Tots tres surten per l'Ozama, de Vicenç Riera-Llorca.-3 (Capítol XVII)

 

En el capítol XVII, penúltim del llibre, es barregen l’estil directe -amb uns pocs diàlegs, com sempre escuets-  i l’indirecte amb què l’autor elabora unes descripcions que fan patent la precària situació dels exiliats catalans : …Viu en una cambra rellogada a una família negra, en una casa de fusta… El capítol està estructurat en quatre quadres, escenes breus o flaixos que, en poques línies i en una interferència d’accions, ens permeten reviure la detenció i posterior empresonament d’en Ramon, el seu acomiadament de la feina i la seva tràgica mort. 

El món interior d’en Ramon, a través dels seus somnis, records i pensaments, ens permet viure la inestabilitat i precarietat de la situació d’un exiliat en terres dominicanes, pendent sempre dels documents que li permeten malviure a l’illa. Veiem també la inquietud que els provoca qualsevol control o moviment policial. Se’ns fa palès el món repressiu, caciquil, d’abús del poder per part d’una minoria: …Ha treballat –ja ho sap- per als oficials de la Fortaleza… Un abús que s’exerceix sobre les capes marginades de la població, els negres, els mulats i, també, sobre els exiliats. Fixem-nos qui són els companys de captiveri d’en Ramon: …un jovenet mulat i un negre corpulent… La descripció que l’autor fa de la sala-presó on ha anat a parar en Ramon remarca, a través dels objectes, del món de les sensacions, dels olors, la situació d’angoixa que es viu en aquell indret: …Allí feia una calor insuportable i se sentia una pudor axfisiant. Això el molestava i es posava tan neguitós que es regirà hores i hores…. no podia vèncer la repugnància que li havia produït aquella llitera, sense llençols ni cap manta, amb una màrfega brutíssima… un ranxo que en Ramon no es va poder empassar…. 

Els records d’en Ramon -relacionats amb la necessitat més peremptòria, menjar- fan despertar els sentiments que són més comuns a tots els exiliats: la nostàlgia i l’enyor. En l’última escena del capítol vivim els darrers instants d’en Ramon. Mitjançant l’ús de l’adjectiu i de la descripció apareix novament la situació d’angoixa que oprimeix i ofega els catalans de Santo Domingo: …La feina és massa feixuga….El sol li cau de ple a sobre i té la camisa xopa de suor… Se sent cansat… Se sent feble…. El capítol es clou amb la manifestació  d’un sentiment d’indiferència vers la mort per part dels habitants de l’illa, més preocupats per ells mateixos i la seva subsistència: …El blanquito se cayó…