Durant aquests darrers dies,
gairebé tothom deu haver rebut el vídeo de l’entrevista feta per OCTUVRE al Ramon
Grosfoguel, professor de sociologia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley.
El professor diu moltes
coses que ja sabem o, si més no, intuíem. Em centraré només en allò que molts
reivindiquen a les xarxes i que s’anomena com a "Front de Salvació Nacional", “Candidatura d’Unitat Popular”
(no confondre amb la CUP) "Front
patriòtic", "Front d'Alliberament Nacional"... Un moviment, una candidatura que sobrepassi els
partits i pugui fer realitat el resultat del referèndum de l’1 d’octubre i faci
efectiva la República catalana.
Potser és només una sensació
meva, però tinc la impressió com si molta gent en sentís parlar ara per primera
vegada i acabessin de descobrí la sopa d’all.
Quatre línies, doncs,
dedicades a tots aquells que els calgui refrescar una mica la memòria:
Anem fins al 2013. Uns mesos
abans de la Via Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana aprova el Full de ruta
2013-2014. En un dels paràgrafs es manifesta que:
L’ANC
promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat
d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials,
consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la
formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions
futures.
Un any després, en el Full de Ruta 2014-2015, l’ANC remarcava que, més enllà de la consulta del 9-N
[...]
caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la
via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de
caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el
d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials
que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i
donar-hi tot el suport actiu.
Dos
dies després de l’11 de setembre de 2014,
l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica
població va ser on es va aprovar la Declaració
d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem
que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i
“Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a
aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència
i l’inici del procés constituent.”
Va costar molt convèncer el
president Artur Mas que aquesta era l’única via perquè en unes properes eleccions
el resultat fos inqüestionable. Finalment, el president va recollir una bona
part de la proposta de l’ANC i va convocar la conferència “Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar”, que va tenir lloc el 25 de novembre de 2014.
Recordem algun fragment d’aquella conferència:
La
meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre
dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual
que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer
el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant
dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor.
[...]
Proposo
una fórmula que té el doble objectiu de superar la dinàmica partidista i alhora
de protegir el futur dels partits catalans, que seguiran essent necessaris en
la nova etapa que s’obri en el nostre país. La fórmula que proposo amb aquest
doble objectiu és la següent:
Primer,
es configura una llista que compti amb el suport dels partits polítics que s’hi
vulguin sentir representats.
Segon,
la llista la configuren persones representatives de la societat civil,
professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de
l’Estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una
llista mixta o combinada partits polítics-societat civil- professionals experts
reconeguts.
Tercer,
totes les persones provinents de la societat civil i la majoria –potser no
totes- de les proposades pels partits polítics acceptarien no repetir en les
eleccions següents. Per tant, es presentarien per un sol cop, com un acte de
servei al país.
Quart,
el mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del
nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat.
[...]
Segon
missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc
encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir,
puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions
personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per
garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n
surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions
personals prèvies.
Davant la proposta feta pel
president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà:
Considerem
que la proposta feta pel President de la Generalitat el passat dia 25, representa un important
salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta
proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia
unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a
principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més
breu possible.
L’ANC
assumeix el repte i es compromet a implicar-se a fons perquè sigui possible la
configuració d’una candidatura d’aquestes característiques, que respon a les
propostes recollides en el nostre Full de ruta i que representi i inclogui
totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques del sobiranisme.
Des de l’Assemblea, tal com
deia la Declaració, consideràvem “un bon punt de partida” la proposta del
President perquè anava en la línia del que sempre (remarco el SEMPRE) havia
proposat l’ANC. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el
que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista
de país que sempre havíem reclamat.
I això, tots ho sabem, no va
ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre,
l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més
greu, el de fer un pas al costat i deixar-ho tot a mans de la baula més feble
de tot el procés: els partits polítics.
Perquè va ser a partir de la
conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van
aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés
no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a
dir, amb mentalitat autonomista.
En aquells moments, des de
l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir
la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que sempre
ens havia seguit i al procés en general.
Només ens calia respectar
els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els
nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat
Nacional. No ho vam fer.
I, encara, una altre
exemple...
El 22 de febrer de 2020, a l’Ateneu
Barcelonès, es va presentar el col·lectiu Independentistes d’EsquerrA (no
confondre amb l’escissió anomenada “Independentistes d’EsquerrES).
En el Manifest fundacional
es deia:
[..]
fem una crida a la gent de les generacions que ens han seguit per, entre tots,
definir una estratègia compartida per tot l’independentisme, que dibuixi el
camí en aquesta segona etapa del procés d’independència i contempli la formació
d’un front, d’un bloc polític i social que superi les limitacions que han
tingut, tenen i tindran els actuals partits en els moments decisius. Un front que
ha de poder començar a caminar amb la constitució d’una Candidatura de País,
que prioritzi la independència tal com han vingut fent Carles Puigdemont,
Antoni Comín i Clara Ponsatí amb la impulsió del Consell per la República,
l’embrió de la República Catalana a l’exili.
El 24 d'agost de 2020, el
col·lectiu va comunicar que es dissolia i que una part dels membres de la
comissió organitzadora de l'assemblea constituent havien anunciat la creació de
l'associació Independentistes d'EsquerrES. Podeu llegir el Comunicat oficial
aquí. Una explicació del perquè de l’escissió i de la creació d’un altre grup
anomenat Independentistes d’Esquerres la podeu llegir aquí. Resumint, diríem
que algunes persones es van apropiar del projecte que representava
Independentistes d’EsquerrA i en van fer una utilització política per
interessos personals, de promoció o manteniment de la pròpia i individual
“carrera” política i per oferir una imatge (falsa) que l’esquerra
independentista donava suport i formava part del partit Junts per Catalunya.
I el darrer exemple el podem
trobar en la Crida.
El juliol de 2018 apareixia
un nou moviment: la Crida Nacional per la República. Generava il·lusió i
esperança perquè es presentava com un moviment polític, no un partit, que
pretenia agrupar persones i que tenia com a únic objectiu la independència i la
República catalana. A més, l’encapçalava el president Puigdemont, el president
legítim.
Quan tot semblava que es
començava a consolidar (això sí, amb molta lentitud) amb els tres corrents
ideològics i les sectorials en plena activitat i amb l’extensió territorial
força avançada, de sobte en poc més de 15 dies, la Crida desapareixia i passava
a ser una fundació de JxCat.
En fi, que això del "Front de Salvació Nacional" (digueu-li com vulgueu) ve de lluny i sempre ha estat obstaculitzat
o impedit per determinats interessos, ja siguin personals, de partit o de
qualsevol altre tipus.
L’independentisme necessita
un autèntic bloc per la ruptura, un bloc independentista en què es pugui incloure
tothom, d’un extrem a l’altra de l’arc polític. Un bloc que no serveixi només
per disputar i guanyar la Generalitat autonòmica, sinó que pugui servir de
punta de llança per avançar, conjuntament amb la mobilització ciutadana, en la
unitat estratègica, socialment àmplia i ideològicament diversa, imprescindible
per guanyar la independència i la República catalana.
