Mil estrelles han brillat,
els núvols ja han passat,
que tu,
amb mi viuràs per sempre.
Aquest
món no gira sempre com voldríem.
Sabíem
que aquest moment havia d’arribar i no per conegut no hem sentit el mateix
dolor, la mateixa tristor.
T’hem
enyorat molt durant aquests dos darrers anys en què ja no ens hem pogut veure,
en què ja no hem pogut compartir moments feliços, moments de joia, moments d’alegria.
No
hem pogut parlar més sobre aquest nostre petit país, “que de tan petit que és
el somniem complet”. Dels nostres anhels comuns i compartits de llibertat, d’independència.
D’una independència que hauria de tenir com a columna vertebral la nostra llengua,
la nostra cultura, la nostra identitat.
T’hem
enyorat i, ara, t’enyorarem ja per sempre. T’escoltarem en les teves cançons i
et recordarem en les fotografies, en les imatges. T’estimarem sempre, intensament,
tal com tu et feies estimar.
I
siguis on siguis, estigues segura que la lluita continua...
I no m’he rendit
i he seguit la lluita.
Dia i nit, pensant en tu.
Més enllà demà
la nostra terra que no pot riure
tu saps que demà serà lliure.
La nostra terra, farta de pluja,
sap que hi haurà sol i demà
Més enllà...
Quina tristesa, Jaume. Ja sé com l'estimaves
ResponElimina