Una falsa "pau lingüística". Immersió o doble línia? (3 de 3)

 

Tercer article: “El decalatge de la política lingüística” d’Albert Nualart és la reflexió i conclusió de la lectura dels dos articles anteriors.

Nualart posa el dit a la nafra quan assenyala que la “culpa” de la situació a les escoles és una mica de tots. Evidentment dels polítics i gestors de les darreres dècades, però també de l’autoengany a què s’ha autosotmès la societat catalana, que ha preferit mirar cap a una altra banda i pensar que tot anava prou bé i que si vam resistir el franquisme, ara, en aquesta mena de pseudodemocràcia en què vivim, tot seria més fàcil.

L’engany polític del bilingüisme a què ens ha sotmès l’Estat espanyol ,en un “context de globalització digital, economia neoliberal i importants onades immigratòries”, n’ha estat la causa principal de tot plegat.

La batalla jurídica, mentre continuem dins de l’Estat espanyol, està més que perduda. Els nostres polítics en una Generalitat autonòmica més que controlada són importants per guanyar aquesta batalla.

Davant, doncs, d’aquest context i de la impotència política i jurídica, Nualart afirma que “per més èpica civil que hi oposem, comporta que el castellà es nativitzi i el català es minoritzi. Es parla d’evitar el 25% de castellà quan, en molts instituts ja se’n supera el 75%.”

Fent servir la metàfora dels incendis forestals, Nualart diu que caldria assumir una certa impotència (fins on arribarà el foc fins que el puguem parar) i conrear els espais que encara poden fer de tallafoc.

I aquí ve el tallafoc que proposa Nualart. Un talllafoc que proposa amb molt de temor perquè no és el que desitjaria. Un tallafoc que, potser, permetria salvar alguna cosa i evitar que es cremi tot: un sistema públic que permeti que deixi triar línia segons la llengua vehicular.

La doble línia és el que vam intentar evitar tots plegats en els inicis de la immersió lingüística, en el curs 1983-84 a dinous escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet. No volíem separar els nens per motius de llengua.

Cal, però, una dutxa freda de realitat. La immersió lingüística, que havia de ser un factor decisiu en la normalització de la llengua, ha fracassat... o l’han feta fracassar.

Es fa imprescindible que hi hagi un debat a fons sobre el tema i que ens plategem preguntes com:

Per què diuen (i diem) que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic? No serà perquè els catalanoparlants evitem constantment la confrontació i ajupim el cap o l’amaguem sota l’ala? Llegiu un quart article “La Catalunya plural i alegre”, de Montserrat Dameson... un parell de fragments:

És maliciós usar l’adjectiu “plural” per descriure tot allò que és en castellà perquè descriu com a intolerants els catalanoparlants pel fet de ser-ho.” [...] només és una mostra de com alguns creuen que fan alguna cosa per Catalunya mentre, en realitat, ballen dins la gàbia que Espanya ens prepara per fer-nos sentir poca cosa a veure si algú els tira alguna moneda.

Preferim mantenir aquesta lluita desigual per mantenir un projecte d’immersió lingüística que des de fa molts anys no existeix, o adoptem la doble línia?

Hi haurà més pares i mares que optin per la línia que tingui el castellà com a llengua vehicular o, potser, serà a l‘inrevés?

Si ens mantenim amb aquest projecte fracassat (o fet fracassar) d’immersió en català no ens passarà el que ens diu Nualart al final de l’article?:

No anar per aquí (la doble línia) suposarà, en la pràctica, que en molts centres públics (tal com es denuncia en l’article de Artur Garcia i Cesc Martínez) no hi hagi la llibertat de parlar en català, un preu potser excessiu per preservar la “pau lingüística”.

Engeguem el debat? En parlem?