Pàgines

dijous, 29 de juny del 2023

La reina catalana Caterina d'Aragó esposa d'Eduard VIII. Els càtars: els camins dels Bons Homes

 

Convidat:

Jordi Bibià i Balada historiador especialista en història medieval i dissenyador gràfic resident a Sanaüja, que ha realitzat diversos estudis sobre els Bons Homes, sobretot intentant esbrinar les seves petjades per Catalunya. Ha escrit diversos llibres sobre catarisme, entre ells Apunts de viatge per les terres dels Bons Homes, Al voltant dels càtars i Els nostres càtars. El catarisme a la Corona catalana-aragonesa.

Fou fundador de l’associació Amics dels Càtars i de l’editorial Septimània. Igualment, fou membre de la Junta del Cercle d’AgermanamentOccitano - Català (CAOC) durant uns anys. Des de fa poc, és tècnic en promoció turística.

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 236

El 24 de juny de 1509, a a Westminster (Anglaterra); Caterina, cinquena filla (quarta noia) de Ferran de Catalunya i Aragó era coronada reina d’Anglaterra. Abans, pel maig de 1501, amb només 15 anys havia marxat cap a Anglaterra  per casar-se amb Artur, príncep de Gal·les. El 1502 va enviudar i es va casar amb el germà del seu marit quan aquest va esdevenir el rei Enric VIII d’Anglaterra l’any 1509. En aquest casament hi va influir l’interès d’Enric VIII d’enfortir l’aliança amb el rei Ferran per conservar i ampliar la col·laboració catalanonapolitana en la fabricació de la marina de guerra anglesa. Bona part dels masterships i de les tripulacions de les primeres grans carraques angleses de l’era Tudor serien catalans i napolitans.

Caterina d’Aragó va rebre una refinada educació humanística i dominava, com els seus germans, les tres principals llengües romàniques peninsulars (el català, el castellà i el galaico-portuguès). Parlava també el francès i no va tenir cap dificultat per aprendre l’anglès.  Després del casament amb Enric VIII, Erasme de Rotterdam els va visitar i va nomenar Caterina «rara i excel·lent defensora» del saber humanístic: era «miraculosament culta per ser una dona».. Recitava en llatí amb dicció clara i pura, i fins va escriure dos petits tractats religiosos, Meditacions sobre els Salms i De penitència del pecador.

La reina Caterina va mantenir una intensa correspondència en català amb personalitats humanistes de l'època, com Isabel de Requesens —virreina de Nàpols—, Beatriu de Chiaromonte —reina d’Hongria— o el gran humanista valencià Joan Lluís Vives. El professor valencià, que era monolingüe català quan no s’expressava en llatí, va deixar testimoni escrit que «la reina d’Anglaterra i ell eren de la mateixa nació”  i també que «parlaven la mateixa llengua”. Caterina va tenir una filla, que va regnar com a Maria I d’Anglaterra, de qui es té constància que sabia parlar i escriure en català.

Enric VIII intentarà divorciar-se de la reina a partir de 1528 per poder casar-se amb Anna Bolena. Thomas Cromwell, canceller del rei, l’admirava, i malgrat que va ser-ne un dur oponent, va afirmar que  «de no haver estat pel seu sexe, hauria sobrepassat tots els herois de la història».

La figura de la reina catalana Caterina Caterina d’Aragó està considerada, juntament amb Thomas More, la personalitat més destacada de l’humanisme anglès.  Una de les grans dames de la història universal va morir als 50 anys d’edat al castell de Kimbolton, el 7 de gener de 1536.

Final

La frase de la setmana d’autor anònim

“No es pot fer retrocedir el rellotge, però si que li pots tornar a donar-li corda”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dimecres, 28 de juny del 2023

La música tradicional i popular catalana, conversa amb Marcel Casellas. 750 anys del Consolat de Mar amb l'exposició "Del gòtic al metavers"


Convidats

Marcel Casellas i Navinés contrabaixista, compositor i pedagog de la música tradicional. Professor d’“Improvisació i Acompanyament de la Música Tradicional” “ i “Conjunt d’arrel-fusió” a l’Escola de Música de Catalunya (ESMUC). Va ser un dels creadors de l’Aula de Música Tradicional i Popular (1992), de la qual en fou director fins al 2003.

Jordi Domingo, advocat, Cònsol Major del Consultat de Mar de Barcelona

Davantal 

Música tradicional i popular... Si busquem per Internet podrem llegir que als Països Catalans podem trobar com a gèneres musicals tradicionals, entre altres, la sardana, la corranda, els goigs, les havaneres, la jota, la rumba catalana, el garrotín, la patacada i el flamenc, per exemple.

El nostre convidat d’avui ens diria que a casa nostra hi hauria quatre ritmes bàsics que són el contrapàs, del que se’n deriva la sardana; el ball pla i allò que se’n deriva que és el rebatut (en què es repeteix la melodia amb un ritme més ràpid); la jota i tot el que s’hi emparenta com els fandangos, les seguidilles, la rumba... Amb l’excepció de la rumba, la resta de ritmes és molt difícil que apareguin en un context festiu o en un bar musical. Per al Marcel Casellas (que és el convidat d’avui) aquests ritmes són precisament el pal de paller del repertori que fa bellugar la nostra terra.

En biologia, una espora és una unitat de reproducció sexual o asexual que es pot adaptar per a la dispersió i la supervivència, sovint durant períodes prolongats de temps, en condicions desfavorables. Les espores formen part dels cicles vitals de moltes plantes.

En els darrers anys, els projectes musicals d’en Marcel Casellas exploren el que ell anomena “gèneres esporògens”, que conviden a moure’s a la catalana. Els nostres ritmes originaris són tan vàlids com qualsevol altre. No és que fem sardanes, sinó que fem cançons o expliquem històries amb uns ritmes que, si un volgués, mentre les escolta amb una cervesa a la mà podria estar puntejant una sardana o ballant un ball pla o ballant un contrapàs.

Avui parlarem també del “Gòtic al metavers” l’exposició amb motiu del 750è aniversari del Consolat de Mar han organitzat el Museu Marítim i el mateix Consolat. És una mostra interactiva i didàctica a través de la qual navegarem des del segle XIII fins a l’actualitat.  Hi descobrirem el rol i la importància internacionals del Consolat de Mar en aspectes com el dret marítim internacional, la regulació del comerç internacional, la resolució alternativa dels conflictes, o la incidència en àmbits com la cultura, la gastronomia o els costums.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del polític, militar i escriptor anglès Winston Churchill

“Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant.”

Avui ha tingut lloc a Girona el judici a Carla Costa, una més de les joves encausades arran de les protestes post-sentència. Està acusada de desordres públics agreujats i la fiscalia li demana dos anys i sis mesos de presó i 34.000 euros de responsabilitat civil.

Continuem marxant, doncs, amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a cas.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 22 de juny del 2023

Els Usatges de Barcelona, el "Princeps namque". La Coronela de Barcelona. Aires de Virrei, Alfonso Pérez Viñeta

 LA CLAU de la nostra història. Programa 235, Emès el 20 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 235

En el programa d’avui coneixerem una mica millor la Coronela de Barcelona, la milícia urbana de les principals ciutats de Catalunya durant l'edat moderna.

Els antecedents medievals provenen dels Usatges de Barcelona, la primera codificació del dret català feta per Ramon Berenguer i Almodis de la Marca el 1068. En el nucli d’aquesta compilació ja figurava l’usatge Princeps namque que atorgava al Prínceps, el comte de Barcelona, la potestat de cridar a les armes als nobles feudataris i a tots els catalans lliures per a la guerra en cas d'amenaça a la seva persona o invasió del seu territori.

Només podia ser invocat en cas que el príncep hi fos present. No tenia validesa fora del Principat, i implicava el dret i el deure dels catalans a la possessió d'armes, que va esdevenir obligació amb Pere el Cerimoniós.

En les Corts de Barcelona de 1368 es va regular la convocatòria amb l'aportació d'un servent (combatent) per cada 15 focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns. la mobilització general es mantenia invocant el princeps namque a través del sometent (repic de campanes, o so emetent). La institució del princeps namque transcendia els lligams feudals i constituïa un compromís entre el príncep i tota la població. Va propiciar la noció d'autodefensa, la formació de milícies, la possessió i ostentació d'armes, i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.

L'usatge va ser activat per Pere II el Gran durant la Croada contra la Corona d'Aragó, per Pere III el Cerimoniós durant la Confiscació del Regne de Mallorca i la Guerra dels dos Peres,[8] per Joan el Sense Fe durant el Setge de Perpinyà de 1474[9] i per Ferran I el d'Antequera durant la Revolta del Comte d'Urgell. La segona meitat del segle xiv va ser el període en què més vegades es va invocar l'usatge. El 1640 el princeps namque va adquirir una transcendència política. Les Corts catalanes van rebutjar repetidament la institució d'Unió d'armes del comte duc d'Olivares, ja que es destinava a guerres exteriors en contra dels usatges.

Va ser derogat amb els decrets de Nova Planta, però va perdurar com a filosofia de defensa nacional en la institució del sometent.

Final

La frase de la setmana... ahir 19 de juny es van complir 316 anys de l’incendi de la ciutat de Xàtiva.  19 de juny de 1707. Felip V després del setge de Xàtiva, el saqueig i la repressió contra els civils, va ordenar incendiar la ciutat. L’intent del rei borbó Felip V d'esborrar, no només físicament, sinó també històricament i jurídica, la ciutat de Xàtiva i que portés el nom de Nueva Colonia de San Felipe. En un dels carrers de la ciutat si pot llegir aquesta frase:

‘Va ser i fou que un rei Borbó va castigar la ciutat d’una manera feroç i per això està capirat’.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dimecres, 21 de juny del 2023

Avui som aquí i som els de sempre... (2a Conferència Nacional per l'Estat Propi)

 


Ahir, dimarts 20 de juny de 2023, l’Ateneu Barcelonès va acollir la presentació del Manifest-Crida a una 2a Conferència Nacional per l’Estat Propi. Dotze anys després de la presentació al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona de la 1a Conferència Nacional per l’Estat propi, (que va ser l’origen de l’ANC) bona part de les persones que la van impulsar tornen a la càrrega amb idees noves i il·lusions renovades.

“Avui som aquí i som els de sempre”, així va iniciar l’acte l’actriu Mercè Arànega que, conjuntament amb l’actor Toni Albà, van conduir l’acte. Sí, ben cert, la gran majoria  de la gent que omplia dimarts l’Ateneu eren els de sempre: la gent que es va manifestar amb la PDD; els que van organitzar les Consultes sobre la independència del 2009 al 2011; els que hi eren el 2011 a la 1a Conferència Nacional per l’Estat Propi; les del Palau Sant Jordi el 10 de març de 2012; als grans 11-S del 2012, el 2013, el 2014... La gent que va defensar els col·legis l’1-0 i que van ser als carrers el 3-0; la gent del Tsunami a l’aeroport... la gent.

“Som aquí per acabar la molta feina que encara no hem pogut completar”. No ens vam aturar llavors i no ens aturarem mai. Ho intentarem les vegades que calgui perquè, malgrat que els màxims responsables de la batalla perduda l’octubre de 2017 són els que llavors eren els nostres líders polítics i socials, d’alguna manera nosaltres, en part, també en som responsables.

Toni Albà va ser l’encarregat de donar pas als vídeo clips d’actuacions musicals del País Valencià: en Jonathan Penalba del País Valencià amb un impressionant “M’aclame a tu” de Vicent Andrés Estellés. El seu missatge, reivindicant la llengua i cultura catalanes i fent una crida als joves: “ Faig, i feu, una crida als joves: comptem amb vosaltres, sereu necessaris de nou, perquè aquest projecte també és vostre i també és per a vosaltres. Segur que no fallaran.”

Un rap en valencià de Tesa, d’Almussafes “Els rebesnéts del Tio Canya” i el seu missatge: “Si s’ha fet una vegada, es pot fer una altra vegada. No només es pot, sinó que s’ha de fer, dues vegades, tres vegades, quatre vegades, les que facen falta, anar-hi, i anar-hi, i anar-hi fins que tombe el mur !!!!”

Un altre rap d’en Valtonyc va cloure les actuacions musicals per donar pas als missatges que van fer arribar Nicolàs García, alcalde d’Elna i també de l ‘arquèoleg Eudald Carbonell.

La lectura del Manifest-Crida va ser a càrrec de l’actor Manuel Barceló i de Mireia Juanola, president d’Òmnium Baix Penddès. En destaquem els punts principals:

En les consideracions, es diu que els darrers 10 anys ens porten a afirmar ”que el primer gran escull a superar és d’ordre intern: fins que els actors polítics i socials no actuïn de forma coordinada i supeditant els interessos de part als interessos comuns, no serà possible plantejar una nova estratègia amb garantia d’èxit. I això no passarà fins que la societat civil recuperi la força organitzativa i torni a impulsar el procés d’independència.”

El manifest continua dient que, malgrat que tot i ser molt diferents de 12 anys, “la realitat actual del moviment independentista, les condicions polítiques i socials tenen molta semblança a les que existien en el moment de celebrar la 1a. Conferència Nacional per l’Estat Propi i, fins i tot, algunes s’han agreujat”... I es considera que “és el moment d’iniciar la segona etapa del procés que ens porti fins a la instauració definitiva de la República catalana.” Cal superar el desànim actual i s’afirma que “l’actitud de l’Estat espanyol demostra que la instauració de la República catalana només serà possible per vies de confrontació noviolentes i democràtiques.”

En unes properes eleccions al Parlament de Catalunya, les forces independentistes que hi concorrin ho hauran de fer amb un únic punt programàtic: la instauració de la República catalana i l’inici del procés constituent. Per garantir que les eleccions esdevinguin plebiscitàries “seria convenient que hi hagués i una candidatura independentista, de caràcter cívic, que rebi el suport de tots els partits, entitats i organitzacions independentistes.”

El Manifest-Crida considera imprescindible dotar-se d’un Full de Ruta de país, compartit i assumit per totes les persones i organitzacions favorables a la instauració de la República catalana. Cal definir els diversos fronts d’actuació, prioritzar els projectes necessaris i repartir-nos la feina en funció de les possibilitats i capacitats de cadascú.

El manifest acaba fent una crida a tota la ciutadania a participar en la fase definitiva de la 2a. Conferència Nacional per l’Estat propi. Animem a la gent que hi participi, llegint i estudiant el Full de ruta i aportant-hi esmenes. El termini de presentació serà de l’1 de juliol a l’11 de setembre i es podrà fer a través del web www.mxi.cat. L’acte de cloenda serà el proper 30 de setembre, en què s’aprovarà el Full de ruta definitiu.  Les inscripcions per a participar-hi es podran fer també en el mateix web www.mxi.cat.

En el web podeu trobar el Manifest-Crida amb els noms dels primers 400 signants i també el Full de ruta que es posa a debat a partir del primer de juliol. També hi podeu trobar articles i informació diversa. 

 

Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa

 

Convidats

Lluís Duran, Escriptor, especialista en la història del catalanisme social i polític. Ha publicat, entre altres, Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El Congrés de Cultura Catalana i la Transició. Història del catalanisme. Recentment ha publicat Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa

Manel Martí Carrasco, nét de Manuel Carrasco i Formiguera

Toni Castellà, portaveu de Demòcrates, membre del Govern del Consell de la República i diputat al Parlament de Catalunya

Davantal

Avui no parlarem dels pactes postmunicipals. Pactes de canvi de cromos. Pactes inversemblants. Pactes immorals. Pactes indignes. Pactes de la vergonya.. o de la pocavergonya... Avui no parlarem de pactes.

En el programa d’avui parlarem d’un polític diferent a tots. Parlarem d’un nacionalista que anhelava la independència del seu país. D’un home profundament cristià. Parlarem d’un home lleial a la república, amant d’una societat lliure i socialment justa... Manuel Carrasco i Formiguera, catalanista, cristià, republicà i demòcrata.

De la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i la Joventut Nacionalista de la Lliga a Unió Democràtica de Catalunya passant per la l’Ajuntament de Barcelona, Acció Catalana i la Generalitat. El Pacte de Sant Sebastià, el 14 d’abril de 1931, la defensa de l’Estatut, Euskadi, el Partit Nacionalista Basc...

Deu anys ha treballa Lluís Duran per fer realitat el llibre “Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa”. Un llibre que no és una biografia, sinó que fa parlar Carrasco i Formiguera a través del seu pensament, de la seva acció política i les aportacions que aporta a la Catalunya republicana.

Un polític diferent, que trenca motlles. Avançat al seu temps. Un pensament rabiosament actual

22 de març de 1936... Carrasco, en un míting adreçat als joves diu “Hem de reaccionar sigui com sigui contra aquesta idea que Catalunya està destinada a tenir l'autonomia mentre governin a Madrid les esquerres i a veure com s'ensorra el dia que els hi toqui el torn de pujar a les dretes. No hem d'oblidar un sol moment que la sort de Catalunya només pot obeir a l'esforç i al treball dels catalans exclusivament, amb independència dels contratemps i anècdotes de la política espanyola”.

“Hem de dir ben clar que no estem a la dreta, ni a l’esquerra, ni al mig. Això són expressions topogràfiques que no arribem a comprendre, perquè tampoc no podem capir que la Veritat, la Justícia i el Dret puguin estar a l’esquerra, al centre o a la dreta. Es troben allà on són, i allà on es troben la Veritat, el Dret i la Justícia allà ens trobem també nosaltres”.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del certificat de defunció de Manuel Carrasco i Formiguera fet per les autoritats franquistes després de la seva execució.

“Hallado muerto en un descampado a consecuencia de un tiro” Burgos, abril de 1938.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 15 de juny del 2023

La censurada illa de Xàtiva (Notícia de la setmana LA CLAU 13/06/2023)

 


Illa de Xàtiva i part de la Patagònia. Mapa d'Alfons Ramírez de Arellano

La notícia de la setmana ens la porta Ignasi Dies a petjadacatalana.com amb el títol Tierra del fuego: la censurada illa de Xàtiva”.

El límit meridional del continent americà, que actualment es coneix de manera global com a Tierra del Fuego es va considerar fins al segle XVII l’avançada d’un continent austral desconegut, assenyalat en els mapes com a “Terra australis” o “Terra magellanica”. El pas cap a l’oceà Pacífic es feia aleshores per les aigües de l’intricat estret de Magallanes.

L’any 1616, els holandesos descobreixen una nova ruta cap al Pacífic navegant al sud de la “Terra australis” a través de l’estret de Le Maire i el cap d’Hornos. La monarquia Hispànica va encarregar llavors al geògraf valencià Diego Ramírez de Arellano la cartografia de les noves terres. D’aquest pilot i geògraf nascut a Xàtiva sabem que es deia Idelfons o possiblement Alfons i que va canviar el nom al de Diego en arribar a la cort. És més que probable que tampoc es digués “de Arellano”, ja que és un cognom desconegut a Xàtiva i, en general, a València.

El pilot valencià va confirmar el 1618 que la “Terra australis” no era un continent sinó una illa, que va batejar amb el nom d’illa de Xàtiva, en honor a la seva ciutat natal. L’expedició va cartografiar un petit arxipèlag més al sud –durant segle i mig serien les terres més australs descobertes– que acabaria portant el seu nom: les illes Diego Ramírez (en l’actualitat xilenes).

La desaparició de la denominació illa de Xàtiva i la seva substitució per illa Gran de Tierra del Fuego (o genèricament Tierra del Fuego, englobant tot l’arxipèlag) té un punt de partida: l’incendi borbònic de Xàtiva el 19 de juny de 1707 com a càstig exemplar per la seva resistència a ultrança. Els borbònics van incendiar i despoblar la ciutat en l’episodi que es coneix com a l’extermini de Xàtiva, l’objectiu del qual va ser esborrar completament la localitat en tots els àmbits.

El nom de la ciutat es va canviar pel de San Felipe o Nueva Colonia de San Felipe. Per aquest motiu, es conserva el quadre de Felip V cap per avall al Museu de L'Almodí de la ciutat.

L’extermini va incloure la toponímia en general i des d’aleshores l’illa de Xàtiva sud-americana va deixar d’existir com a indret geogràfic. La nova denominació “Tierra del Fuego” –que havia estat encunyada per Fernando de Magallanes per descriure la costa nord de la “Terra australis”– va passar a ser una irònica metàfora del foc que va arrasar la Xàtiva austriacista.

Les eleccions espanyoles de 1933. La història de Catalunya dia a dia. La censurada illa de Xàtiva. Cerimònies fúnebres i poder municipal a la Catalunya Baix Medieval

 

LA CLAU de la nostra història. Programa 234. Emès el
13 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès



Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 234

En el davantal d’avui continuarem parlant d’eleccions i més concretament de les eleccions generals anticipades del 19 de novembre de 1933, les primeres on van poder votar les dones i que van suposar un gir de 180 graus en els polítiques catalana i espanyola.

A Catalunya es va produir un daltabaix de les esquerres, però per motius diferents dels d’Espanya. Hi havia una decepció general amb les expectatives que havia generat la plataforma de Macià i Companys. El govern de Catalunya era una olla de grills, havia patit derrotes de gran envergadura davant el govern central i les disputes entre els independentistes de Macià i els federalistes de Companys consumien les energies i el prestigi d’aquell govern.

Del 1931 al 1933, dos fets van condicionar la política del president Macià. Per tal de disposar d’autonomia financera, es va projectar convertir el Banc de Reus en el banc públic de Catalunya. Quan Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda de la República, va tenir notícies d’aquesta negociació, va provocar la fallida i desaparició del banc el 7 de juliol de 1931.

Després del 1932, dirigents de la FAI espanyola van venir a Catalunya per controlar la CNT, el sindicat majoritari en el món obrer català i a fer fora els seus líders catalans. És important recordar que anys més tard, amb l’assassinat de Miquel Badia, un dels fundadors d’Estat Català i ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat es posarien de manifest unes relacions molt sòrdides entre la FAI i Falange Española.

El govern de Catalunya, sense recursos econòmics propis, no podia implementar les lleis progressistes que haurien deixat sense arguments els “submarins” de la FAI. La correlació recursos-polítiques es posaria especialment de manifest amb la negociació de l’Estatut de 1932, aprovat per gairebé tots els ajuntaments del país i referendat pel 99% de la ciutadania, va patir l’erosió del ribot a les Corts de Madrid.

En la campanya electoral de 1933, la dreta espanyola va prometre derogar l’autogovern català i avortar els processos estatutaris basc, valencià i gallec. Tot plegat va fer que ERC passés dels 31 diputats a només 18.  En canvi, la Lliga va passar de 4 diputats el 1931 a 24 el 1933. A Espanya, el PSOE —el principal partit de l’esquerra— perdria la meitat de la seva representació (de 115 a 58) i la CEDA, el Partit de Lerroux i el Partido Agrario Espanyol  van obtenir la victòria.

L’error del govern de Catalunya va ser confiar en Espanya. Van continuar confiant-hi en els Fets d’Octubre de 1934. Hi van continuar creient a l’esclat de la Guerra Civil el 1936 confiant en la CNT-FAI. I també el 1938, quan la Societat de Nacions i la Creu Roja van proposar la creació d’una zona desmilitaritzada d’administració internacional entre la Tordera i el Pirineu, i el president Companys ho va rebutjar argumentant que Catalunya es devia a la República espanyola per guanyar la guerra.

Final

La frase de la setmana de la pel·lícula “El rei Lleó”

“El passat pot fer molt de mal, però tens dues opcions: fugir-hi o aprendre’n.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!


dimecres, 14 de juny del 2023

A un pam de la independència. El conflicte inevitable. Les institucions (Jordi Martí Monllau)

 

En Jordi Martí Monllau ha publicat recentment al digital de cultura "Núvol" tres articles que formen part de l’assaig “Devolució”. De la gran quantitat d’articles relacionats amb la independència que contínuament es publiquen, em semblen dels més encertats, que posen el dit a la nafra i fan que ens interroguem tots plegats. 

N’he volgut fer una síntesi amb l’objectiu que us animeu a llegir els articles complets.

1.     A un pam de la independència

La independència és, des de fa anys, la idea sobre la qual gira el catalanisme. Sense independència, diem, res no és possible i, per tant, per poder construir el país que volem cal, primer, ser independents.

Dues maneres d’arribar-hi: La primera, delegar la responsabilitat de fer la independència en uns representants polítics a través del vot. La segona, que la ciutadania n’assumeixi la responsabilitat, tot i sent conscient dels sacrificis que pot comportar. La tàctica en tots dos casos és “saltar la paret”, ja sigui per delegació o tots alhora i... feina feta.

Som radicals i abrandats a les xarxes i conformistes i mansos al carrer. Ens creiem que n’hi ha prou amb voler, que voler és poder. En conseqüència, no ho hem volgut prou; els polítics –sobretot ells- menys que ningú perquè no volen sacrificar res. Ens han traït- diem- i ara som a la recerca de nous lideratges que ens portin a la independència. I ens planyem contínuament. Com que no tenim la independència, no podem fer res de res. Indignats, impotents, esperem que algú faci alguna cosa i atònits veiem que ningú fa la primera passa.

Com que no tenim un text legal que ens digui que som independents, no som lliures i, per tant, no podem fer res. Sense estat propi, no hi ha camí a fer, no hi ha estratègia ni tàctica, no hi ha lluites que ens hi portin, només hi ha l’objectiu final. Ens centrem a pensar en l’objectiu, en la victòria i no en el combat que cal fer per guanyar.

Potser perquè hi ha algun independentisme al qual li fa por el combat. Potser perquè el catalanisme és, en general, refractari al conflicte i pel qual la lluita és només metafòrica. Conflicte? Si no som ni capaços de mantenir la llengua arreu i amb tothom.

No és només la covardia d’un país benestant. Potser també intuïm que ens movem en un país nacionalitzat només a mitges i que es desnacionalitza a passos agegantats per nacionalitzar-se en clau castellana. El clam “som un sol poble” nega la realitat i no volem entrar en conflicte amb els que, des d’aquí mateix, no volen esdevenir una nació plena. Llavors pensem que en el marc d’un estat propi potser ens en sortiríem. Ens sentim febles i sense aquest estat propi no som capaços d’enfrontar-nos als reptes que se’ns plantegen. Volem tenir l’estat sense combat, només amb victòria.

Cal ser forts com a nació per poder guanyar i no pas a l’inrevés. “Si pensem que els catalans podem doblegar la voluntat de l’estat actual, com no hauríem de tenir en compte que els espanyols de Catalunya podrien, per la seua banda, i almenys amb la mateixa eficàcia, doblegar la voluntat d’un estat català assolit per la via dels fets consumats?”

2.     El conflicte inevitable

El conflicte és inevitable. Hem de fer-hi front amb dignitat i pacíficament, però no podrem evitar la tensió amb aquella part de la ciutadania que no comparteixen el nostre horitzó d’independència.

No som nosaltres els que triem el conflicte que, malgrat tot, és el motor de la història i la causa del canvi. Si no ho assumim haurem de pensar que preferim més no ser conscients de la realitat i, per tant, pagar-ne el preu. Si és així, la nostra història mil·lenària no durarà gaire temps.

No ens en sortirem amb una jugada mestra que ho canviarà tot. Haurèm de jugar tot el partit. No n’hi haurà prou amb petites victòries o manifestacions, sinó a través d’una afirmació nacional constant, persistent i desafiadora amb l’enemic i que ens vol assimilar i amb els seus col·laboradors. Conflicte real darrere conflicte real. Refermar, completar i redefinir la nació. Quan la nació tingui solidesa s’esdevindrà la independència que serà la conseqüència del combat mantingut per impedir l’assimilació. Combat arreu, en tota situació i en tot moment. Desobediència a les lleis que ens oprimeixen i ens subordinen a un altre poble.

Desobeir, confrontar, desafiar. Plantar cara, no de manera reacitva ni improvisada, sinó amb estratègia planificada. Defensar la llengua i l’escola catalana. Defensar un espai comunicatiu per als Països Catalans. Combatre la repressió política i la desigualtat legal. Dificultar que puguin disposar com vulguin dels nostres recursos. I tot plegat no fer-ho a través d’actes simbòlics, sinó amb accions concretes que els facin entendre que som una nació que no admet de cap ser reduïda i assimilada a una altra.

3.     Les institucions

La desobediència no pot venir mai de les institucions de govern. Les institucions catalanes per molt febles que siguin no poden ser mai respectades si elles mateixes es converteixen en rebels. Les institucions no poden capitanejar el camí cap a la independència. El pes l’ha de portar la ciutadania. La via institucional només pot transcórrer sobre carrils legals.

Insistir que les institucions han de desobeir acaba sent un recurs mental: com que ens fan por les conseqüències de la desobediència, exigim que sigui un altre la que la practiqui. Reclamem que siguin els polítics que, per la seva condició d’autoritats legals són els que menys possibilitats de desobeir tenen.

La ruptura és possible si pots instaura, immediatament, un nou estat, sinó és inviable.

Les institucions de govern existeixen perquè hi ha consens, interior i exterior, sobre la seva legitimitat. Perquè les institucions és girin contra l’estat cal primer haver construït un nou consens i, molt important, disposar d’una capacitat coercitiva superior a la de l’estat contra el qual es revolta. Si les institucions catalanes són rupturistes amb la legalitat existent i no tenen capacitat coercitiva, deixen de ser una referència institucional i passen a no tenir cap mena de poder. En la disputa política, si ets el feble, no t’ho pots permetre.

Si volem tenir èxit cal engegar processos viables. Podem “autoenganyar-nos dient que el problema no ha estat tenir una estratègia absurda sinó uns polítics poc valents, de manera que tot el que cal és tornar-hi, però amb uns altres polítics. Perquè les guerres no es guanyen amb els genitals, sinó amb el cap (i aquí penso que allò que potser sí que ens manca són polítics intel·ligents…).”

"La ciutat dels nens", conversa amb Teresa Roig. Pactes postmunicipals. Què farà l'independentisme el 23-J?

Vull una resposta. 11a temporada. Emès el 12 de juny de 2023 per ETV Llobregat i TDT Terramar Penedès 


Convidats

Teresa Roig, escriptora. Autora, entre d'altres, de L'herència de Horst, Premi Setè Cel 2007, Pa amb xocolata, El primer dia de les nostres vides, Premi Roc Boronat 2010, L'arquitecte de somnis, i La ciutat dels nens

Olga Amargant, advocada

Guillem López, jurista

L’independentisme arribarà, com ja va sent habitual, dividit a les eleccions generals espanyoles del proper juliol. Quina serà l’actitud que tindrà l’independentisme “civil, és a dir els votants? Doncs... també arribaran força dividits als comicis del 23 de juliol.

Per començar hi ha diferències d’opinió entre els que creuen que l’independentisme ha de continuar tenint presència al Congrés de l’Estat i els que pensen que a Espanya no s’hi ha d’anar a fer res.

Entre els que pensen que sí, que l’independentisme té coses a fer al Congrés, aniran a votar, malgrat tot i per diferents motius, els partits independentistes que s’hi presentin. Les raons que té per votar aquest ampli sector de l’independentisme van des de la lleialtat al “seu” partit (encara que sigui amb pinça al nas) fins a creure que l’abstenció o el vot nul no serveixen per res més que per enfortir les opcions “constitucionalistes”.

Hi ha els que diuen que és del tot absurd votar en unes eleccions del país que et domina, t’espolia i et reprimeix i del qual et vols separar. Aquests s’afegiran al sector de l’independentisme que creu que cal castigar els partits polítics i que ja s’ha fet notar durant les darreres municipals.

Entre aquests sectors independentistes, per variar, també hi ha divisió i no s’acaben de posar d’acord en si és millor abstenir-se o fer vot nul.

Si l’independentisme creu que cal fer un vot de càstig (abstenció o nul) ho ha de fer ara, a les eleccions espanyoles, per  tal que si acaba representant un alt percentatge pugui esdevenir, realment, un revulsiu per als partits. Pensar en un vot de càstig a les eleccions al Parlament de Catalunya (2025 o potser abans?) o en una pretesa quarta llista cívica, podria resultar molt contraproduent per al futur d’una independència a curt o mitjà termini. Bàsicament per dues raons:  La primera és que deixar la Generalitat autonòmica en mans de les forces unionistes seria debilitar enormement la pota institucional. Alguns em direu que “pel que fa ara la Generalitat...”, doncs espereu a veure què faria en mans dels amants de la constitució espanyola.

La segona, i molt important sobretot des de la visió internacional, seria la de la pèrdua de la legitimitat que comporta el vot. Fins ara, la legitimitat d’exigir la independència i d’aplicar els resultat de l’1 d’octubre es manté ferma perquè l’independentisme ha guanyat de manera rotunda les darreres eleccions. Una hipotètica pèrdua d’aquesta majoria parlamentària, acompanyada de la divisió interna del moviment, ens faria retrocedir, potser, unes quantes dècades.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som´-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de la pel·lícula “El senyor dels anells”

“Només tu pots decidir què fer amb el temps que se t’ha donat”

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa. 

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

La força de la gent. 20 de juny, un projecte sòlid i realista (2a Conferència Nacional per l'Estat Propi)

 

2a CONFERÈNCIA NACIONAL PER L’ESTAT PROPI

34è. COMUNICAT. 20J: ENTREM EN LA FASE FINAL

El proper dimarts, dia 20 de juny, a 2/4 de 8 del vespre i a l’Ateneu Barcelonès, farem la presentació de la fase final de la 2a Conferència Nacional per l’Estat propi. Una fase final que començarà l’1 de juliol, amb la reobertura del debat telemàtic del Full de ruta de país (www.mxi.cat) i la convocatòria de l’assemblea de cloenda, prevista pel 30 de setembre d’enguany.

L’acte del proper dimarts no serà un acte festiu ni un acte per llepar-nos les ferides i seguir buscant culpables del perquè no vam saber arribar fins el final, l’octubre de 2017. És difícil dir, i fer, que sigui un acte diferent als que estem acostumats, però serà un acte amb uns quants components nous que, al nostre entendre, hauran de marcar el camí a seguir a partir d’ara.

L’acte està concebut com una presentació del que hem fet fins ara i, sobretot del que plantegem que hem de fer des del moviment independentista per crear les condicions adequades per instaurar la República catalana al més aviat possible, des del reconeixement de la necessitat de canviar la correlació de forces actual.

El component bàsic de la primera etapa del procés d’independència es manté inalterable: la força de la gent. Una força que primer hem de saber recuperar per augmentar-la després. Però venim de quasi sis anys de desencís, de frustració col·lectiva i només un projecte sòlid i realista pot fer que la força de la gent torni a ser el motor que necessitem.

Aquest nou projecte, aquest nou Full de ruta de país, deixa clar que el paper troncal li correspon, ara més que mai, a la societat civil organitzada i que els dos braços del moviment -partits i Consell de la República- han d’actuar d’acord amb l’estratègia general acordada pel conjunt del moviment. Quan es parla de societat civil organitzada no ens referim a l’ANC o Òmnium, les dues peces clau de la primera etapa, sinó a una nova estructura de fronts i projectes que es planteja en el projecte de Full de ruta i que representen una nova forma d’organització molt més adequada per fer front a la repressió que l’Estat espanyol intensificarà en la mesura que el moviment independentista torni a prendre la iniciativa.

L’acte del proper dia 20 incorpora i dona protagonisme a representants de la resta de països que conformen la nació catalana, que ens fan costat i, alhora, ens demanen que reprenguem la lluita en tot allò que és essencial per a la supervivència de la nostra nació, com la llengua i la cultura, però també en tots els altres camps que ens permetin avançar en la construcció d’una societat més justa, més lliure, més igualitària .

L’acte acabarà amb una Crida a la participació en la fase final de la 2a Conferència, signada per més de 400 persones que van ser protagonistes -sovint de forma anònima- en els moments més importants de la primera etapa del procés d’independència de Catalunya.

Ara més que mai, el futur és a les nostres mans.

12 de juny de 2023  

dijous, 8 de juny del 2023

Votar, abstenció, vot nul... Què ha de fer l'independentisme davant les espanyoles del 23-J?

 

La pregunta política del moment... què ha de fer l’independentisme davant les eleccions espanyoles del 23 de juliol?

El moviment independentista està constituït per la societat civil (la gent), les institucions (Generalitat, ajuntaments, Consell de la República, etc.) i els partits polítics que volen representar el moviment en el seu conjunt. És la imatge metafòrica que he fet servir abastament durant els darrers anys del tamboret de tres potes que no més es manté estable si compta amb les tres potes fermes i ben aferrades. Pretendre que el tamboret farà la mateixa funció per la qual ha estat dissenyat amb només una o dues potes és pretendre un impossible.

En aquestes eleccions espanyoles tenen vital importància les decisions que prenguin dues de les potes, els partits polítics i la gent.

Pel que fa als partits, i després de l’abstenció produïda en les darreres municipals, han començat a moure fitxa. El Front democràtic del president Aragonès és una proposta més per “salvar” Espanya de la dreta i l’extrema dreta.  La llista única proposada per Junts a ERC és intentar la quadratura del cercle i, per tant, està condemnada al fracàs absolut ja des de l’inici. Propostes de l’estil del Carod Rovira de llistes encapçalades pels joves que estan patint la repressió derivada de l‘1 d’octubre tenen també molt poc recorregut. Possiblement, tot acabi, com a màxim, amb alguna mena d’acord  programàtic comú  que els permeti més una neteja de cutis que no pas una acció política unitària.

Pel que fa a la gent... Alguna reflexió...

L’independentisme “civil” arribarà, com ja va sent massa habitual, dividit al 23  de juliol. Uns continuaran votant, malgrat tot i per diferents motius els partits independentistes que s’hi presentin. Les raons que té aquest ampli sector de l’independentisme van des de la lleialtat al “seu” partit (encara que sigui amb pinça al nas) fins a creure que l’abstenció o el vot nul no servei per res més que per enfortir les opcions “constitucionalistes”. Una mica és el que ha passat en les darreres municipals: s’ha castigat durament a ERC (més de 300.000 vots perduts; un 36% de pèrdua de vot) també a la CUP (més de 43.000 vots perduts; un 25% de pèrdua de vot) i, atenint-nos a les xifres, no ho ha fet amb Junts que fins i tot ha guanyat alguns vots em relació al 2019. Hi ha hagut càstig en forma d’abstenció o vot nul? Evidentment, sí, però, la realitat és que un 80%  del vot independentista ha continuat votant partits independentistes.

La divisió de l’independentisme és tan esperpèntica que fins i tot no ens acabem de posar d’acord en si és millor abstenir-se o fer vot nul.

Si l’independentisme creu que cal fer un vot de càstig (abstenció o nul) ho ha de fer ara, a les eleccions espanyoles, per  tal que si acaba representant un alt percentatge pugui esdevenir, realment, un revulsiu per als partits. Pensar en un vot de càstig a les eleccions al Parlament de Catalunya (2025?) o en una pretesa quarta llista cívica podria resultar molt contraproduent per al futur d’una independència a curt o mitjà termini. Bàsicament per dues raons:  La primera és que deixar la Generalitat autonòmica en mans de les forces unionistes seria debilitar enormement la pota institucional del tamboret. Alguns em direu que “pel que fa ara...”, doncs espereu a veure què faria en mans dels amants de la constitució espanyola.

La segona, i molt important internacionalment, seria la de la pèrdua (ni que fos temporal) de la legitimitat que comporta el vot. Fins ara, la legitimitat d’exigir la independència i d’aplicar els resultat de l’1 d’octubre es manté ferma perquè l’independentisme ha guanyat de manera rotunda les darreres eleccions. Una hipotètica pèrdua d’aquesta majoria parlamentària, acompanyada de la divisió interna del moviment, ens faria retrocedir unes quantes dècades.

El tamboret de tres potes, fermes i aferrades. La independència només és possible si hi som tots.

Les tupinades espanyoles. La història de Catalunya dia a dia. L'Atles català. Als orígens de la sardana



Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 233.

El proper 23 de juliol hi ha convocades eleccions al Congrés espanyol. Un bon moment, doncs, per parlar de les poques vegades que s’ha pogut votar dins de l’Estat i, més concretament del frau electorals que es coneix com a “tupinada”.

La denominació de “tupinada” prové del fet que es guardaven paperetes de vot dins d’un tupí, olla petita amb una sola nansa i s'afegien o se sostreien de l'urna electoral a conveniència del resultat desitjat.

Les tupinades van ser especialment freqüents durant l'alternança política que hi va haver en el poder a l'Estat espanyol entre el Partit Liberal i el Partit Conservador durant alguns anys de la Restauració monàrquica entre el 1874 i el 1923. Es va instaurar el sistema polític conegut com el turnisme, el torn pacífic o simplement el torn, un sistema que consistia en l'alternança al govern dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) basada en el sistemàtic frau electoral,, la tupinada, que feia que el govern que convocava les eleccions sempre les guanyava.

El sistema del torn pacífic va funcionar gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a la majoria de territoris de l’Estat, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

Les tupinades es van constituir com una pràctica habitual a totes les eleccions. Més enllà d’afegir o sostreure vots, també es va aconseguir amb l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i altres trampes sistemàtiques com manipular les votacions amb els “vots de Llàtzer” (vots de morts que ressuscitaven com el Llàtzer dels Evangelis). Així, el triomf del partit que convocava les eleccions, perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern, era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

Més de 40 anys de falsa democràcia i parlamentarisme van desembocar el 1923 en la dictadura de Primo de Rivera. Ja no es tornarà a votar a l’Estat espanyol fins al període 1931-1936 i, després del llarg període del franquisme, fins al 1977. En més de cent anys, a l’Estat espanyol hi ha hagut més de 40 anys de parlamentarisme fraudulent, tres anys de guerra i gairebé 50 anys de dictadures. Deixarem per definir la democràcia parlamentària imposada per la transició política del 78...

Final

La frase de la setmana de l’escriptor austríac d’origen jueu Stefan Zweig

“En la història, igual com en la vida de l'home, lamentar-se no fa tornar una ocasió perduda.”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!