30 anys "Operación Garzón". Estígia, acadèmia de formació política. Massacre al mur de Melilla

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 27 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Guillem López, És graduat en Dret i té el màster d’Advocacia. Té experiència al Parlament de Catalunya, a la Generalitat de Catalunya en els àmbits de la transparència i la protecció de dades, així com al Tribunal Constitucional. Acadèmia Estígia

Adrià Reyes, És jurista i politòleg; té un màster en Diplomàcia i un màster en Política Internacional. Actualment és doctorand i imparteix classes de Dret internacional a la Universitat Pompeu Fabra. Acadèmia Estígia

Núria Vilajeliu, organitzadora d’actes

Francesc Marco, historiador

Davantal

Ara fa 30 anys, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català. Paral·lelament a l’any de la “glòria olímpica”, l’Estat espanyol perpetrava  una de les més gras violacions dels drets humans.

Amb “l’argument” d’un possible atemptat durant els Jocs Olímpics, es van detenir 45 persones vinculades al moviment independentista català. Les detencions es van produir, majoritàriament, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992. Entre els detinguts hi havia periodistes (El Punt, El Temps), membres del MDT, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, d’ERC, del PC, del grup ecologista Alternativa verda, l’alcalde de Ribera d’Urgellet...

L’Operación Garzón” va ser l’episodi més trist i tràgic d’aquelles olimpíades.  Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya.

Cal recordar no només les detencions totalment arbitràries, sinó també les tortures sofertes pels independentistes i  la posterior presó per a molts;  i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes, de la majoria dels partits i organitzacions i també dels mitjans de comunicació..., en aquest cas amb alguna honrosa excepció. Cal remarcar-ne tres: El Punt Diari, El Temps i el programa l’Orquestra que dirigia i presentava el recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio.

Dotze anys després de l’Operació Garzón, el novembre del 2004, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts l’estiu del 1992. Una sentència que va deixar en evidència tota l’operació engegada pel jutge Baltasar Garzón.

Estígia, en la mitologia grega, és la llacuna o riu on la nereida Tetis, mare d’Aquil·les, va submergir el seu fill a fi d’atorgar-li invulnerabilitat. En el programa d’avui, coneixerem l’Acadèmia Estígia, una eina de formació pensada per a joves en matèries relacionades amb la política, el dret i les ciències socials i que, alhora, apropa als alumnes competències transversals com ara l'oratòria o l’anàlisi crítica.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana és del raper i poeta Pablo Hasél, el primer músic de l’Estat espanyol que compleix condemna per les lletres de les seves cançons. Hasél està empresonat des del 16 de febrer de 2021 per una condemna de 6 anys i mig de presó pel delicte d'enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries contra la Corona i calúmnies i injúries contra les institucions de l'Estat.

La frase diu: “L’enemic no ve en pastera, ve en limusina.”

Un dia més, un programa més, marxem amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

 

La història dia a dia. Indrets de la memòria: Cuixà, exili i refugi, amb Jordi Tomàs. El compromís de Casp

LA CLAU de la nostra història. Programa 197. Emès el 22 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 197

Tarat. El diccionari ens defineix la paraula amb aquestes accepcions: Que té un defecte. Malmès. Pervers. Malvat. Dolent.

La trista piulada “Tarat és el que va proclamar la independència” i també que en el programa d’avui parlarem del llibre de Jordi Tomàs “Cuixà, exili i refugi” fa que aquest davantal tracti sobre l’exili.

Històricament, Catalunya ha estat una terra d’exilis i diàspores. La Guerra de Successió de principis del segle XVIII va provocar una allau continuada d’exiliats i refugiats que s’allarga fins al 1725. La població catalana de l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 es van exiliar, gairebé un 10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns 3.500 havien sobreviscut a l’exili.

Un altre període en què Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el 1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més de 45.000 persones.

El 1938, Catalunya havia estat la destinació de milers de ciutadans espanyols que fugien de les tropes faccioses. Segons les dades, unes 700.000 persones van buscar refugi al nostre país a partir de l’estiu d’aquell any. En els dos primers mesos de 1939 es calcula que unes 470.000 persones van creuar la frontera amb França, unes 70.000 per Irun i la resta per Catalunya.

Dones, nens i vells. Soldats, polítics, periodistes, catedràtics, mestres, literats, intel·lectuals camí d’un llarg i penós exili. Molts d’ells camí dels camps de concentració francesos, com el d’Argelers en què van arribar 80.000 persones en menys de 7 dies i es calcula que, en els dos anys que va estar en funcionament, hi van arribar a passar 465.000 refugiats. O també, camí dels camps d’extermini nazis on molts van morir.

I el que és, de moment, el darrer exili. El provinent del referèndum de l’1 d’octubre i que manté ara per ara fora de l’Estat el president Puigdemont, els consellers Comín, Puig i Ponsatí, així com les diputades Marta Rovira i Anna Gabriel i, per altres motius, el raper Valtònyk.

Final

La frase de la setmana, de Mahmud Darwix poeta nacional palestí

L’exili forma part de mi. Quan visc a l’exili porto amb mi la meva terra. Quan visc a la meva terra, sento l’exili amb mi. L’ocupació, això és l’exili. L’absència de justícia, això és l’exili. Romandre hores en un control militar això és l’exili. Saber que el futur no serà millor que el present això és l’exili.

Us esperem la setmana que ve per descobrir plegats noves CLAUS de lan nostra història. Que passeu una molt bona setrmana.

la Fundació Reeixida. Amer, un nou territori alliberat. La guerra civil entre partits independentistes. Llista cívica? Quart partit?

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 20 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Joan Puig, editor larepublica.cat

Manuel Carrasco, activista, exSN de l’ANC

Ernest Sant, activista, fundador de la penya barcelonista Almogàvers

Davantal

La Fundació Reeixida és una entitat creada l’any 2003 que va néixer amb l’objectiu de divulgar la cultura catalana i aprofundir en tots els aspectes referits al reforçament de la  nostra identitat nacional. Reeixida treballa per la plena normalització lingüística, cultural i nacional.

Des de l’any 2008, recullen, preserven i protegeixen, en l’Arxiu de la Memòria Nacional, el museu virtual de l’independentisme, tot el material editat des dels principis de l’independentisme fins als nostres dies.

Darrerament n’han renovat el web i des del Vull una resposta us convidem a visitar-lo. Hi podreu trobar tots els projectes realitzats fins ara; els darrers anys la reedició del mapa dels Països Catalans de Joan Ballester; els 80 anys del FNC; aturem el feixisme; els 90 anys de Nosaltres Sols; el centenari d’Estat Català i les Rutes de la Llibertat.

En l’apartat d’història podreu seguir cronològicament el nacionalisme català, des del 1870, amb Josep Narcís Roca i Farreras, el primer teoritzador de l’alliberament nacional, fins al 2010, amb la sentència de ‘Estatut i l’esclat del sobiranisme, tot passant pels principals moments de la història més recent del sobiranisme i l’independentisme:  L’independentisme pre-polític, amb  la primera reivindicació oberta de la independència de Catalunya publicada el 1906 a la revista Fora Grillons, a Cuba; La dictadura de Primo de Rivera del 192a al 1931; el període republicà, de 1931 a 1939; el franquisme, de 1939 a 1975 i la transició i el desplegament autonòmic de 1975 fins al 2010.

Si aneu a l’apartat de protagonistes, hi trobareu aquells homes i dones que ens han precedit en la lluita per l'alliberament nacional. Des de Josep Narcís Roca i Farreras fins a Manuel Arcusa, militant del FNC que va treballar de manera clandestina en l’estructura anomenada “La Casa” relacionada amb EPOCA , organització armada catalana que va actuar entre 1970 i 1980. Més de 130 biografies que pertanyen a la història del moviment independentista.

A través del web de Reeixida ens podem adonar que la història del moviment independentista està plena de represaliats, detinguts, torturats, exiliats i morts per defensar la idea d’una Catalunya Lliure, des de fa més de 140 anys

Parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

Per acabar, com sempre, la frase de la setmana, avui de Joan Triadú escriptor, crític literari i pedagog català. Activista cultural i resistent antifranquista

“Estic d’acord amb allò de ’entre tots ho farem tot’, però cal fer-ho bé.”

Marxem amb  el pensament posat amb la gent que parteix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

El lector, un element clau en l'obra literària (Recordant Joan Fuster)

Avui fa 30 anys que ens va deixar Joan Fuster. Només físicament, perquè el seu pensament i el seu mestratge ens acompanya i ens acompanyarà sempre.

L’artista és en l’obra. No només es comunica mitjançant l’obra (Joan Fuster)

L’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Quan en un dels seus assaigs, Fuster argumenta que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit, no fa més que incidir en la importància d’aquest bagatge global –històric, cultural, social- que anteriorment hem comentat.

“El que altres ja han dit…” Sí, però passat per aquest sedàs imperceptible del que Fuster anomenava “personalíssim”: la visió simbòlica o realista; irònica, sorneguera o burlesca; sensible, emocionada o apassionada; allunyada, pròxima o militant.

L’autor només escriu la meitat del llibre. De l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector (Joseph Conrad) 

En l’obra s’expressa l’artista. En l’obra s’encarna l’escriptor. Aquest procés, però, no és complet fins que intervé el tercer element imprescindible en aquest acte comunicatiu: el lector. Perquè, cal no oblidar-ho i Fuster s’encarrega de recordar-nos-ho en un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir.” És llavors, i només llavors, quan podrem dir que allò que l’escriptor pretenia en iniciar la seva obra ha arribat al final d’un camí.

Només d’un camí, però, perquè el fenomen de l’encarnació literària continua endavant:

L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual.  (Joan Fuster) 

La veritable encarnació es produirà en l’acte de lectura (Joan Fuster) 

La interpretació personal d’un text. El paper del lector i de la seva funció interpretativa en l'obra literària. És el lector el que, lliurement, farà la seva interpretació del text que està llegint. En paraules de Montserrat Roig: “De la subjectivitat de l’autor (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.” 

Michel Foucault ens deia que l’obra és una categoria inestable perquè no és res més que un punt d’encontre de discursos i d’infinites interpretacions. És el lector –afirmava- qui dóna forma a l’obra; la rep com si fos un trencaclosques desordenat i la reescrius des de la seva pròpia interpretació, les seves pròpies lectures i experiències viscudes. I pontificava: “això vol dir que hi pot haver-hi tantes obres com lectors”. 

Roland Barthes escrivia que “el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector.” La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector, qualsevol lector, deixa de ser un element secundari que s’esforça a  “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text.

El mateix Barthes argumentava: “Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.

Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir (Joan Fuster)

Joaquim Amat-Piniella. "Ruta de cançons a l'entorn d'una guerra" Pioners i descobridors catalans a les costes del Canadà i Alaska. L'aprofitament del bosc

LA CLAU de la nostra història, Programa 196. Emès el 15 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Davantal

Benvinguts i benvingudes a un nou programa de LA CLAU de la nostra història. Programa 196.

L’altre dia, navegant pel mar infinit d’Internet, vaig redescobrir un web que m’ha portat a escriure aquest davantal.

Joaquim Aloy i Bosch, historiador va crear el 2007 el web memòria.cat que agrupava una desena de webs d’història que havia publicat des de l’any 2002.

L’enllaç per a aquells que el vulgueu visitar, cosa que us recomano, és www1.Memòria.cat/amat i està dedicat  a l’escriptor i intel·lectual de Manresa Joaquim Amat-Piniella, un home compromès amb el seu país, els drets humans i la llibertat. És autor, entre altres obres, de la novel·la K.L.Reich, una novel·la gairebé autobiogràfica que va escriure entree 1945 i 1946 a Andorra, però que no va ser publicada fins al 1963, en una versió treballada per l’autor durant 16 anys.

Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la basant-se en la seva experi+ència com a presoner durant gairebé cinc anys en diferents camps de concentració nazis. En el seu relat, explica les condicions de vida que ell i els seus companys republicans van haver de patir a Mauthausen.

Una novel·la que Amat-Piniella va dedicar a dues persones: a Pere Vives i Clavé, el seu amic íntim i al general nord-americà que el maig de 1945 va alliberar Amat-Piniella –i tants d’altres milers de presoners- del terror nazi.

Les dedicatòries diuen així:

-“A Pere Vives i Clavé, assassinat pels nazis el dia 31 d’octubre de 1941, en memòria d’amistat fraterna". “Al General Omar Bradley, Cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 6 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i d’admiració”.

Amat-Piniella és un símbol d'aquells republicans i catalanistes, que van lluitar lluitaren per uns ideals tan nobles com la llibertat, la democràcia o la promoció social i cultural de les classes populars; una generació “romàntica” -com la va definir Montserrat Roig- que la Guerra Civil i el feixisme va aplacar i desactivar absolutament.

Final

La frase de la setmana, de Montserrat Roig, dedicada a Joaquim Amat-Piniella

"Van ser els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi".

Tornem la setmana que ve amb noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana.

"La desfeta. 11 de setembre de 1714" amb Agustí Alcoberro

Vull una resposta. 10a. temporada. Emès el 13 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats:

Agustí Alcoberro, historiador, escriptor. Professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona.

Josep Pinyol, historiador

Davantal

11 de setembre de 1714.

Un episodi tan violent com aquest ha estat marcat per sempre pel fenomen de la repressió d’estat. La repressió genera el control de la informació per part de les forces vencedores, justament amb l’objectiu d’aplicar el càstig als vençuts i de construir un relat només apte per als qui han assolit la victòria. Però la sola consciència de l’existència de la repressió també suposa l’exercici de la mutilació de la informació i de l’autocensura per part d’aquells que se saben vençuts força abans de la fi de la contesa.El 1714, tanmateix, hi ha encara un tercer element en joc: la voluntat de Felip V, i dels seus descendents, de generar una política d’amnèsia que tendeix a ocultar tot allò que es va esdevenir a partir de la mort de Carles II i que presenta el canvi de dinastia com un fet gairebé natural i incontestable.

El que acabem de dir forma part de la nota preliminar del llibre ”La desfeta” d’Agustí Alcoberro i Pericay. Un llibre que forma part de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya" que coordina el mateix Alcoberro.

L’11 de setembre de 1714 és una data clau en la història de Catalunya i de l’anomenada Corona d’Aragó. El frare Fra Manuel Soler, del convent dels carmelitans descalços de Sant Josep de Barcelona, va escriure el “Llibre d'òbits” de religiosos en què presenta el punt de vista d’una persona que no es troba en el camp de batalla ni entre la gent que ha de prendre les decisions sobre la situació i del futur de la ciutat, però que així i tot viu com a testimoni directe tots els fets. La frase de Manuel Soler que es recull a “La desfeta” és molc clara i premonitòria: “Lo estragó no es pot dir, però d’avui a 300 anys se’n recordarà.”

“La desfeta” no només és una crònica acurada dels fets que van succeir l’11 de setembre de 1714 i en els dies anteriors i posteriors, sinó que hi trobarem detalls que fins ara no s’havien divulgat. S’ha dut a terme una recerca exhaustiva de multitud de fonts i s’han recuperat cròniques personals que fan de “La desfeta” un llibre d’obligada lectura. Una lectura que està construïda com un relat històric al cent per cent, però que és gairebé novel·lístic, que ens enganxa des del principi i que permet una lectura pedagògica, però alhora, amena. 

En parlem tot seguit amb els nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del llibre “La desfeta” i que pertany a Voltaire:

“Catalunya, en fi, pot passar de l’univers sencer, i els seus veïns (França i Espanya) no poden passar sense ella. [...] ells han estat sempre guerrers, i els muntanyesos, sobretot, han estat ferotges; però, malgrat llur valor i llur amor extrem per la llibertat, han estat subjugats sempre.”

Esperem que ben aviat li donem la volta al final d’aquesta frase.

Marxem un dia més amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina.

Un quart partit per a independentistes desencisats?

 

Avui he vist que naciodigital.cat es feia ressò de la trobada d’independentistes a Sant Cugat del passat 29 de maig. Com que veig que han escollit una fotografia en què hi aparec al costat del bon amic Joan Matamala; com que es remarca que hi havia partits identitaris i de tendència ultra, abans que algú vulgui fer la pilota grossa prefereixo deixar per escrit quina va ser (i continua sent) la meva postura en aquella reunió.

Vaig assistir a aquella reunió perquè m’hi va convidar un amic que lluita per la independència des de fa molts i molts anys. Tinc el costum de participar –sempre que puc- en qualsevol acte que impliqui debat o intercanvi d’idees.  Prefereixo escoltar a parlar i crec que escoltar i reflexionar amb criteri és sempre més bo que no pas dolent.

Em fa una certa gràcia el terme “identitaris. Sembla que hi ha un sector del moviment independentista que creu que per augmentar els partidaris de la independència, per “eixamplar la base”, cal descarregar-se del llast que representen els elements "identitaris"...

Ells, diuen, no són nacionalistes, són independentistes i remarquen una i altra vegada que l’independentisme català és d’arrel social i no pas identitari. I així intenten abolir del llenguatge paraules com nacionalisme....

És cert que en nom del nacionalisme s’han comès alguns dels pitjors crims contra la humanitat. Com també s’han comès crims execrables en nom de tots els –ismes... es diguin capitalisme, comunisme, socialisme, cristianisme o islamisme. Però, curiosament, els independentistes catalans només hem criminalitzat el mot nacionalisme.

Crec que tothom que em coneix sap que sóc nacionalista i independentista.

Dit això...

La reunió es va estructurar en una taula de ponents que, en les respectives intervencions, van expressar la seva voluntat de construir una alternativa als tres partits independentistes amb representació al Parlament. Després, hi havia un grup de persones (entre els quals érem en Matamala i jo mateix) que podíem intervenir en relació al que havien exposat els ponents.

En la meva intervenció vaig dir clarament que no m’havia convençut cap de les intervencions dels ponents. Compartia amb ells el meu desencís amb els nostres representants polítics (que no pas amb el moviment independentista); que, ara per ara, no creia en l’opció d’un quart partit que entrés en confrontació amb els actuals ja que podria acabar sent un “Primàries 2”, que l’únic que faria seria dividir encara més el vot independentista.

Un quart partit, per obtenir una presència important al Parlament, necessita d’una gran xarxa, de gran suport social, de ser present als mitjans de comunicació i, també, d’un important finançament.

Sempre, sempre, he manifestat la meva opció d’una candidatura única i unitària de país. La mateixa que, sempre, sempre, es va defensar des de l’ANC. És l’única opció que presentaria unes certes garanties de treballar des de la majoria per a la independència.

En l’acte, vaig demanar que els esforços que es podrien dedicar a construir una quarta força política es dediquessin a crear les condicions per convocar una II Conferència Nacional per a l’Estat Propi (com la que va donar pas a la fundació de l’Assemblea) en què participessin entitats, associacions (sobretot l’ANC), partits (si hi estiguessin disposats) i persones a títol individual. D’aquesta Conferència hauria de sortir un nou Moviment per la Independència (MxI) més fort, més unitari i més transversal que marqués el camí de la independència. D’aquest MxI podria sorgir, si fos el cas, la candidatura unitària de país.

Conclusió...

No formo part del possible grup de “desencisats”, ans al contrari, la meva valoració de la situació actual del moviment independentista, malgrat tot el que hem viscut, és positiva.

Defenso els punts i valors de la identitat catalana: llengua, cultura, història... sense que això sigui incompatible, ni molt menys, amb el desig de més llibertat, més justícia social, més igualtat...

No crec, ara per ara, en un quart partit. Per assolir la independència ja n’hi ha massa, de partits.

Sí que crec en un nou moviment que inclogui els actuals. Només d’aquesta manera, amb la participació de tothom, farem viable a independència i la república.

Els discursos del president Companys, amb Josep M. Figueres

 

LA CLAU de la nostra història. Programa 195. Emès el 8 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 195.

En les darrers 100 anys, han estat jutjats, destituïts, exiliats empresonats, condemnats o executats deu dels últims 12 presidents de Catalunya.. Els únics que van acabar el seu mandat sense problemes judicials van ser els socialistes Pasqual Maragall i José Montilla.

Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya entre el 1914 i el 1917. El van empresonar per un article d’opinió que va publicar quan encara no era president, sinó que era un dirigent de la Lliga Regionalista.

Josep Puig i Cadafalch, va succeir Prat de la Riba a la presidència de la Mancomunitat. Va haver d’exiliar-se diverses vegades. La primera per la dictadura de Primo de Rivera. Després, a causa del procés de revolta bèl·lic del 1936, ja que ell era una figura de dretes.

Francesc Macià, president de la Generalitat entre el 1932 i 1933. Va estar en presó preventiva i a l’exili per un intent insurreccional armat a Prats de Molló l’any 1926. Els participants en el complot van ser absolts i considerats herois. Macià, però no va tornar a Catalunya fins a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera.

Lluís Companys, president de la Generalitat entre el 1933 i 1934 i 1936-1939. Va ser empresonat primer pels fets del 6 d’octubre de 1934 i, després de la guerra, es va exiliar, va ser deportat il·legalment i afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940 a Montjuïc..

Josep Irla, president de la Generalitat, sempre a l ‘exili , del 1940 al 1954

Josep Tarradellas, president de la Generalitat del 1954 al 1980. Va ser president a l’exili des del 54 i va tornar a Catalunya amb la mort de Franco, el 1977. Manté el càrrec fins al 80.

Jordi Pujol, president de la Generalitat del 1980 al 2003. El van empresonar abans de ser president,  l’any 1962 pels fets del Palau. Va estar dos anys i mig a la presó, fins que el van indultar i el van obligar a viure un any a Girona.

Artur Mas, president del 2010 al 2016, va ser jutjat i inhabilitat per haver convocat la consulta del 9-N.

Carles Puigdemont, president del 2016 fins al 2017 en què va ser destituït pel 155 i des de llavors viu exiliat a Brussel·les, amb una ordre de detenció vigent a l’estat espanyol.

Quim Torra, president de la Generalitat entre 2018 i 2020 en què va ser inhabilitat com a conseqüència d'una pancarta demanant la llibertat dels presos polítics al Palau de la Generalitat.

En el programa d’avui, tindrem un monogràfic sobre els discursos del president Lluís Companys. En parlem amb Josep Maria Figueres, historiador i professor d'història del periodisme català.

Final

La frase de la setmana... una molt coneguda, però que cal tenir ben present

"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres."

Tornem la setmana que va amb noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana.

 

Rutes de la llibertat. "Y que los jueces i fiscales sean siempre castellanos". Perseguits despres de morts, la repressió franquista més aberrant

 
La CLAU de la nostra història. Programa 194. Emès l'1 de juny de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Benvingudes i benvinguts a LA CLAU de la nostra història. Programa 194

El passat 9 de maig, el TSJC va emetre una interlocutòria sobre la sentència del 25% de castellà en què dóna la raó a L’Assemblea por una Escuela Bilingüe i en què textualment dictamina: “Requerir al Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya per tal que, en el termini màxim de 15 dies, dicti les instruccions i estableixi les garanties de control de les mateixes que s’escaiguin als efectes que al sistema educatiu de Catalunya tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l’ensenyament mitjançant la utilització vehicular normal de les dos llengües oficials en els percentatges que es determinin, que no podran ser inferiors al 25 % en un i altre cas; utilització que inclourà com a mínim la docència de la mateixa llengua i la d’un altra assignatura o matèria de caràcter troncal o anàleg,”

La interlocutòria deixava ben clar que la modificació que pretenien fer els partits ERC, JuntsxCat, PSC i Comuns de la Llei de Política Lingüística no servia per aturar la sentència. Per aquest motiu, els mateixos partits han recorregut a un nou pacte que és la proposta de Llei per regular les llengües oficials a l’escola.

Una vegada més, el poder legislatiu, els tribunals, marquen el camí de la política autonòmica catalana.

La batalla judicial per la llengua és una batalla perduda. Cal ser conscients que la darrera sentència i sobretot la interlocutòria posterior del TSJC no hi ha una manera legal d’aturar-la. Davant d’aquesta situació és evident que només hi ha dos camins: el d’acatar les sentències judicials o el de la desobediència.

Els nostres representants al Parlament han optat per defugir la confrontació. El projecte de llei, que molt probablement acabarà aprovant-se, legitima la fi de la immersió lingüística. Una immersió, és cert, que potser no ha existit mai per la inhibició i la inoperància dels diferents governs que s’han anat succeint a la Generalitat. És cert, la immersió no existeix i els polítics, con fa unes setmanes ens deia el secretari de Política Lingüística, han decidit jugar amb les cartes que tenim. Unes cartes, però, que tots sabem que estan marcades.

Que el castellà sigui la llengua curricular significa legitimar, amb una llei catalana i aprovada pel parlament català, la situació actual que es viu a la gran majoria de centres, sobretot en els situats en les àrees metropolitanes de Barcelona, del Tarragonès o dels Vallesos.

La batalla per la llengua, doncs continua. La batalla per la nostra identitat col·lectiva; per no cedir en cap moment davant les escomeses de distinta índole que es puguin llançar contra la nostra lluita per la dignificació lingüística, cultural i nacional dels Països Catalans.

Final

Enguany es commemora l’any Joan Fuster. 100 anys del seu naixement i 30 de la seva mort. La frase de la setmana, doncs, de l’assagista, literat i activista de Sueca:

“La llengua no ens la regalarà ningú, ens l’haurem de guanyar dia a dia”

Tornarem la setmana que ve amb noves CLAUS de la nostra història. Qie passeu una molt bona setmana!

Comissió de la Dignitat amb Pep Cruanyes. Via Laietana, repressió i tortura

 Vull una resposta. 10 a temporada. Emès el 30 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar 

Josep Cruanyes, Advocat i historiador català. President de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics.Va fundar, amb en Toni Strubell, la Comissió de la Dignitat

Francesc Abad, analista polític

Josep Ferrer, exrector de la UPC i president d’AExRC

Davantal

El 21 de gener de 2002 a l’Ateneu Barcelonès, enguany s’han complert 20 anys, un grup de ciutadans ,amb Toni Strubell i Pep Cruanyes al capdavant, van crear la Comissió de la Dignitat, una entitat memorialista amb l’objectiu de recuperar el que es coneixia com els “Papers de Salamanca”, els arxius espoliats pels franquistes durant el període 1938-1939.

Era un objectiu, en principi, que semblava impossible, més després d’escoltar unes declaracions del llavors president José María Aznar en què afirmava que no sortiria cap document de l’Arxiu de Salamanca.

La Comissió de la Dignitat, però, va mobilitzar l’opinió pública, catalana i mundial i va comptar amb el suport de diverses personalitats: excaps d’esta,  líders mundials, dirigents destacats de les organitzacions de defensa dels drets humans, premis Nobel, un ex-secretari general de la UNESCO i una munió de catedràtics universitaris de tots cinc continents va mostrar el seu suport al retorn dels documents espoliats.

En paraules de la mateixa Comissió de la Dignitat “el retorn dels documents crèiem que era una bona estratègia no només per a començar a fer justícia, sinó per a demostrar que el franquisme, tan viu, es podia vèncer en algun camp. Amb la histèrica reacció contra la nostra justa demanda, es va poder veure que el contagi totalitari i annexionista era un fet plenament transversal a Espanya (recordem, per exemple, la fredor amb què Esquerra Unida de Salamanca va tractar la reivindicació). Van ser excepcionals els casos d’entitats i intel·lectuals espanyols que van poder vèncer la catalanofòbia imperant per situar-se al costat de la justa reivindicació catalana.”

La Comissió, però, no ha centrar únicament la seva lluita en la recuperació dels arxius, sinó que han treballat en la recuperació de la memòria històrica i, seguint la frase de Paul Preston en la “rectificació dels crims del franquisme que encara es poden rectificar”.

L’anul·lació efectiva dels consells de guerra als antifranquistes. La participació en els Premis Dignitat, que honren persones i col·lectius que han destacat per les seves activitats en pro de la democràcia i els drets humans. Des de Francesc Ferrer i Gironès fins a Neus Català. Des de Jordi Borràs fins a Julian Assange. Des de Cap Dona en l’Oblit fins a Josep Maria Boix, director general de la Caixa de Pensions durant la guerra de 1936-1939. La restitució d’inscripcions en català esborrades pels franquistes en un seguit de monuments de Barcelona. La restitució de la senyera que Companys va col·locar al castell de Montjuïc el 1936. La campanya pel tancament de la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana de Barcelona per convertir-la en un centre d’interpretació de la repressió política i la tortura a Catalunya,.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del general franquista Queipo de Llano                         

General Queipo de Llano

"Hay que borrar del diccionario las palabras perdón y amnistía"

Nosaltres marxem amb el pensament posat en tots els que pateixen la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve que tingueu molt bona feiina!