El Decret de Nova Planta és de caràcter totalment punitiu (de càstig), de naturalesa
castellanista (de conquesta) i una voluntat absolutista. El desballestament de
les institucions catalanes, la supressió de les seves lleis, usos i costums són
substituïts per un model polític i administratiu de fàbrica castellana, per
raons estrictament polítiques. El model castellà, a diferència del català, era
bàsicament vertical, excessivament
jerarquitzat. Era, en definitiva, una plataforma idònia per a la
implantació del règim absolutista.
El despotisme
il·lustrat (segona meitat del segle XVIII) crea una nació inventada: Espanya
(la Gran Castella) per tal que coincidís amb els seus somnis imperials. L’estructura
estatal de Castella va crear la seva “nació” dissenyada amb l’aparell
políticoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Harmonitza la legislació;
encunya una sola moneda; ensenya una sola llengua i una única història, mítica
i simbòlica; crea una sola jerarquia militar que governa un exèrcit disposat a
morir sota una sola bandera.
Durant el segle XIX
els diferents governs de Madrid consideren com a actes de rebel·lió qualsevol
demanda dels catalans, que tan sols demanava la descentralització, petites
engrunes de llibertat o noves infraestructures. I, a més, ho fan amb violència:
El 1842 Espartero bombardeja Barcelona i posteriorment aplica una gran
repressió a la ciutat. El 1843 Barcelona i Girona són bombardejades. El 1851 es
declara l’estat de setge a Catalunya. El 1855 s’afirma que “hay que enviar a Cataluña un general de caràcter y energía para tratar
al Principado un poco a lo Felipe V.” El 1888 el ministre de Governació
afirmava que les “demandas catalans son
una extravagancia de una minoría insignificante y un acto de demencia.”
A principis del
segle XX, després de la instauració de la Mancomunitat, van començar les
demandes d’una autonomia més àmplia. La proposta catalana va ser titllada de “antiespañola, antipatriótica, fanàtica...”
que calia “combatir a sangre y fuego” i
els catalanistes “habían de ser
pulverizados a tiro limpio.”
España es una realidad construïda por Castilla y sólo las
cabezas castellanas tienen los órgnaos adecuados para entenderla. Castilla sabe
mandar.” (Ortega y Gasset, 1883-1955)
El projecte polític
de la “Gran Castella” es va basar, sobretot, en la fiscalitat com subjugació
econòmica de Catalunya. La derrota militar de 1714 va comportar, també, la
pèrdua de la independència tributària i l’inici de l’espoliació financera per
la via fiscal. (vegeu la taula).
Any
|
Població de Catalunya
respecte al total de l’Estat
|
Recaptació fiscal a
Catalunya
|
1887
|
10,50%
|
20%
|
1900
|
10,6%
|
20%
|
1931
|
12%
|
27%
|
“Si quieren universidad que se la paguen ellos (els catalans)” Manuel Azaña, 1880-1940
La Guerra Civil, els 40 anys de franquisme i, més tard, la seva hereva, la transició del 1978, continuarien la mateixa línia engegada durant el segle XVII. Sempre sota la mateixa màxima "Un rey, una ley, una moneda" (i jo hi afegiria "una lengua") i estructurada a través de l'estratègia del canvi de continent sense modificar-ne el contingut. per no canviar res. En paraules de Francesc Ferrer i Gironès: "Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics sempre són els mateixos qye els dels temps de la seva formació."
La Guerra Civil, els 40 anys de franquisme i, més tard, la seva hereva, la transició del 1978, continuarien la mateixa línia engegada durant el segle XVII. Sempre sota la mateixa màxima "Un rey, una ley, una moneda" (i jo hi afegiria "una lengua") i estructurada a través de l'estratègia del canvi de continent sense modificar-ne el contingut. per no canviar res. En paraules de Francesc Ferrer i Gironès: "Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics sempre són els mateixos qye els dels temps de la seva formació."
El creixement de
l’independentisme ens els darrers anys és atribuïble a diferents factors.
Sobretot, però, hi ha el convenciment entre una majoria de la població catalana
que és pràcticament impossible que es produeixi un canvi democràtic en l’Estat
espanyol. Un Estat que mai ha fet autocrítica de la seva dèria imperial ni del
seu projecte –ahir i avui- mancat d’atractius; més aviat al contrari, que
continua amb la seva mateixa política d’assimilació iniciada al segle XVII (“Un rey, una ley, una moneda”) d’absorció
política, tributària i cultural que mai, ni abans ni ara, no ha seguit una
estratègia de seducció mitjançant un projecte cívic modernitzador,
d’aprofundiment de la democràcia i amb un model social progressista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada