Davantal
El maig de 1976, al Paranimf de la Universitat de Barcelona,
tenien lloc les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Per primera vegada,
després de la dictadura franquista, s’hi van exposar, en un fòrum públic, les
reivindicacions i demandes de les dones.
Deu anys després, el 1986, se celebraven les Segones Jornades
Catalanes de la Dona. En el marc d’aquestes jornades, s’hi va presentar la
ponència Dona i Nació: Feminisme i
Nacionalisme de la qual eren autores
Maria Olivares, Carme Maso, Eulalia Duran, Tona Cusi, Ma Mercé Marsal,
Sonsoles Sentis. En la introducció s’hi deia:
“Si bé feminisme i nacionalisme tenen en la ment de tothom uns espais
prou delimitats, d'abast més o menys generals, ja sigui per subscriure'n les
propostes o bé per rebatre-les, en canvi, I ‘àrea en la qual un i altre camp
s'interaccionen, és una mena de terra de ningú, d'espai desert on tot, o no res
és possible, i, per tant, terreny abonat per a fantasmes, tòpics, prejudicis, inèrcies
i rauxes de tota mena. Un espai que nosaltres no controlem és, sens dubte, un
espai que lliurem sense combat, a I ‘enemic.”
Aquesta “Terra de ningú” va donar lloc el 2017 el llibre Terra de Ningú perspectives feministes sobre
la independència un llibre col·lectiu que se centrava en els 3 eixos de
lluita que consideren vitals; la lluita feminista, la lluita anticapitalista i
la lluita per l’alliberament nacional, confrontar-los i que parlessin en un
espai que era “terra de ningú”, una expressió que va fer servir l’escriptora
feminista, Maria Mercè Marçal als anys 80 que, segons les editores, “segueix
sent actual.
El 8 de març de 2023, Júlia Ojeda, Marta Roqueta i Anna Punsoda feien públic el Manifest per un feminisme nacionalista. Entre
altres coses s’hi deia:
“Defensem un projecte polític que basteixi la sobirania de la
nació catalana a partir dels principis del feminisme interseccional. Tot relat
sobre feminisme, antiracisme, anticolonialisme, drets de la classe treballadora
o diversitat funcional que no facin els catalans des d’una mirada pròpia serà
fet contra ells a partir de l’espanyolisme i la catalanofòbia. En aquest
sentit, defensem la llengua catalana com l’eina més democràtica possible per
aglutinar catalans d’orígens diversos i com la via més directa per
incorporar-se al dinamisme de la nació.”
A principis d’aquest anys, Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta
Roqueta han tornat a la càrrega amb el llibre Màtria o barbàrie. Trenta veus del feminisme català. Trenta veus de
dona nascudes entre el 1985 i el 1995.
En parlem tot seguit amb les nostres convidades. Som-hi. Comencem!
Final
La frase de la setmana és d’una de les nostres convidades, Marta
Roqueta...
Que no vingui Espanya a
dir-nos qui som, que no vinguin les feministes espanyoles a dir-nos qui som, que
no vinguin els homes masclistes a dir-nos qui som. Ens definim nosaltres.
Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que
pateix la repressió, la presó i l’exili.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada