Catalunya-Espanya. Entre la llibertat i l'absolutisme ( 3 de 3)

El Decret de Nova Planta és de caràcter totalment punitiu (de càstig), de naturalesa castellanista (de conquesta) i una voluntat absolutista. El desballestament de les institucions catalanes, la supressió de les seves lleis, usos i costums són substituïts per un model polític i administratiu de fàbrica castellana, per raons estrictament polítiques. El model castellà, a diferència del català, era bàsicament vertical, excessivament jerarquitzat.  Era, en definitiva, una plataforma idònia per a la implantació del règim absolutista. 

El despotisme il·lustrat (segona meitat del segle XVIII) crea una nació inventada: Espanya (la Gran Castella) per tal que coincidís amb els seus somnis imperials. L’estructura estatal de Castella va crear la seva “nació” dissenyada amb l’aparell políticoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Harmonitza la legislació; encunya una sola moneda; ensenya una sola llengua i una única història, mítica i simbòlica; crea una sola jerarquia militar que governa un exèrcit disposat a morir sota una sola bandera.   

Durant el segle XIX els diferents governs de Madrid consideren com a actes de rebel·lió qualsevol demanda dels catalans, que tan sols demanava la descentralització, petites engrunes de llibertat o noves infraestructures. I, a més, ho fan amb violència: El 1842 Espartero bombardeja Barcelona i posteriorment aplica una gran repressió a la ciutat. El 1843 Barcelona i Girona són bombardejades. El 1851 es declara l’estat de setge a Catalunya. El 1855 s’afirma que “hay que enviar a Cataluña un general de caràcter y energía para tratar al Principado un poco a lo Felipe V.” El 1888 el ministre de Governació afirmava que les “demandas catalans son una extravagancia de una minoría insignificante y un acto de demencia.”  

A principis del segle XX, després de la instauració de la Mancomunitat, van començar les demandes d’una autonomia més àmplia. La proposta catalana va ser titllada de “antiespañola, antipatriótica, fanàtica...” que calia “combatir a sangre y fuego” i els catalanistes “habían de ser pulverizados a tiro limpio.”  

España es una realidad construïda por Castilla y sólo las cabezas castellanas tienen los órgnaos adecuados para entenderla. Castilla sabe mandar.” (Ortega y Gasset, 1883-1955) 

El projecte polític de la “Gran Castella” es va basar, sobretot, en la fiscalitat com subjugació econòmica de Catalunya. La derrota militar de 1714 va comportar, també, la pèrdua de la independència tributària i l’inici de l’espoliació financera per la via fiscal. (vegeu la taula).

Any	Població de Catalunya respecte al total de l’Estat	Recaptació fiscal a Catalunya
1887	10,50%	20%
1900	10,6%	20%
1931	12%	27%

  

“Si quieren universidad que se la paguen ellos (els catalans)” Manuel Azaña, 1880-1940

La Guerra Civil, els 40 anys de franquisme i, més tard, la seva hereva, la transició del 1978, continuarien la mateixa línia engegada durant el segle XVII. Sempre sota la mateixa màxima "Un rey, una ley, una moneda" (i jo hi afegiria "una lengua") i estructurada a través de l'estratègia del canvi de continent sense modificar-ne el contingut. per no canviar res. En paraules de Francesc Ferrer i Gironès: "Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics sempre són els mateixos qye els dels temps de la seva formació."

El creixement de l’independentisme ens els darrers anys és atribuïble a diferents factors. Sobretot, però, hi ha el convenciment entre una majoria de la població catalana que és pràcticament impossible que es produeixi un canvi democràtic en l’Estat espanyol. Un Estat que mai ha fet autocrítica de la seva dèria imperial ni del seu projecte –ahir i avui- mancat d’atractius; més aviat al contrari, que continua amb la seva mateixa política d’assimilació iniciada al segle XVII (“Un rey, una ley, una moneda”) d’absorció política, tributària i cultural que mai, ni abans ni ara, no ha seguit una estratègia de seducció mitjançant un projecte cívic modernitzador, d’aprofundiment de la democràcia i amb un model social progressista.