Mentre
esperem que el Tribunal Constitucional declari la llei i el decret del català
com a inconstitucional i, per tant, torni a permetre l’execució de la sentència
del TSJC sobre el percentatge del 25% a
les aules, seria bo que reflexionéssim profundament cap on ens porta, d’una
banda, aquesta situació jurídica i, de l’altra, la crua realitat
sociolingüística que estem vivint.
Darrerament
s’han publicat tres articles dels quals intento fer-vos un resum i una conclusió.
Primer
article: “La solitud de la professora de català”, de Mireia Estrada, ens situa en un context que es
viu i es pateix en mots dels instituts del nostre país, sobretot a ciutats com
Barcelona, Tarragona, Sabadell o Terrassa i les respectives regions
metropolitanes del Barcelonès, el Tarragonès i el Vallès. Zones del país on la
llengua de les famílies és molt majoritàriament el castellà, molt superior a
les que tenen el català o altres llengües com a pròpies
En
aquestes escoles i instituts, tal com diu l’article: “Per a molts alumnes,
l’únic espai on senten el català és l’institut. Així i tot, la realitat és que
hi ha algunes matèries que, per comoditat del professorat, es fan directament
en castellà, que la llengua d’intercanvi alumnat-professorat és en molts casos
el castellà.”
Aquesta
situació condueix a menystenir la llengua catalana, a considerar-la
prescindible, a no entendre perquè cal fer servir el català per fer altres
assignatures si “no serveix per a res”. El professor de català els acaba
regalant el títol (el nivell C1) que els permetrà accedir, entre altres, al cos
funcionarial català, valencià o balear tot exhibint un nivell que en realitat
no tenen.
La
professora mateixa acaba confessant el seu astorament en comprovar com els seus
fills adolescents renuncien al català en les seves relacions socials,
simplement “perquè no mola”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada