Segon
article: “La solitud de l’alumna de català” del qual són autors dos docents de
l’àrea metropolitana de Barcelona, Artur Garcia Fuster i Cesc Martínez .
L’article
ens porta a la situació que es viu a les aules i al “pati” vista des de la
perspectiva d’una alumna. Per tal que pugui pujar nota el professor li proposa
un treball de camp: durant tres dies, a l’Institut parlarà ,a tothom en català
i després en farà un reportatge sobre l’experiència. El resultat supera totes les previsions
negatives que ens podíem arribar a imaginar.
Alerta
amb la frase de l’alumna: “El català al nostre institut no només està extingit
entre els alumnes, sinó que també està reprimit".
L’alumna,
que havia d’estar tres dies parlant en català a l’Institut, només ha aconseguit
fer-ho durant dues hores i mitja... per què? Primer, perquè reconeix que està
acostumada a parlar en castellà. Segon, perquè s’ha vist obligada a argumentar
per què els parlava en català, ja que uns la miraven malament i altres se’n
reien. L’alumna, se sent molt
pressionada i acaba rendint-se i expressant una mena d’epitafi: “Si finalment
s’extingeix el català, [...] no seré pas jo la seva heroïna".
La
conselleria d’Educació i el Govern han basat la seva Llei en els plans
lingüístics i en el famós qüestionari binari enviat als centres. El problema,
com molt bé s’apunta a l’article, està en què ningú compleix els plans
lingüístics i això ho sap tothom, els alumnes, els professors, els directors de
centre, els inspectors i tots els responsables d’Educació dels darrers anys
també ho saben.
El
qüestionari binari que s’ha enviat als centres és, doncs, trampós. La resposta,
sí o no, està únicament basada en els projectes lingüístics que ningú compleix.
S’ha evitat de totes totes una pregunta com "¿El català és efectivament la
llengua vehicular del centre?"; o bé "Quines mesures es prenen per
assegurar que els alumnes assoleixen el mateix nivell de català que de
castellà?"
L’article
afirma que hi ha professionals al sistema educatiu públic que veuen el català
com un obstacle. “Exigir un nivell de català és posar un mur als alumnes”,
diuen.
Hi ha desídia, però aquesta desídia és
el producte d’una maquinària amb uns engranatges concrets que fa massa anys que
duren i que sembla tabú qüestionar-los. Com que estem convençuts que hi ha un
gruix de professors amoïnats per aquest tema, creiem que seria positiu que
compartissin experiències com la nostra perquè el departament d’Educació deixi
les enquestes i actuï de veres. Perquè cap més alumne tingui por ni vergonya
d’expressar-se en català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada