MANIFEST de les Assemblees de Base de l'ANC davant la situació actual de bloqueig

Comparteixo amb tots vosaltres el manifest que han elaborat les Assemblees de Base de l'ANC del Baix Llobregat en relació als fets ocorreguts el dissabte 25 de maig en la reunió del nou Secretariat Nacional que havia d'escollir els càrrecs orgànics que han de dirigir l'entitat els propers dos anys.

MANIFEST

IMPRESSIONS DES DE DINS DE L’ANC SOBRE ALGUNES SITUACIONS VISCUDES

Ser independentista al nostre país mai ha estat una situació fàcil. Des de fa més de tres-cents anys el nostre poble ha vist trepitjats els seus anhels de llibertat i, tot i això, els catalans mantenim el nostre desig de ser. Per això, quan les coses es posen difícils, segueix havent-hi gent disposada a tot, perquè som un poble que sap molt bé el que vol, al contrari del que molts es pensen.

Fa 12 anys molts independentistes vam tenir clar que el projecte que naixia amb l’Assemblea Nacional Catalana era una cosa gran, i que podia ajudar-nos a esdevenir lliures. Amb tota la il·lusió del món ens en vam fer socis, i vam estar disposats a tot per tirar endavant allò que s’estava gestant.

Han estat anys on un munt de gent anònima estàvem disposats a pensar en el País, gent que en sabia, gent que tenia propostes i que les bas􀆟a per fer-les possibles, i gent que estava disposada a fer-se seves les idees que d’altres tenien per aconseguir l’anhel de llibertat desitjat.

En aquell projecte hi cabíem tots: els que sabien com tirar endavant, i els que oferien el seu treball i les seves hores per picar pedra. Nens, joves, grans, avis, famílies senceres, grups d’amics..., ens era igual si érem de poble, de ciutat, de mar o de muntanya, tots hi teníem cabuda. Només calia es􀆟mar el País i la seva gent. I així ens el vam fer nostre, i ens vam llençar de cap per fer el que calgués. Cadascú va posar de la seva part allò que sabia fer millor, i entre tots vam fer de tot, perquè només calia proposar-s’ho.

Una de les coses que més ens va enlluernar va ser que la sobirania naixia de baix, del carrer, i anava cap els que organitzaven la nostra Assemblea. Les decisions importants es discutien i arribàvem a acords des de les Territorials, i aquests passaven als nostres Secretaris perquè els que sabien organitzar i representar-nos fessin la feina per a què s’hi havien presentat.

Van ser moments durs i cansats, però molt feliços i engrescadors. Tots els territoris, des dels més proclius a l’independentisme, fins els més complicats ―perquè calia fer molta i molt bona feina per convèncer els nostres conciutadans―, vam treballar per a l’objectiu que teníem en ment : LA INDEPENDÈNCIA DEL NOSTRE PAÍS.

Però, ai las!, va haver-hi gent que va veure en l’ANC la possibilitat d’escalar posicions polítiques, gent que utilitzava la nostra força per aconseguir de manera soterrada interessos més personals, i gent que va posar els seus propis interessos per sobre dels col·lectius. A vegades eren persones, a vegades par􀆟ts els que s’hi acostaven i que envejaven la força de l’ANC.

D’uns anys ençà, vivim una ANC que no és aquella que ens va fer apuntar-nos-hi. És una ANC que està trepitjant el que hem construït, i que ja no treballa amb la sobiraniade les bases, sinó que decideix des de dalt i diu què s’ha de fer.

Una ANC que no accepta l’opinió discrepant d’altres companys i de les bases sobre la seva manera d’actuar. Que et compliquen la vida fins que gent vàlida marxa desesperada o, el que és pitjor, desencantada i fins i tot malalta.

I quan les bases diem prou, demanem explicacions i intentem que es donin altres oportunitats de reconstruir, perquè tots ens podem equivocar i cal retrobar-nos de nou, som tractats, amb prepotència, de mentiders.

Això sumat a la situació de repressió, de desencís polític i d’abandonament que sentim, fa que moltes Territorials vagin desapareixent, no hi hagi relleus i visquem un dels moments més tristos de la nostra Entitat.

Fins que arribem a aquestes últimes eleccions.

Però com que seguim volent la llibertat del nostre País, ens tornem a arremangar fins on calgui i pensem en fer tornar créixer la nostra ANC. Per això, es presenten més candidats que en les anteriors, i hi votem un tant per cent més elevat de socis. Veiem amb optimisme i esperança que les coses poden tornar a canviar, fins que s’ha de tornar a constituir el nou Secretariat resultant de les eleccions, el dissabte 25 de maig.

NO SENYORS! L’ANC no és un pas􀆡s que uns pocs es puguin repar􀆟r al seu gust. Darrere hi som molts que la volem forta, decidida, amb empenta, canviant el que calgui i construint sempre.

Secretariat:

Així no es construeix, al contrari, es destrueix.

Podem discrepar, defensar, consensuar, convèncer, argumentar, pactar, però MAI bloquejar. Ens preguntem a quin objectiu respon el bloqueig, la manipulació, el filibusterisme, i la paraula que ens ve al cap és revenja, potser?

Senyors, si volem un nou País no és per recrear aquelles actituds que ens han rebentat en el passat, és per fer-lo GRAN, REPECTUÓS AMB ELS QUE PENSEN DIFERENT, I ON HI CAPIGUEM TOTS, PENSANT UNA MICA MÉS EN EL BÉ COMÚ, PER SOBRE DEL BÉ PERSONAL D’UNS POCS, ja que prou difícil ens ho posen els espanyols, com perquè nosaltres ens posem pedres pel camí!

Com deia un dels nostres Presidents: “Catalunya ens necessita i només ens té a nosaltres!”

ASSEMBLEES TERRITORIALS DEL BAIX LLOBREGAT

La PATUM de Berga, 600 anys d'història

LA CLAU de la nostra història Programa 265. Emès el 23 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Convidat:

Ramon Felipó i Oriol, advocat, investigador en el camp de la cultura popular i bibliòfil.

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 265

La festa del Corpus Christi va néixer durant el segle XIII i el papa Joan XXII la va universalitzar l’any 1316. La primera notícia coneguda de la celebració del Corpus Christi a Berga data de l’any 1454.

Arran de la processó de Corpus es van anar configurant dos actes clarament diferenciats: la Processó pròpiament dita, venerant el Santíssim Sagrament i l'església catòlica, i la Bulla, amb un caràcter purament civil i laic i destinada a honorar i homenatjar les autoritats civils.

En les antigues processons del Corpus Christi desfilaven uns entremesos que estaven destinats a educar, moralitzar i alliçonar el poble per tal que aprofundís en el coneixement de les Sagrades Escriptures. Amb el pas del temps, però, aquests entremesos van anar prenent entitat pròpia i es van anar popularitzant, més per la seva vessant lúdica que pel seu caràcter alliçonador. De mica en mica, van perdre el seu sentit original i, d’aquestes representacions, en restaren només les parts més festives. La gresca del seguici processional va anar pujant de to, sobretot abans de la sortida de la processó i també un cop finalitzada aquesta.

Això va acabar donant pas a unes mostres festives que acabaren conformant, com hem dit abans, la Bulla o Bullícia del Santíssim Sagrament. Un fenomen,  que tingué lloc a diverses viles i ciutats de Catalunya, però que es va anar extingint com a conseqüència de les prohibicions promulgades pels poders civil, eclesiàstic i reial,. Poques d’aquestes manifestacions sobrevisqueren al Concili de Trento del 1563, i fins i tot els entremesos foren tocats de mort per les restrictives disposicions del segle XVIII.

D’entre totes les antigues Bullícies del Santíssim Sagrament que tenien lloc a Catalunya, únicament la ciutat de Berga ha estat capaç de mantenir i conservar-la a través dels segles. La Bulla de Berga que entre els anys 1795 i 1809 canviar el seu nom pel de La Patum. El mot Pés una onomatopeia del característic so del tabal, omnipresent a la festa. El toc d'aquest primitiu instrument té dos temps, el primer dèbil (pa) i el segon fort (tum).

Un Tabal que apareix documentat per primera vegada el 1621 i, l’any següent els Plens. El 1695 s’hi afegeixen els Gegants i l’Àliga el 1756. Els Nans Vells s’incorporen a la Festa el 1853. El 1860 la Guita Xica i, durant el segle XIX, s’afegeix a la Festa la música. La Patum infantil data de 1956.

Finalment, el 2005, la UNESCO declara La Patum Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Final

La frase de la setmana de l’actor de comèdia estatunidenc Bill Cosby... No ets una cervesa, no pots fer feliç a tothom.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història. Que passeu una molt bona setmana!

Hi ha quelcom que és podrit...(eleccions a la presidència de l'ANC)

 

Aquest serà el davantal de demà del programa Vull una resposta.  

Aznar, 2011... "Antes se romperá Cataluña que el país entero”

Hamlet, acte I escena IV. Hi ha un diàleg entre Hamlet, Horaci i Marcel. Aquest darrer, Marcel, pronuncia la famosa frase “Hi ha quelcom que és podrit, a Dinamarca.” La frase original en anglès és “Hi ha quelcom que és podrit, a l’estat de Dinamarca” i és una de les metàfores més punyents de la literatura per descriure com ,de la mateixa manera que el peix comença a podrir-se pel cap, l’estat comença a fer-ho pels seus dirigents.

El dissabte passat el nou SN de l’ANC es reunia a Vilafranca per escollir els càrrecs orgànics que hauran de dirigir l’entitat en els propers dos anys. Personalment, tenia la confiança posada en què la nova ANC sàpigues tancar la trista etapa dels darrers anys, passés pàgina i comencés a posar els fonaments per engegar la segona part del procés d’independència.

Res d’això va passar dissabte, L’actual ANC s’assembla cada vegada més, i de manera molt perillosa, als partits polítics als quals ha estat censurant, criticant i posant constantment en entredit.

Divendres, però, un dia abans de la reunió del SN, ja es posen en marxa alguns mitjans de comunicació per preparar el terreny. Sílvia Barroso, directora del diari digital El Món, escriu un article que titula “L’ANC busca ‘in extremis’ un candidat de consens per a la presidència”. En el redactat, s’atreveix a escriure “que les dues ànimes de l’Assemblea estan en empat tècnic” i, avançant-se sospitosament als esdeveniments de dissabte afirma que “els representants electes i hauran de posar-se d'acord si volen evitar el bloqueig aquest dissabte.”

Un resum ràpid dels fets... 

Lluís Llach, com ja havia anunciat presenta la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea. Sorprenentment, apareix en escena un altre candidat que prové de les votacions al sector jove, en Josep Punga..

La primera de les votacions dona aquest resultat: Llach 43 Punga 27. 1 abstenció i 1 absent En no obtenir cap dels candidats els 2/3, 48 vots, cal repetir la votació. Ben aviat, tothom s’adona de què està passant. En Llach s’imposa, una i altra vegada, a Punga amb uns resultats similars als de la primera votació. En Punga, malgrat això no es retira. Passen les hores, ja en portem gairebé set. Finalment, en Punga accepta retirar-se i diu (avís per als navegants) que votarà en blanc en la propera votació. Els navegants reben l’avís i els resultats de la darrera votació és de 45 vots per en Llach, 21 vots en blanc, 1 vot nul i 1 abstenció. Llach es queda a 0.33 dècimes des 2/3 dels vots.  El blocatge està servit.

Reflexions ràpides... 

Votacions generals: Lluís Llach, 3.268 vots. Josep Punga 32 vots. Votacions al càrrec de president: Llach 43 vots. Punga 25. En Punga, però, no es retira i obliga a repetir les votacions una i altra vegada. Finalment, una vegada retirat en Punga, es recorre a l’estratègia del vot en blanc, tots a una, per blocar l’elecció del càrrec.

Hi ha un sector minoritari, però que disposa d’una minoria de bloqueig, de la qual se serveix amb una estratègia ben definida. Què estan cercant? No volen  bloquejar indefinidament l’ANC, la seva estratègia està centrada en eliminar Lluís Llach de la presidència i forçar, mitjançant el xantatge del blocatge, aconseguir un pretès “candidat de consens” que resta, de moment, a l’ombra, però que tots tenim el seu nom al cap. Possiblement sigui la mateixa persona que va votar en contra d'en Llach i que quan va arribar l'ordre de votar en blanc, així ho va fer.

Darrera d’aquest sector minoritari de bloqueig hi ha exactament les mateixes persones que van provocar l’escàndol de l’anterior elecció de càrrecs, quan es van trencar els pactes acordats i es va voler barrar el pas a en Jordi Pesarrodona. Exactament els mateixos i, també, tots teniu els noms al cap.

Ja ho deia Shakespeare: Hi ha quelcom que és podrit....

Analitzem els resultats de les eleccions al Parlament del 12-M i possibles pactes postelectorals

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 13 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Alfons Duran, Manàger, alt directiu, consultor i professor d’escola de negocis. Va estudiar Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford. És Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC). Publica periòdicament articles en el seu web alfdurancorner.com que s’apropa als set milions de visites. Autor de diversos llibres, entre altres Memorial per als desmemoriats, El capitalisme i el seu setè de cavalleria i Querido Paul

Davantal

Mentre, una vegada més, el país patia un nou caos, i aquest enorme, de Rodalies, l’independentisme parlamentari perdia la majoria que tenia des de feia 9 anys. L’abstenció d’aquells en què ha pogut més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat autonòmica i la legitimitat dels vots per l a independència ha conduït a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

La realitat és que, des de 2017, la pèrdua de vots de l’independentisme ha estat sagnant. La suma dels partits independentistes en les eleccions del 2015 (les de Junts xSí) era de 1.966.508 vots i 72 diputats. El 2017 (les del 155) va augmentar fins als 2.079.340 i 70 diputats. El 2021 comença a actuar l’abstencionisme i els vots són un total de 1.366.044 vots i 74 diputats. Ahir, la suma de tots els partits partidaris de la independència va ser 1.360.225 i  61 diputats Inclosa, com no pot ser d’altra manera, Aliança Catalana

ERC ha perdut des del 2017 prop de 500.000 vots. Junts prop de 250.000. La CUP prop de 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

La culpa és tan negra que ningú la vol, diu la frase feta. La culpa, però, està molt repartida. Ningú se’n lliura de la seva pròpia part de culpa en aquest desgavell en què hem caigut des del 2017. Els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

I ara què? Tot sembla portar-nos a unes noves eleccions. Un pacte ERC i Junts amb l’abstenció del PSC apareix com inviable. A més, ERC ja ha dit que no vol pactar i que passa a l’oposició, esvaint així també la possibilitat d’un nou i tràgic tripartit. JxCat podria governar pactant amb el PSC, però això seria la mort definitiva del partit i del president Puigdemont. Altres pactes semblen també inviables. Les noves eleccions a l’octubre apareixen, doncs en l’horitzó.

Una reflexió dirigida als abstencionistes, sobretot pensant en aquestes més que possibles noves eleccions. Si creieu que continuar mantenint la majoria independentista en una Generalitat autonòmica no és important, només heu de fer un repàs a les declaracions dels nacionalistes espanyols, mitjans i partits,  per entendre que, més enllà del dret que teniu a no votar per castigar uns partits que no han estat a l’alçada, heu comès, possiblement, un error important.... o no. Això només el temps ens ho dirà.

Vicent Partal escrivia avui que “la partida no s’ha acabat”. Evidentment que no !  Aquesta és una partida molt llarga, que fa segles que disputem i en què hem tingut moltes derrotes i algunes victòries. Com deia algú, al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Faríem bé, però, i perquè la partida no es continués allargant i allargant de posar remei a totes les nostres males decisions. Començant aquest dimarts 14 i fins al dissabte 18 votant a les eleccions al SN de l’ANC, tot esperant que els que surtin elegits tornin l’Assemblea al lloc d’on no hauria d’haver marxat mai. Els partits, si és que no esteu cecs del tot, a adonar-se d’una vegada que la unitat és l’únic camí. La independència la guanyarem als carrer, si... i al Parlament... I només la guanyarem si hi som tots.

Final

La frase de la setmana de José de Sousa Saramago, escriptor portuguès. Premi Nobel de Literatura l'any 1998.

La derrota té un vessant positiu... mai no és definitiva.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que patei la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

La llengua als caus. Eleccions al SN de l'ANC. Analitzem darreres enquestes eleccions 12-M

 Vull una resposta. 12a temporada. Emès 6 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats:

Víctor Cucurull, historiador

Francesc Abad, analista polític

Josep Ferrer, president d’AExRC

Davantal

Tots coneixem la situació d’emergència que viu la llengua catalana. Probablement, si ens preguntessin en quins àmbits o espais la llengua viu una situació millor, més normal, més optimista, alguns diríem que en els caus dels diferents agrupaments i possiblement també en els esplais. Escoltes catalans, per exemple, treballa en base a tres objectius principals:  la catalanitat, la coeducació i la laïcitat. Els Minyons escoltes i guies de Catalunya tenen la vocació de compromís amb el país i la llengua, la democràcia des de la convicció antifeixista, el feminisme, l’educació i la natura.

Doncs, bé... Un estudi de la Plataforma per la llengua ens diu que només un 54% de les converses que es produeixen entre els infants en els caus i esplais són en llengua catalana. Els monitors i caps fan servir el català en un 77% de casos. Això significa que hi ha un 23% d’educadors en el lleure d’aquestes entitats que fan servir el castellà per adreçar-se als infants.

Hi ha una diferència important segons la ubicació dels espais de lleure. En aquelles zones on l’ús social del català és més reduït repercuteix també en els espais de lleure. En aquestes zones, no arriba al 50% l’ús del català en les converses entre els infants i els monitors. Quan les converses són només entre els infants, el percentatge d’ús del català baixa fins al 15,3%.

Segons Eloi Planas, de la Plataforma per la Llengua, hi ha bàsicament dos patrons de comportament entre els monitors i els caps. El primer i no desitjable, el fet de parlar generalment en català al grup, però passar-se al castellà per adreçar-se a alguns infants en concret. El segon, que hauria de ser la norma habitual de comportament dels educadors en el lleure seria el fet de mantenir-se sempre en català, provocant fins i tot que els infants canviïn de llengua i exercint, així, com a referent lingüístic".

Els caus i esplais juguen un paper important en la socialització i educació d'infants i joves i són molt importants a l'hora de fomentar l'ús del català amb les seves activitats. Els monitors i educadors són els referents lingüístics i elements clau dels infants en la integració al país i a la llengua.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!  

Final

La frase de la setmana de Mafalda, el personatge creat per l’humorista argentí , Quino.

Mai no falta aquell que sobra

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

Al final tot acabarà bé i, si no, és que encara no s'ha acabat (Comencem per les eleccions a l'ANC)

 

L’independentisme parlamentari ha perdut la majoria que tenia des de feia uns quants anys. Des de 2017, la pèrdua de vots dels partits independentistes ha estat continuada i sagnant: ERC ha perdut prop de 500.000 vots; Junts gairebé 250.000; la CUP 80.000 vots menys. Un total de més de 800.000 vots perduts des d’aquell desembre de 2017.

La culpa és tan negra que ningú la vol, diu la frase feta. La culpa, però, està molt repartida. Ningú se’n lliura de la part que li correspon en aquest desgavell en què hem caigut des del 2017. Els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

Vicent Partal escrivia en un editorial que “la partida no s’ha acabat”. Evidentment que no !  Aquesta és una partida molt llarga, que fa segles que disputem i en què hem tingut moltes derrotes i algunes victòries. Com deia algú, al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Faríem bé, però, i perquè la partida no es continués allargant i allargant,  de posar remei a totes les nostres males decisions. Els partits, si és que no estan cecs i sords del tot, haurien de fer foc nou. Els líders que van comandar el procés fins al 2017 han de fer el pas al costat que ja haurien d’haver fet fa molt de temps. Refer la seva estratègia partint de la base que la unitat (ni que sigui només la unitat d’acció) és l’únic camí si volem arribar a fer realitat la independència.

Comencem aquesta setmana perquè tots els que siguem associats de l’ANC votem en les eleccions al Secretariat Nacional que s’estan desenvolupant dels del passat dimarts 14 fins al diumenge 18 .

La nova etapa (si voleu en podem dir la segona part del procés d’independència) ha de començar amb una nova Assemblea, una ANC renovada  que s’adapti al nou context social i polític. Una Assemblea amb un SN que sàpiga, amb campanyes, accions i objectius, reactivar les seves territorials. Una ANC que pugui refer la unitat estratègica i d’acció (ara molt malmesa) amb les principals entitats de la societat civil.  Una Assemblea que torni a ser el pal de paller de la societat civil. Una Assemblea que sàpiga treballar amb tots aquells grups i entitats (petites o grans) que tenen com a objectiu la independència. Una ANC que torni a ser el que no hauria d’haver deixat de ser mai: una entitat unitària i aglutinadora de tota la societat civil independentista.

La situació actual del moviment independentista és molt millor que el 10 de març de 2012, la data del naixement oficial de l’ANC. Fem una mica de memòria històrica...

Fins al 1992, no hi ha va haver cap força independentista al Parlament de Catalunya. És en les eleccions d’aquell any que ERC, liderada per Àngel Colom,  s’hi presenta com una formació explícitament independentista i obté més de 200.000 vots i 11 diputats. Els governs del tripartit li van passar factura, i no es va recuperar una mica fins a les eleccions del 2011 on va obtenir 10 diputats.

És a dir, quan neix l’ANC, al Parlament de Catalunya hi ha només 10 diputats independentistes i el projecte polític del govern es diu Pacte Fiscal. Les enquestes de l’època ens diuen que els partidaris de la independència no arriben al 20%.

En un context molt desfavorable, el naixement de l’ANC marca un canvi de rumb que es va consolidant de manera molt ràpida fins arribar al clímax del 2017.  I això va ser possible perquè es va treballar, des de molt abans del 2012, des de la base, a través de la iniciativa constant i persistent de la gent. Entre moltes altres, la PDD; els 10mil a Brussel·les; la consulta d’Arenys de Munt i les posteriors onades de consultes sobre la independència van conduir a la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana.

La situació actual, malgrat el desànim, és infinitament millor que el 2005, quan va néixer la PDD i també molt, però que molt millor que el 2012. Tanquem, doncs, aquesta darrera etapa. Girem full, Aprenguem dels nostres propis errors. Recuperem la il·lusió, la persistència, la perseverança i la força d’aquells anys.

Comencem per l’ANC, recuperant l’eina encara, i malgrat tot, més important de què disposem la societat civil per assolir la independència.

I tinguem en compte que no es pot excloure absolutament ningú en aquest camí cap a la llibertat nacional, perquè aquesta només serà possible si hi som tots.

Al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Manifest Correllengua 2024. La Viquipèdia en català 750.000 entrades. La batalla d'Empúries

 

LA CLAU de la nostra història. Programa 263. Emès el 2 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 263. Enguany, el Correllengua està dedicat a M. Carme Junyent. Tot seguit us llegiré el manifest escrit pel filòleg i corrector, actualment cap d’estil de Vilaweb, Jordi Badia.

El dia 3 de setembre de l’any passat es va morir M.Carme Junyent, una autèntica donassa, una lingüista excepcional que s’hauria pogut dedicar exclusivament a la recerca acadèmica, a la universitat, però que va veure que calia treballar per restablir l’equilibri ecolingüístic del planeta. I, fruit d’aquesta tasca, es va abocar a estudiar la situació del català i a fer propostes per redreçar-la.

Ella estava convençuda que la convivència de moltes llengües era un gran avantatge per al català. Veia el multilingüisme no pas com un perill, sinó com una riquesa. L’enemic a combatre, insistia, era el bilingüisme, un parany letal, com va argumentar a bastament.

M. Carme Junyent creia en la gent, en la força transformadora de la societat. I alhora era crítica amb els polítics. Va denunciar ja fa molts anys que la immersió a les escoles havia fracassat. També es va oposar tenaçment a la política lingüística oficial, perquè veia que els governants no eren capaços de convertir-la en un projecte de país. Malgrat aquesta posició crítica, quan el govern li va demanar que s’arromangués es va arromangar. Vegeu, per exemple, la llista de propostes que van sortir del Consell Lingüístic Assessor, que ella va presidir. I què se n’ha fet, d’aquelles mesures proposades? No hi ha polítics valents, capaços de garantir que als instituts s’hi facin totes les classes en català? I que els ensenyants siguin lingüísticament competents?

Del manifest del Correllengua de l’any 2021, escrit per ella, se’n destaquen tres missatges, com tres fars que ens il·luminen. El primer, “Encara hi som a temps”. El segon, “Uns tenim la responsabilitat de preservar el llegat que ens han transmès i els altres de respectar-lo”. I el tercer, “Cal que reaccionem, que fem viure la nostra llengua amb tothom i en tots els entorns. I que la fem viure amb la consciència que, quan la compartim, estem donant el millor que tenim i estem dient: tu també ets nosaltres”.

Si fem nostre el primer d’aquests missatges, no ens hem de sentir derrotats. Sabem que tenim poc temps, però encara no s’ha acabat. En segon lloc, hem de saber que cadascú té una responsabilitat i que tots plegats tenim molta feina, principalment la de convèncer els indiferents, parlin la llengua que parlin, perquè sense ells no ens en podríem sortir. I el tercer missatge ens diu quin paper ha de tenir el català per a poder reeixir: el paper de llengua de convivència, de força de cohesió, d’instrument d’integració. La llengua no és cap barrera, com ens volen fer creure, sinó una eina d’acostament. Mantenir tothora el català no és una falta de respecte, sinó una invitació respectuosa i generosa a formar part del nostre poble.

Seguint l’exemple de M. Carme Junyent, doncs, cal que reaccionem. No diguem que és complicat: actuem. No diguem que és impossible: fem-ho. possible.

Final

La frase de la setmana del dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht.

Molts jutges són del tot incorruptibles. Ningú no els pot induir a fer justícia...

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Mentre Pedro Sánchez reflexionava... Campanya "Vota per la llengua". Analitzem enquestes 12-M

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 29 d'abril de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Mireia Plana vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua

Núria Vilajeliu , tècnica organització d'esdeveniments

Maria Vidal, politòloga

Davantal

Tot just s’iniciava la campanya electoral per a les eleccions al Parlament del proper 12 de maig que Pedro Sanchez entrava en campanya. Si a les campanyes electorals s’instaurés el premi al MVP (el jugador més valuós del partit) sens dubte el president espanyol hauria estat l’MVP d’aquests darrers dies.

La reflexió del president espanyol ha durat cinc dies. Cinc dies que han marcat la campanya electoral catalana , han tirat per terra els plans de tots els partits i l’han contaminada de sanchisme sí, sanchisme no. Sembla com si els espanyols que s’autoanomenen d’esquerra hagin descobert d’un dia per l’altre les fake news, el lawfare, el Deep State i els jutges prevaricadors.

Mentre Pedro Sánchez reflexionava, s’ha mort la mare del president Puigdemont sense tenir el seu fill al costat perquè fa set anys que és a l’exili. Mentre Sànchez reflexionava famílies com les d’Adrià Sas viuen des de fa quatre anys amb el cor encongit tement que un dia d’aquests el marit, el fill, el germà entri a presó. Mentre el president del partit que va donar suport al 155 i a la repressió contra l’independentisme reflexionava, les famílies i encausats com els de l’operació Judes conviuen amb l’angoixa d’un judici que els vol condemnar per terrorisme.

Finalment, avui s’ha desvelat el resultat de les reflexions sanchistes. Pedro Sánchez continuarà com a president del govern espanyol. Una vegada més, Sánchez ho ha tornat a fer. Una nova maniobra política del trapezista que fa salts al buit i sempre cau de peu. Sempre ens quedarà el dubte  (o no) de si la reacció de dimecres passat no va ser una maniobra més d’un supervivent nat, d’un líder polític, malgrat tot, intel·ligent i audaç. Sempre ens quedarà el dubte (o no) de si hauria reaccionat exactament igual si Catalunya no estigués en plena campanya electoral.

En el programa d’avui parlarem també de la campanya “Vota per la llengua” que impulsa la Plataforma per la Llengua amb l’objectiu de situar la llengua i les polítiques lingüístiques al centre de la campanya electoral. L'entitat ha elaborat un programa marc amb vint-i-cinc accions per a les eleccions catalanes del 12 de maig i sis propostes més per a les eleccions europees del 9 de juny, i l'ha fet arribar a les formacions polítiques perquè se les facin seves.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

 

Final

La frase de la setmana de Raymond Reddington, personatge de la sèrie Blacklist

Puc dirigir-te cap a la veritat, però no puc fer que te la creguis

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!