Tercer
article: “El decalatge de la política lingüística” d’Albert Nualart és la
reflexió i conclusió de la lectura dels dos articles anteriors.
Nualart
posa el dit a la nafra quan assenyala que la “culpa” de la situació a les
escoles és una mica de tots. Evidentment dels polítics i gestors de les
darreres dècades, però també de l’autoengany a què s’ha autosotmès la societat
catalana, que ha preferit mirar cap a una altra banda i pensar que tot anava
prou bé i que si vam resistir el franquisme, ara, en aquesta mena de
pseudodemocràcia en què vivim, tot seria més fàcil.
L’engany
polític del bilingüisme a què ens ha sotmès l’Estat espanyol ,en un “context de
globalització digital, economia neoliberal i importants onades immigratòries”,
n’ha estat la causa principal de tot plegat.
La
batalla jurídica, mentre continuem dins de l’Estat espanyol, està més que
perduda. Els nostres polítics en una Generalitat autonòmica més que controlada
són importants per guanyar aquesta batalla.
Davant,
doncs, d’aquest context i de la impotència política i jurídica, Nualart afirma
que “per més èpica civil que hi oposem, comporta que el castellà es nativitzi i
el català es minoritzi. Es parla d’evitar el 25% de castellà quan, en molts
instituts ja se’n supera el 75%.”
Fent
servir la metàfora dels incendis forestals, Nualart diu que caldria assumir una
certa impotència (fins on arribarà el foc fins que el puguem parar) i conrear
els espais que encara poden fer de tallafoc.
I
aquí ve el tallafoc que proposa Nualart. Un talllafoc que proposa amb molt de
temor perquè no és el que desitjaria. Un tallafoc que, potser, permetria salvar
alguna cosa i evitar que es cremi tot: un sistema públic que permeti que deixi
triar línia segons la llengua vehicular.
La
doble línia és el que vam intentar evitar tots plegats en els inicis de la
immersió lingüística, en el curs 1983-84 a dinous escoles públiques de Santa
Coloma de Gramenet. No volíem separar els nens per motius de llengua.
Cal,
però, una dutxa freda de realitat. La immersió lingüística, que havia de ser un
factor decisiu en la normalització de la llengua, ha fracassat... o l’han feta
fracassar.
Es
fa imprescindible que hi hagi un debat a fons sobre el tema i que ens plategem
preguntes com:
Per
què diuen (i diem) que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic? No serà
perquè els catalanoparlants evitem constantment la confrontació i ajupim el cap
o l’amaguem sota l’ala? Llegiu un quart article “La Catalunya plural i alegre”,
de Montserrat Dameson... un parell de fragments:
És maliciós usar l’adjectiu “plural” per
descriure tot allò que és en castellà perquè descriu com a intolerants els
catalanoparlants pel fet de ser-ho.” [...] només és una mostra de com alguns
creuen que fan alguna cosa per Catalunya mentre, en realitat, ballen dins la
gàbia que Espanya ens prepara per fer-nos sentir poca cosa a veure si algú els
tira alguna moneda.
Preferim
mantenir aquesta lluita desigual per mantenir un projecte d’immersió
lingüística que des de fa molts anys no existeix, o adoptem la doble línia?
Hi
haurà més pares i mares que optin per la línia que tingui el castellà com a
llengua vehicular o, potser, serà a l‘inrevés?
Si
ens mantenim amb aquest projecte fracassat (o fet fracassar) d’immersió en
català no ens passarà el que ens diu Nualart al final de l’article?:
No anar per aquí (la doble línia)
suposarà, en la pràctica, que en molts centres públics (tal com es denuncia en
l’article de Artur Garcia i Cesc Martínez) no hi hagi la llibertat de parlar en
català, un preu potser excessiu per preservar la “pau lingüística”.
Engeguem el debat? En parlem?
Encara voleu cedir més?. Fer una doble línea és reconèixer que som una nació ocupada i que ens hi resignem. Crearem dues Catalunyes per raó de llengua
ResponElimina