En el capítol
XVII, penúltim del llibre, es barregen l’estil directe -amb uns pocs diàlegs,
com sempre escuets- i l’indirecte amb
què l’autor elabora unes descripcions que fan patent la precària situació dels
exiliats catalans : …Viu en una cambra
rellogada a una família negra, en una casa de fusta… El capítol està
estructurat en quatre quadres, escenes breus o flaixos que, en poques línies i en una interferència d’accions, ens
permeten reviure la detenció i posterior empresonament d’en Ramon, el seu
acomiadament de la feina i la seva tràgica mort.
El món interior
d’en Ramon, a través dels seus somnis, records i pensaments, ens permet viure
la inestabilitat i precarietat de la situació d’un exiliat en terres
dominicanes, pendent sempre dels documents que li permeten malviure a l’illa.
Veiem també la inquietud que els provoca qualsevol control o moviment policial.
Se’ns fa palès el món repressiu, caciquil, d’abús del poder per part d’una
minoria: …Ha treballat –ja ho sap- per
als oficials de la Fortaleza… Un abús que s’exerceix sobre les capes
marginades de la població, els negres, els mulats i, també, sobre els exiliats.
Fixem-nos qui són els companys de captiveri d’en Ramon: …un jovenet mulat i un negre corpulent… La descripció que l’autor fa
de la sala-presó on ha anat a parar en Ramon remarca, a través dels objectes,
del món de les sensacions, dels olors, la situació d’angoixa que es viu en
aquell indret: …Allí feia una calor
insuportable i se sentia una pudor axfisiant. Això el molestava i es posava tan
neguitós que es regirà hores i hores…. no podia vèncer la repugnància que li
havia produït aquella llitera, sense llençols ni cap manta, amb una màrfega brutíssima…
un ranxo que en Ramon no es va poder empassar….
Els records d’en
Ramon -relacionats amb la necessitat més peremptòria, menjar- fan despertar els
sentiments que són més comuns a tots els exiliats: la nostàlgia i l’enyor. En
l’última escena del capítol vivim els darrers instants d’en Ramon. Mitjançant
l’ús de l’adjectiu i de la descripció apareix novament la situació d’angoixa
que oprimeix i ofega els catalans de Santo Domingo: …La feina és massa feixuga….El sol li cau de ple a sobre i té la camisa
xopa de suor… Se sent cansat… Se sent feble…. El capítol es clou amb la
manifestació d’un sentiment
d’indiferència vers la mort per part dels habitants de l’illa, més preocupats
per ells mateixos i la seva subsistència: …El
blanquito se cayó…
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada