aprendrem sempre dels altres.
Els
Lestrígons i els Cíclops,
el
feroç Posidó, mai no serà que els topis
si
no els portes amb tu dins la teva ànima,
si
no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Res pot deturar el nostre
viatge –els nostres viatges- cap a ïtaca. Ni els gegants Lestrígons, encara que tinguin un sol ull al front com
els Cíclops; ni tan sols el fill de
Cronos i de Rea, el déu dels oceans, Posidó, ens podran aturar. Aquestes
criatures només ens podran detenir si les portem dins nostre, si les convertim
en reals. Els monstres de la por, de la
irresponsabilitat, de la ignorància volguda, del desdeny, de l’odi, del
prejudici, de la manca d’amor o de la incapacitat d’estimar, són els únics
gegants i déus, creats per nosaltres mateixos, que ens impediran continuar el
viatge.
Sempre
tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has
d'arribar-hi, és el teu destí.
Però
no forcis gens la travessia.
És
preferible que duri molts anys
i
que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric
de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense
esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca
t'ha donat el bell viatge.
Sense
ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res
més no té que et pugui ja donar.
I
si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi
com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja
hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques
El viatge... Els objectius,
els anhels, els desitjos.... Viure intensament... En paraules d’Abraham Lincoln
“Al final el que de veritat importa no són els anys de vida, sinó la vida dels
anys”.
Osho, gurú indi que va crear el moviment místic que du el
seu nom. Deia: "L’objectiu no es troba al final del camí, sinó que hi és
present en tot el recorregut; en cada moment i en cada pas és on es troba el
final, on es troba l’objectiu. No és pas que l’assoleixes en arribar al final
del camí, sinó que, en tot moment, siguis on siguis, si ets en el camí, ets en el teu objectiu,
ets a la meta."
Ítaca és l'objectiu, és la meta, és l’excusa. Ítaca no és
el més important. Ítaca és el motiu que ens impulsa a iniciar el viatge, que
sempre serà incert, però que esdevindrà l’autèntic sentit de la nostra vida.
Sóc Odisseu Laertíada, tan
conegut entre els homes per les meves astúcies; i la meva glòria arriba al cel.
Itaca és aspra, però cria bons minyons, i jo no trobo res de més dolç que la
pàtria.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada