"Tenim l'eternitat per davant. Tornem a néixer" (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 4 i final)

 

Créixer, preparar-se, treballar o guanyar diners, gastar-los, seguir guanyant diners, formar una família o intentar-ho, seguir fent diners per seguir-los gastant i finalment morir sols: en morir sempre estem sols (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 452).

No vull acostumar-me a la mort [...] si ens acostumem a la mort dels altres, ens convertiríem en monstres sense cor... (Lisa. “Et recordaré”, pàg. 512).

L’altre punt important -i també clau- de la història que vivim amb “Et recordaré” és el de la vida i la mort...i, l’eterna pregunta, què hi ha després de la mort?

Què és la mort? Si anem a les enciclopèdies, ens trobarem amb aquesta definició: “La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.”

Recordo un poemari de Jordi Cornudella: “El germà de Catul”. El poeta, continuant una reflexió ja iniciada, ens narra un viatge amb tren. Un viatge, metàfora de la vida, que té una estació de sortida i una d’arribada, un viatge que no fem sols, un viatge que compartim i experimentem. El poeta, però, en aquest viatge no és un ignorant, sap on va, d’on ve i el temps que durarà. Un temps que li cal aprofitar per continuar amb el seu procés reflexiu, buscant el consol i, potser, la resposta.

Flux i reflux. Vida i mort. En un dels seus poemes, Maria Mercè Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer.

Res no et serà pres: vindrà tan sols

l’instant d’obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l’aigua

perquè es retrobi aigua

d’alta mar

Ser o no ser... És un dels capítols de la novel·la. Un títol que ens fa evocar el monòleg de Hamlet:

[...] Morir, que és com dormir

res més; [...] Morir, dormir,

i potser somiar; aquest és el destorb... 

Què hi ha després de la mort? Aquí les respostes –si és que les podem anomenar d’aquesta manera- són molt més plurals i molt més complicades. Les reflexions, els pensaments i els estudis, des de fa milers d’anys, recullen la gran preocupació central de totes les tradicions religioses i filosòfiques d'arreu del món.

La vida eterna...

Les religions tracten el tema del què hi ha més enllà de la mort de manera diferent, però sempre amb el convenciment que no tot s’acaba amb la mort i que l’ànima o l’esperit continua existint més enllà de “la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu.” 

El cristianisme ens l’ofereix a través de la imatge de Jesucrist. Fill de Déu, però, pateix la mort perquè, al cap i a la fi, és un home. “La imatge de Jesús ressuscitat i gloriós és la imatge de la plenitud a la qual està destinat l'home. La mort i resurrecció de Crist han demostrat i han aclarit de manera definitiva l'existència d'un més enllà, que no és només una existència residual després de la mort, sinó una plenitud de vida caracteritzada per la trobada amb Déu.”

La reencarnació és la creença que, amb la mort, l'ànima o la ment se separen del cos físic i s'associen després amb un nou cos físic. Els hindús i els budistes opinen que l'ànima, intacta, es desplaça a un nou cos. No obstant això, els budistes theravadis sostenen que és la personalitat moribunda la qual genera una nova entitat, en un nou cos físic, i la influeix (similar a la flama d'una espelma que s'està acabant i amb la qual pot encendre una altra nova). De fet, per a aquest grup, la noció de "renaixement" descriu de forma més exacta la seva idea d'aquest procés que el concepte "reencarnació".

Cal no confondre la reencarnació amb la metempsicosi (transgressió de les ànimes) i la palingenèsia, encara que aquestes denominacions sovint s'utilitzin indistintament. A diferència de la reencarnació, la palingenèsia i la metempsicosi fan referència a un altre renaixement o a un altre estat de l'ànima, en un altre lloc, i no necessàriament en un nou cos

La metempsicosi és una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.

La metempsicosi (entesa com la transgressió de les ànimes), fa referència a un altre renaixement o a un altre estat de l'ànima o, fins i tot, en un altre lloc o objecte.  És una antiga doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos) que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort.

El terme també apareix en l’Ulisses de James Joyce:

-Metempsicosis -va dir ell, arrugant l’entrecella-. És grec: ve de el grec. Significa la transmigració de les ànimes.

-Quina bestiesa! -va exclamar ella-. Digues-ho en paraules senzilles.

Ell va somriure, mirant de reüll els seus ulls burletes. Els mateixos ulls joves. La primera nit després de les xarades. El graner del Dolphin.[...]

Desarticuleu els joves perquè es puguin “metempsicosejar”, perquè visquem després de morts. Les nostres ànimes. Que l’anima d’un home després que es mori... (Joyce, James. Ulisses).

També Marcel Proust va relacionar –literàriament- la mort, o més aviat el que hi ha després de la mort, amb el somni i amb la memòria involuntària... amb el record:

Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel•ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca... (Proust, Marcel. A la recerca del temps perdut).

En el diàleg platònic Fedó o Quant a l'ànima es parla de la immortalitat de l'ànima. Està ambientat en les darreres hores de vida de Sòcrates, En la següent cita explica què és la mort:

Encara puc afegir noves raons per convèncer-vos que la mort no és un desgràcia, sinó una ventura. Una de dues: o bé la mort ens deixa reduïts al no-res, sense possibilitat de cap tipus de sensació, o bé, d'acord amb el que alguns diuen, simplement es tracta d'un canvi o mudança de l'ànima d'aquest lloc cap a un altre.

Què hi ha després de la mort? Els clàssics, les religions, la filosofia sempre han assegurat a l’ésser humà la vida eterna després de la mort. També a “Et recordaré” hi ha la promesa d’una vida eterna, un tornar a néixer... Un renèixer:

Sembla que no ho comprens! Pobre ignorant, la teva vida real és aquí, a la Xarxa! [...] El teu cos material a canvi d’una vida eterna, on pots ésser omnipresent i omnipotent on vulguis i quan vulguis... (Mark. “Et recordaré”, pàg. 50)

Els teus pensament seran només teus i per tota l’eternitat, els teus secrets desapareixeran, perquè no hi haurà res per amagar, res de què avergonyir-se, cap motí perquè algú et critiqui.

Tenim l’eternitat per davant. Tornem a néixer. (Mark. “Et recordaré”, pàg. 96).

Fins aquí –sí més no de moment- algunes de les reflexions, coincidències, suggeriments, comparacions, recerques...  a què m’ha portat la lectura de “Et recordaré”. 

A tots els que hàgiu tingut la paciència de llegir-me espero que us hagin interessat, ni que sigui una mica. Si ja heu llegit “Et recordaré” potser us ajudaran a aprofundir més en la novel·la (de ciència-ficció, de suspens, un “thriller", un...?).

Als que no l’hàgiu llegit encara... a què esteu esperant?

Complementant el tema del record (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 3 bis)

 

El tema dels records, que és el mateix que el tema de la vida, de l’ésser mateix, m’ha retornat mentre estava (estic) llegint el “jo confesso” de Jaume Cabré. Comparteixo amb els lectors (o futurs lectors) de “Et recordaré” aquests fragments:

 

--I els records?

--Aquí. – L’Adrià es va assenyalar el cap.—No fallen. I són sempre a l’abast.

Ho vaig dir sense ironia perquè sóc incapaç de predir el futur de ningú. (pàg.810)

[...]

--Pot viure dels records.

--No s’ho cregui. No recorda res. Viu l’instant. I l’oblida de seguida. No tan sol no recorda que l’ha anat a veure, sinó que no crec que sàpiga ben bé qui és vostè.

[...]

--Però ell és savi! És intel·ligent. Superdotat! Domina deu o quinze llengües... jo que sé!

--Ha escrit cinc estudis emblemàtics en el camp de la història de la cultura.

--Ja ho sabem...Però és que a la malaltia se li’n fot de la virolla. És així, senyor Plensa.

--No hi ha marxa enrere?

--No.

(pàg.782-783)

"Si algú és capaç de controlar els records de les persones... (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 3)

 

El títol mateix de, “Et recordaré”, expressa un dels punts més importants de la novel·la: el record.

La memòria, el record és el que em fa ser “jo”, el que ens fa ser “nosaltres”. Sense els records podem existir, però som un altre persona. Som passat, essencialment, passat. Som, essencialment, records.

Som, en els versos de Vicent Andrés Estellés, “Animal de records”:

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius,

sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

El record... Un record del qual ens nodrim i que és la base de la nostra vida. El present, gairebé no existeix. Tot és record o memòria, ja que el present –efímer- esdevé quasi instantàniament record. La vida, a mesura que passen els anys, ens queda reduïda bàsicament al record al qual ens aferrem per reviure moments feliços o de plaer, però també situacions dolentes, instants desagradables que, forçosament, hem acabat assumint i -per què no?- modificant o canviant. No hi ha futur sense el record.

La veritat i els records ens converteixen en qui som, res més ho farà, els nostres actes no són sinó un reflex de la nostra personalitat, una ombra del nostre caràcter que pot pesar o allargar-se amunt o avall, depenent la llum que hi hagi al nostre voltant. (“Et recordaré”. Alba, pàg. 606).                      

Qui sóc? Què sóc? [...] La vida, si existeix tal com la concebem, cosa poc probable, no només és allò que fem, hem fet o volem fer, el que ens considerem o el que ens considerin els altres. [...] El temps i els records ens formen com a criatures existents, pensants. La vida, si és tal com la concebo, són pensaments profunds, intrínsecament meus, indissolubles fermeses mentals que per molt que el temps avanci, sempre romanen dins meu i, impertèrrites, no defalleixen i es mantenen fermes davant ventades magnànimes o terratrèmols morals que intentaran fer-me replantejar els meus ideals. (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 524).

El poder, sempre, busca el domini absolut dels ciutadans. També el poder de Crisol. Es poden emprar mètodes diferents per aconseguir l’alienament, el control mental, però sempre amb un sol objectiu: el domini:

Si algú és capaç de controlar els records de les persones... (“Et recordaré”. Lisa, pàg. 478). 

L’univers dels records em porta a Marcel Proust i la seva obra “A la recerca del temps perdut”. Aquest relat consta de set novel·les que, més enllà de ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen. Proust ens fa veure que un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment viscut, és molt més... és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un moment, un episodi determinat de la nostra vida. Marcel Proust deia: “El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten.”

Proust distingia entre dues memòries: la memòria voluntària i la involuntària. La intel·ligència i la sensibilitat. El món dual de les dues realitats. L’aliança entre els mots, les frases i els sentits. En aquest sentit és força conegut l’episodi de la magdalena. Proust es pregunta si hi ha moments en què pots arribar a pensar “Mort per sempre?” i a respondre’t “És possible”. Però la memòria involuntària, aquella que s’associa als sentits més metafòrics: el gust, l’olor, fa  que, en l’obra, Combray  revisqui en tota la seva amplitud. El record que esclata per casualitat a través del gust d’una magdalena sucada en una tassa de te il·lustra la concepció filosòfica de les dues memòries que conviuen en l’ésser humà: la voluntària i l’espontània. La memòria voluntària es remet tan sols a la intel·ligència. Però l’espontània, sorgida per atzar, fa que l’esperit se submergeixi en el més profund de l’inconscient que, immediatament, posa en joc el món dels sentits i la sensibilitat. El món de la metàfora:

Hi ha moltes possibilitats en tot això, i una segona oportunitat, la de la nostra mort, sovint no ens permet esperar molt els favors del primer [...] la imatge, la memòria visual, que, vinculat a aquest sabor, intenta seguir-me'l [...] de sobte em va aparèixer el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de la missa), quan vaig anar a saludar-la a la seva habitació, la meva tieta Léonie em va oferir després d’haver-la mullat. a la infusió de te o llima. (“A la recerca del temps perdut”).

La magdalena i el te són els desencadenaments aparents de l’eixamplament dels records del personatge. Hi ha, però, un element simbòlic amagat en aquesta escena. Tot comença quan la mare li ofereix el te i la pasta. La memòria del record involuntari va lligada, doncs, de manera directa, al personatge –tan important per al protagonista- de la mare:

[...] Quan un dia d'hivern, quan tornava a casa, la meva mare, en veure que tenia fred, em va suggerir de prendre un te, contra el meu hàbit [...]

Però tots els sentiments que ens fan sentir l'alegria o la desgràcia d'un personatge real només es produeixen en nosaltres per l'intermediari d'una imatge d'aquesta alegria o d'aquesta desgràcia [...] a l'aparell de les nostres emocions, essent la imatge l'únic element essencial [...] Un ésser real, tan profundament que simpatitzem amb ell, és percebut en gran mesura pels nostres sentits [...] (“A la recerca del temps perdut”).

La Lisa, a “Et recordaré”, experimenta una sensació similar quan entra a la discoteca Desig:

Tinc la sensació que aquesta no és la primera vegada que entro a Desig. Se’m fa tot molt familiar i sé on són les coses. Empasso saliva. (“Et recordaré”, pàg.61)

També sap que coneix en Joel, però no apareixen els records:

De fet és la segona vegada que et veig. Però tu estàs ben convençut que ens coneixem de molt abans, de fet tu creus que entre nosaltres hi ha, o hi ha hagut alguna cosa. Amistat o potser més... Si fos així per què ho recordes i jo no?. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 235).

Recordar... recordar...

M’assec al terra i deixo que la foscor m’engoleixi. Pensaments fluctuants, memòries enrevessades i barrejades, maldecaps i trencaclosques a mig resoldre reboten per les parets imaginàries de la meva ment. Altra vegada les mateixes preguntes, amb més motiu que mai. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 547).

Recordar... recordar... sigui bo o dolent, sigui esperançador o decebedor...però recordar. Joan Margarit deia: "els records guarden l'essència de la vida: ni són aleatoris ni la falsifiquen". I en els versos de Rosa Leveroni:

Si jo no fos per tu record amable,

fos almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança…

Ho fos tot, menys l’oblit.

Ben aviat intentaré endreçar una mica les idees i reflexions que m’han vingut al cap sobre la vida i la mort després de la lectura de “Et recordaré”.

"Gestionar sin prisas". La Gaiestelada. Un somriure pels colors del nou país. Pere Aragonès serà el nou president de la Generalitat?

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 25 de març de 2021 per 

ETV Llobregat i Terra Mar 

Convidats

Gabriel Ginebra,  Creador del #ManagingIncompetence, Gestió de la Incompetència, Conferenciant i Coach i pare de 7 fills, que encara viuen tots a casa. Autor de “Gestionar sin prisas”

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Alpe, Artista. Actvista LGBTI  

Davantal

Demà hi haurà la primera sessió d’investidura de Pere Aragonès,  candidat a la presidència de la Generalitat. De moment ja sabem que la CUP hi votarà a favor. Així ho ha decidit la militància de les onze organitzacions que han participat en les assemblees parlamentàries. El resultat final ha estat del 59,31% dels vots a favor de donar suport a Pere Aragonès.

Tot i així és ja pràcticament segur que Pere Aragonès no serà escollit president demà. Junts ja ha fet públic fa uns minuts que s’abstindrà en aquesta primera votació. L’acord amb Junts x Catalunya encara està força verd. 

Jordi Sánchez ja ho va avançar en la seva conferència quan va manifestar que “Les urgències d’aquest país no es resolen amb un acord d’investidura. L’estabilitat ens requereix a tots un acord de legislatura”. Els principals problemes estan, en primer lloc, en la manca de confiança i en els grans dèficits de lleialtat que viuen les formacions polítiques independentistes des de fa ja molt de temps. 

També caldrà veure com es resolen dues estratègies en el camí cap a la independència força diferents i que ERC (i també la CUP, aquesta amb una pinça al nas), més enllà de les mesures socials força encertades i del tot assumibles per Junts, han remarcat que es basa en la creació d’una taula de direcció estratègica, que estaria per sobre del Consell per la República; en continuar amb la Mesa de diàleg amb Madrid almenys fins 2 anys més i, finalment, si no hi ha resultats... i aquí ve una demostració de llenguatge polític, de com es poden dir moltes coses sense dir res concret). “La CUP i ERC ens comprometem a generar les condicions i els acords necessaris perquè puguem plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada derivada dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques suficients per fer-lo efectiu, prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació.”

Potser el principal desacord a superar és el paper que ha de tenir en aquesta estratègia el Consell per la República, l’eina més important de què podem disposar si finalment tots els partits i totes les organitzacions, és a dir tot el moviment independentista, li dóna suport incondicionalment. Cosa que no han fet fins ara.

Viure amb pressa... Treballar amb pressa... Decidir amb pressa... Acceleració, estrès... incompetència....

Estàs tenint un dia estressat? Com va ser ahir, com serà demà? Si vius sota pressió més d'un dia a la setmana, tens un problema, La pressa torna incompetents als professionals amb més talent.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de Laurence Peter... El principi de Peter...

En una organització les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència.

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Dijous que ve no tindrem el Vull una resposta. Tornarem el 8 d’abril. 

Que tingueu molt bona Pasqua i sobretot cuideu-vos molt. 

Que tingueu molt bona feina!

La gran Núria Feliu

 

Homenatge a Núria Feliu ANC  Segrià Sud (13-09-2015)

Feia temps que no contestava els WhatsApps. Després vaig veure que ja no els llegia. Quan havíem parlat per telèfon, ja fa uns mesos, no es trobava gaire bé, però encara mantenia la il·lusió perquè aquest país tirés endavant i que fos, d’una vegada per totes, lliure. Em deia: “de tant en tant et veig al Vull una resposta... molt bé, molt bé.” Finalment, en una nou intent de trucada em va respondre el seu germà i em va explicar què passava: Un ictus l’havia portat a l’hospital i l’havia deixat força tocada. Estava fent recuperació des de ja feia unes setmanes. El seu germà i els nebots es tornaven per tenir-ne cura i tots plegats tenien l’esperança que, poc  poc, anés recuperant funcions.

CAL parlar de llengua. 6 de juliol de 2007

Vaig conèixer personalment la Núria, concretament, el 6 de juliol de 2007. Recordo exactament la data perquè la vaig entrevistar en el programa CAL parlar de llengua, d’ETV Llobregat. Després, a partir de 2011, la vaig anar coneixent molt més.... Vam participar en gran quantitat d’actes de l’Assemblea i ja vam tenir una relació molt més personal que va fer que li agafés una gran estimació, més enllà de l’admiració que ja sentia per la seva trajectòria artística. El seu germà sempre em diu que aquesta estimació és compartida per la Núria i això fa que experimenti una sensació molt agradable.

El 2007 vaig presentar (més o menys) la Núria d’aquesta manera:

El primer que hauríem de dir és que és de Sants, on va néixer i on viu encara.  Li agrada que l’anomenin “cantatriu” perquè ha deixat l’empremta en camps com el teatre, la cançó, el cinema, la ràdio i la televisió, la poesia....

Durant 40 anys de professió, la nostra convidada ha interpretat cançons d’una gran diversitat d’estils i de ritmes. I sempre, en català. Més de 500 versions que van des del jazz al swing, passant pel bolero, el cuplé, la sardana, la cançó popular catalana o la música de cinema. (Feu un cop d'ull al seu web i s'adonareu de la magnitud de l'obra artística de la Núria).

Ha estat guardonada amb diversos premis.  Entre altres, el 1976, el Premi de Cultura Popular concedit pel Ministeri de Cultura pel seu disc Cançons d'Apel•les Mestres. El  1979 amb la Medalla del Cercle català de Madrid. El 1985 amb la Creu de Sant Jordi, el 1990 amb el Premi Sant Jordi de cinematografia concedit per RNE i el Premi de la Societat General d’Autors per la seva trajectòria professional.

A banda dels seus mèrits professionals, la nostra convidada d’avui ha estat una dona compromesa amb el seu temps i amb el seu país. La seva aportació a la normalització de la llengua catalana ha estat fonamental i decisiva. No ha tingut mai un no i la seva presència arreu dels Països Catalans en qualsevol acte per la defensa i la difusió de la nostra llengua i cultura ha estat constant.

Com escrivia Núria Cadenes en aquest article: “En aquells anys en què l’independentisme no era encara opció majoritària, ni tan sols benvista, la Núria Feliu sempre responia. [...]Un dia un amic em va dir que la Núria Feliu és la nostra Liza Minnelli. I que ja seria hora que ens espolséssim de sobre el provincianisme de mestretites i li ho reconeguéssim com es mereix. Que la Feliu és la Feliu i que tenim sort de compartir aquest trosset de món amb ella.”

La Núria sempre responia. La Núria sempre hi era. La Núria sempre hi ha estat en la lluita per la llengua, pel país, per la nació completa, per la independència. Sempre. Sempre.

                                               Homenatge a Núria Feliu ANC  Segrià Sud (13-09-2015)

I el nostre “provincialisme de mestretites” els ha costat molt de reconèixer (molts no ho han fet mai) la gran feina feta per la Núria, tant des del seu vessant artístic sempre lligat al país i a la llengua, com la lluita incansable per la independència. En sóc un testimoni de primera mà el que va costar que l’ANC la convidés a actes i, encara més, que la fes participar. Recordo com va quedar de decebuda el juny de 2013. L'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van organitzar el 29 de juny de 2013 al Camp Nou el Concert per la Llibertat. Hi van actuar multitud d’artistes. Entre altres, Lluís Llach, Sopa de Cabra, Miquel Gil, Pastora, Joana Serrat, Jofre Bardagí, Jordi Batiste, Lídia Pujol, Xavi Sarrià i Miquel Gil, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Mayte Martín, Mercedes Peón, Mouss & Hakim, Nena Venetsanou, l'Orfeó Català, Paco Ibáñez, Pascal Comelade, Pep Sala, Pere Jou de Quart Primera, Peret, Projecte Mut, Quico Pi de la Serra, Sabor de Gràcia, Titot i David Rosell. Ningú, ni ANC ni Òmnium, van pensar que la Núria era de les que més mereixia participar en aquell acte.

Escrivia Núria Cadenes que “des que he sabut la malaltia de la Núria que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell. I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.”

No me la trec del pensament... T’admiro, Núria. T’estimo. T’estimem. Recupera’t. Encara hi ha molta feina a fer i com tu acostumaves a dir-me: “Jo no sóc jubilada. Jo no em jubilaré mai.”

Un curt afegitó a "A la xarxa tot canvia" (Reflexionant i interpretant a entorn de la novel·la "Et recordaré". 2 bis)

Un afegitó curtet al darrer post...

Després de publicar "A la xarxa tot canvia", vaig acabar de llegir el llibre del bon amic Gabriel Ginebra, "Gestionar las prisas", i em vaig trobar amb aquests dos paràgrafs que considero  importants per complementar el post anterior.  

Escriu Gabriel Ginebra:

Com diu el filòsof coreà Byung.Chul Han en el seu llibre “La societat del cansament” “s’ha format una nova massa “l'eixam digital”, una massa d’individus aïllats, sense ànima, sense acció cl·lectiva, sense sentit i sense expressió. La hipercomunicació digital destrueix el silencini únicamentn perceb soroll, macat de coherència, atordidor.”

I l'autor mateix afegeix:

“No es pot atendre bé a ningú si tenim el mòbil massa a prop. El mòbil ens apropa allò que està llunyà, alhora que ens allunya de qui és més a prop.”dre bé a ningú si tenim el mòbil massa a prop. El mòbil ens apropa allò que està llunyà, alhora que ens allunya de qui és més a prop.”

" A la xarxa tot canvia" (Reflexionant i interpretant entorn de la novel·la "Et recordaré". 2)

 

La lectura de qualsevol llibre que tingui contingut et pot estimular a reflexionar, ja sigui sobre l’argument, la trama, el desenvolupament... el final... o, de vegades, un paràgraf o paràgrafs pot ser suficient. La reflexió pot conduir la ment –amb un subjectivisme total- a establir relacions i interpretacions.

Avui toca escriure una mica sobre la Xarxa.

La xarxa... les xarxes... Les estimades i alhora maleïdes xarxes... i la contradicció no està fora de lloc.

L’ambient és gris, al meu barri hi manquen els colors, la varietat i el gust. Tot és monòton, uniforme, en definitiva, avorrit. La gent és igual, s’adapta al paisatge, encara que potser el paisatge s’ha adaptat a les persones. La immensa majoria viu reclosa a les cases, a poder ser, hi treballen en línia i surten únicament per complir obligacions primordials. Les noves tecnologies informàtiques permeten dur a terme totes les feines no físiques. Crisol està cobert per una immensa xarxa sense fils instal·la a la imponent Torre de comunicacions. [...] Fa aproximadament cinc anys va arribar a les cases la fibra cel·lular, un cablejat infinitament superior a qualsevol fibra òptica, tant de velocitat de transferència com de possibilitats: tot és instantani. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 20-21).

Al pati ningú juga. Les pilotes han `passat de moda, ja no interessen. [...] Els esports que requereixen esforç físic han passat a la història. [...] El màxim moviment que puc veure al pati són alguns alumnes que caminen mentre miren els seus comunicadors. (“Et recordaré”, Lisa, pàg 27).

Actualment som esclaus dels nostres propis invents. La caixa ximple potser no és tan ximple... O més aviat, els qui la miren s’han tornat beneits. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 38).

El DIG (dispositiu d’identificació global). Es tracta del renovat NIF, [...] És una targeta petita que s’introdueix en un aparell per comprovar les teves dades, si l’aparell que ho revisa et marca de color verd, aleshores ets legal. Qualsevol tipus de delicte, multa, malaltia, deute, etcètera, s’arxiva en dades al DIG. (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 59).

A la xarxa tot canvia: la persona més tímida, introvertida i mesquina del planeta pot esdevenir l’equivalent a la més esbojarrada, simpàtica i extravertida- (“Et recordaré”, Lisa, pàg. 121).

Llibres... Molt poca gent llegeix avui en dia. Els llibres han passat de ser el principal entreteniment a ser mera decoració d’un temps pretèrit. El fet de l’aparició dels dispositius digitals ha fet que les editorials de llibres deixin de produir i de vendre. [...] Cada cop hi ha menys escriptors i més programadors. Menys esportistes i més jugadors. Menys vida i més artificialitat, en definitiva. (“Et recordaré”, Lisa, pàg, 149).

El món futur que ens presenta “Et recordaré” no és, evidentment, el que tenim actualment, però sí que ens hi estem acostant. La xarxa és cada vegada més present a les nostre vides i, si bé és cert que ens aporta molts avantatges, també hauríem de tenir en compte l’evolució que anirà seguint per tal que la societat futurista i distòpica de la novel·la d’en Florido no arribi a ser mai possible.

Potser no som tan lluny com ens sembla de patir el control absolut que exerceix el poder de Crisol a través de la Torre de comunicacions i la DIG. Cada vegada més estem perdent la nostra privadesa, sobretot en allò que diem les xarxes socials generalistes o d´oci. Els usuaris exposem no nomes les nostres dades de contacte o informació professional, sinó que ja exposem de manera pública un gran nombre de dades de caràcter personal i fins i tot íntim: vivències, gustos, ideologia, experiències diverses, etc. Els algoritmes fan la resta.

I no cal dir el que pot passar amb l’aïllament social, que està portat al seu màxim nivell a “Et recordaré”. Els joves de Crisol viuen immersos en els seus “comunicadors” i ordinadors. Han descuidat la seva vida social i viuen la seva vida en els vídeojocs. Una vida que fins i tot arriben a experimentar com a real, però que no ho és. Els habitants de Crisol i especialment els joves viuen en soledat, no exempta d’alienament.

Em pensava que la soledat m’agradava, però amb el temps m’he adonat que estar sol és trist. En el fons estem sols, tots i cadascun de nosaltres (Mark, pàg. 550).

I cerquen la companyia i tot el que comporta de sociabilitat en els vídejocs.

Utopia. El primer vídeojoc d’immersió virtual que adapta la consciència per veure’s i sentir-se dins d’un món amb una interfície dimensionada a mides reals i aconsegueix que simuli gairebé tots els aspectes de la vida. (“Et recordaré” Pàg. 679).

Els responsables d’Utopia recomanen un descans mental cada quatre hores. És sabut que hi ha jugadors que s’hi passen moltes més hores i això els pot arribar a provocar fatiga crònica entre d’altres problemes mentals, com dissensió de la realitat i una malaltia recentment batejada com a “difuminació crisoliana”, amb la qual el jugador veu elements del joc al món físic i viceversa. (“Et recordaré Pàg. 683).

Utopia permet als jugadors adoptar qualitats i característiques d’allò que voldrien ser i que no són. També, sorprenentment, els permet experimentar sensacions, sentiments i comportaments que es troben absents en la seva vida real, des de la companyonia i la solidaritat al sacrifici i l’amor.

No podem evitar de fer-nos la pregunta: Som lluny encara del món distòpic de “Et recordaré”?

Consultant diversos articles relacionats amb el trema dels vídeojocs i el món juvenil -i també infantil- hi podem trobar l’afirmació que cada vegada més les consultes de psicologia, en l´especialitat infantil i adolescent, reben més demandes relatives a l´ús que fan els joves dels videojocs i les xarxes socials de moda. Desmotivació amb els estudis, baixada de rendiment acadèmic i possibilitat que els joves presentin un trastorn per dèficit atencional. L’adolescent no es concentra i li costa estar estona real i profitosa davant dels llibres i estudiar, mostrant dificultats reals per concentrar-se i no despistar-se de forma constant.

Segons aquests estudis, els videojocs generen una tendència a la dependència i a l´aïllament. Es crea una acomodació neurocognitiva a estímuls ràpids i constants que fan que l´atenció (com a sistema de mantenir la concentració per espai prolongat davant d´estímuls poc impactants) es debiliti.

Quan iniciava el post amb la frase “les estimades estimades i maleïdes xarxes” volia referir-me al fet que, com en tot en aquesta vida, qualsevol avenç tecnològic és, en si mateix, bo. En tot cas és dolent l’ús que se’n fa. Per això qualsevol nova tecnologia necessita d’educació per saber-la utilitzar sense que arribi a resultar perillosa i difícil de dominar.

Tot sembla tan real! El motor gràfic dels jocs actualment emula pràcticament la realitat, [...] cada fragment, cada textura sembla de debò. [...] A la xarxa ni hi fa ni fred ni calor, simplement... S’hi està bé. (“Et recordaré” Pàg. 132).

Em queden dos temes per continuar reflexionant i interpretant el món de “Et recordaré”: els records i la mort.

"Quan l'Ateneu no estava de Festa Major". Mesa independentista i Laura Borràs presidenta. Meritxell Serret torna de l'exili.

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 18 de març de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar/Garraf/Penedès/Tarragona

Convidats:

Lourdes Escardívol,  mestra

Olga Amargant,  advocada

Francesc Abad, analista polític

Davantal

Els partits independentistes, ERC, Junts, la CUP i PDeCAT, van registrar dimarts passat al Congrés dels Diputats la proposició de Llei d’amnistia per a tots els processats i condemnats per accions vinculades al procés. Una proposició de Llei que està ja sentenciada i que és molt possible que ni tan sol superi els tràmits de la Mesa.

Crec que tots som conscients que això passarà i que aquesta proposició de Llei no arribarà ni tan sols a debatre’s al Congrés. El problema no és aquest. El problema radica en el  “i després què?”. És a dir, ¿els partits i les organitzacions independentistes tenen preparada una resposta popular i institucional, ja no dic per si el Congrés no l’aprova, sinó a la segura negativa de la Mesa del Congrés a tombar la proposta? Molt em temo que no i això acabarà esdevenint un nou motiu de desencís per a tots els independentistes.

Mentre el TSJC ha admet a tràmit la querella contra Torrent i quatre membres de la mesa, continuen les converses per formar Govern, portades amb molta discreció (i esperem que això signifiqui un bon senyal).

La tornada de l’exili de Meritxell Serret ha despertat tota mena de recels polítics.  Parlant de l’exili uns recomano el brillant reportatge de la revista La Mira: “La clandestinitat ignorada: Rafael Renyé, àlies Aleix Renyé”.

Aleix Renyé ens recorda uns altres exiliats i presos polítics: els de la resistència activa que van mantenir la flama de l’independentisme viva durant i passat el franquisme.

El gran savi africà Amadou Hampaté Bà va deixar dit: “Quan a l’Àfrica mor un vell, és com si es cremés tota una biblioteca.” Aquesta és una frase extreta del llibre “Quan l’Ateneu no estava de Festa Major”, de Lourdes Escardívol.

Un llibre amb 33 testimonis. Històries personals viscudes per gent anònima. La vida a Sant Boi de Llobregat abans de la Guerra Civil, durant la guerra i la postguerra.  que ens parlen del Sant Boi. L’època en què “els ateneus no estaven de Festa Major, quan es van quedar muts, buits, es van aturar els balls, les gresques, els jocs, les històries d’amors i de desamors...”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor Josep Maria Morreres

Quan era jove, lluitava per ser jo mateix, a hores d’ara em resigno a ser com sóc.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

"Un món feliç" d'Aldous Huxley i "1984", de George Orwell (Reflexionant i interpretant a l'entorn de la novel·la "Et recordaré". 1)

 

En l’anterior post, em limitava a fer una sinopsi del llibre “Et recordaré”. Comentava –com deia- “aspectes del llibre que podem compartir la majoria de lectors”. A partir d’ara deixaré anar la meva subjectivitat. Com deia Roland Barthes: “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

Exerciré, doncs, el meu paper de lector i, com a tal, m’esforçaré a interpretar i a relacionar.

Mentre llegia, no he pogut evitar que “Et recordaré” em conduís a dos relats, també distòpics, obres mestres de la literatura universal.  

De menys a més...

“Un món feliç”. En aquesta novel·la d’Aldous Huxley el poder, aquí representat per l’Estat mundial governa un món, aparentment feliç (alienat) però que ha perdut la humanitat. L’ésser humà ha estat estandarditzat i viu aliè a la família, a la cultura, a l’art, a la literatura, a la religió, a la filosofia...

“1984”. La gran novel•la política de futur-ficció escrita per George Orwell. Aquí, la distòpia del poder se centra en un Estat que domina i interfereix tots els aspectes de la vida. Una dictadura més que totalitària encarnada per un líder: el Gran Germà. El poder força i reforça el conformisme absolut entre els seus ciutadans, n’elimina la identitat i manté un control total d’homes i dones.

Orwell retrata un govern o una figura repressiva que afecta tots els aspectes de la vida dels ciutadans, des dels pensaments als desitjos passant per les relacions personals i familiars.

El govern totalitari té com a principal objectiu controlar el pensament. Les mesures repressives que adopta destrueixen allò que distingeix l’ésser humà: la memòria i els records. Els somnis i els desitjos. Els gustos i les opinions personals i, evidentment, la capacitat de qüestionar, criticar i pensar.

"Podien esbrinar fins a l'últim detall del que havies fet, dit o pensat; però l'interior del teu cor, el funcionament era un misteri fins i tot per a tu, seguia sent inexpugnable.”

En el món de “1984” són les telepantalles que capten moviments i sons, fins i tot de nit. A “Et recordaré” és la Torre de Comunicacions que controla, a través dels ordinadors, tota la vida dels ciutadans.   

Tant a “Un món feliç” com a “1984” el que es busca és el control dels ciutadans. Control mental, a través de saber-ho tot de les persones i, d’aquesta manera, cercar l’alienació de la gent. A “Et recordaré” el poder exercit per la xarxa amb la fibra cel·lular i la Torre de Comunicacions és gairebé total.

Reflexionarem una mica sobre la xarxa –les xarxes- en el proper post.