"Hi ha flors a cada marge i el cel és innocent..." Els fruits saborosos. 3 (Josep Carner. 6 i final)

Per acabar aquest petit tast, comentem breument un poema complet: Les cireres ingènues, que pertany al cicle de la infantesa.

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat

un dia clar de juny, obert de bat a bat;

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent,

la pols mateixa, quan es mou, és resplendent

Pantídia és un nom grec que significa “la que tot ho veu”, “la que tot ho sap”.

I criden els infants en blanca volior,

i canten i s’empaiten dellà de les passeres.

del cirerer hi veuen l’ombreig i l’abundor;

mil boques totes a riure, l’esclat de les cireres.

Cal interpretar “Blanca volior" com el moviment que fan els infants en similitud als estols d’ocells.

“Mil boques a tot riure” és la rialla franca i oberta dels nens, tot identificant-la amb el fruit, les cireres.

Al cor de l’arbre, hissada sobre els arbratges molls,

la mare, penjarelles de foc posa en senalla,

i vora seu convoca els cants i la batalla:

-- Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls!—

“Penjarelles de foc”, metàfora que fa referència al color vermell de les cireres.

“Convoca els cants i la batalla”, metàfora de la colla d’infants que juguen, s’empaiten i criden.

I n’heuen tots, i fugen d’uns vímets a l’abric

i tot seguit adornen les càndides orelles:

o nas i boca es pinten d’uns regors vermelles,

de llurs dentetes d’esquirol en el fadic.

“Regors”, significa “regades”, regalims”.

“Fadic”, esforç que es fa per vèncer una gran dificultat.

Carner va introduir en la seva producció una gran quantitat de paraules noves. Algunes van ser recollides pel Diccionari Normatiu i altres es mantenen com a aportacions que enriqueixen la llengua.

Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant,

i en ses mans bellament saltironen i dansen,

¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,

les joies de l’estiu que tenen al davant!

La mare al va a collir, l’alçà a la llum del dia

i el féu, contra del cor, lloat i beneït:

--l’un vol la vanitat, l’altre cerca el profit;

el benaventurat és qui pren l’alegria.

En aquestes dues estrofes finals podem veure el fil argumental i la lliçó moral del poema. Pantídia va donant cireres als seus tres fills un dia lluminós del mes de juny. Mentre ho fa, contempla les tres actituds diferents que els infants segueixen davant dels fruits: l’un busca la vanitat i es guarneix amb les cireres. Un altre busca el profit i se les menja. Només el més petit de tots les contempla encisat i rep les lloances de la mare.

La moralitat del poema mostra que és més positiva l’actitud contemplativa i meravellada davant del món, que no pas l’actitud que intenta aprofitar-se’n o vanagloriar-se’n. El benaventurat és aquell que sap apreciar la bellesa del món i que en gaudeix.                           

Bibliografia:

Els fruits saborosos. Josep Carner. Edició i notes a cura d'Esther Centelles. L'alzina. Ed. 62