Associats ANC: Votem amb decisió i valentia

Aquest cap de setmana tots els membres de l'ANC tenim una gran cita amb les urnes.

El divendres 3 de juliol, de 17 a 21h i el dissabte 4 de juliol de 10 a 14h podrem anar a votar en qualsevol territorial que s'hagi constituït en seu electoral. No és indispensable que anem a la nostra pròpia territorial, sinnó que podem votar en qualsevol lloc del territori.

Ens cal una gran participació per demostrar que l'Assemblea està disposada al que calgui per garantir la victòria independentista en les eleccions, que hem de convertir en plebiscitàries, del 27-S.

És la darrera oportunitat que se'ns presenta per capgirar la situació política actual. La darrera oportunitat perquè l'independentisme es presenti el 27-S amb la màxima unitat possible. La darrera oportunitat d'intentar una candidatura de país, àmplia, transversal i plural.

La darrera oportunitat que l'ANC torni al liderar el procés.

Nosaltres som els que hem arribat fins aquí. Nosaltres som els que el 2012 vam capgirar la història. Nosaltres som els que vam fer la gran cadena humana de 400 Km. Nosaltres vam fer la gran V baixa. Nosaltres vam ser decisius en la unitat política del 9-N.

Nosaltres tenim ara la gran responsabilitat de redreçar l'escenari polític i que el 27-S sigui realment on tot comença.

El sí o el no a la pregunta de l'ANC està molt clar:

Si votem que sí....

Si guanya el sí, l’Assemblea convocarà de manera immediata els partits polítics partidaris del procés. Els asseurà en una taula i els dirà, amb tota l’educació i respecte del món i amb la màxima diplomàcia possible, que ja n’hi ha prou, que cal superar totes les diferències actuals i trobar l’acord unitari que garanteixi:

Que les eleccions del 27-S seran el plebiscit que no ens van deixar fer el 9 de novembre.

Que perquè ho siguin, l’electorat ha de visualitzar de manera molt clara i diàfana que el que vota és independència. Que el que fa amb el seu vot és anomenar els representants que conduiran el procés d’independència fins al final.

Que cal acordar un  gran pacte d’Estat que garanteixi, ara i no després de les eleccions, què passarà, quin serà el camí, què caldrà fer a partir de l’endemà mateix del 27-S. I això vol dir, entre molts altres punts, si hi haurà govern de concentració, un govern fort que garanteixi el dia a dia, quin calendari i terminis, com, quan i qui iniciarà el procés constituent, etc.

Si votem que sí a la pregunta l’ANC pressionarà al màxim als partits. En aquesta reunió immediata després de la consulta als associats, el primer que caldrà encarar és la candidatura de país, la candidatura àmplia, plural i transversal; la candidatura que no és de cap partit, però que sí que és amb els partits. La candidatura d’ampli espectre polític i social que sempre hem demanat.

Si votem que NO...

Si votem que no, l’ANC simplement no farà res. Entendrem que els nostres associats ens demanen que ens dediquem a la campanya d’estiu i a organitzar l’11-S. Interpretarem que no volen que intervinguem en política. Que deixem als partits polítics tranquils i que facin el que vulguin.

Tinc molt clar què votaré.

Votaré sí perquè l’ANC és una organització política que va néixer per aconseguir la independència i, per assolir-la, cal intervenir en política. Hem estat i som un actor polític de primer ordre que ha capgirat el país, políticament, en només 3 anys.

Votaré sí perquè som nosaltres, la societat civil i principalment l’ANC, els únics que podem canviar la dinàmica partidista actual que no ens du a enlloc (o que ens du al fracàs absolut).

Tots nosaltres, cadascun dels associats de l’ANC, tenim una gran responsabilitat aquest cap de setmana.

Afrontem-la amb decisió i valentia.

La llista, el debat, el president...(Intentant aclarir-me/-nos. La llista de Mas)

La llista de Mas. Hi ha una clara intenció per part, sobretot, dels contraris a la llista de país, a identificar, a classificar aquesta llista com la llista del president, la llista de Mas o la llista de CDC. Cal dir que també una part dels partidaris de la candidatura de país cometen l’error de pensar el mateix, encara que moguts per altres motius.  

És el primer que caldria deixar ben clar: quan l’ANC (i en aquest cas jo mateix) s’ha referit a la candidatura unitària o de país en els seus fulls de ruta, sempre ho ha fet en un sentit molt clarificador: candidatura d’ampli espectre polític i social que reculli el màxim de les sensibilitats que configuren el moviment independentista.

En la configuració de la candidatura no pot haver-hi condicions imposades per ningú, sigui el president mateix o qualsevol partit. La llista de país té la voluntat de guanyar les properes eleccions partint de la màxima unitat possible de l’independentisme. Un llista que pugui ser clarament majoritària i que permeti engegar el procés d’independència i, alhora, governar el país, amb la millor eficàcia  i possibles.   

Si l’ANC acaba decidint d’impulsar una candidatura de país, serà mitjançat aquests paràmetres de transversalitat, pluralitat i unitat d’acció. La llista estarà formada per independents de prestigi i polítics de les formacions que s’hi vulguin sumar.

L’encapçalarà Artur Mas? Caldrà veure com es desenvolupa tot plegat. La meva opinió és que no és cap condició per confegir la candidatura. Ara bé, pel capital polític que representa el president, crec que seria convenient que així fos. Internacionalment, ningú entendria que la persona que es president de la Generalitat des del 2010, que s’ha mantingut ferm en les seves reivindicacions sobiranistes des del 2012, que va convocar el 9-N i que arrossega una querella per aquest motiu no encapçalés una llista d’aquest tipus.

El més important és que els que volem una candidatura de país com els que no la volen, tots plegats, deixem de parlar de llista del president. La candidatura, si arriba a configurar-se, haurà de ser tan plural, tan transversal com sigui possible, amb o sense el president al capdavant. 

Manuel de Pedrolo. Trencant l'oblit

“Avui, demà, qualsevol dia és prou

per ser elegit heroi d’aquesta gesta;

són sants i bons els jorns per fer una festa

entorn de mi...”

Demà, 26 de juny, es compliran 25 anys de la mort de Manuel de Pedrolo, un dels escriptors catalans més importants del segle XX i un dels homes més compromesos en la lluita per les llibertats nacionals i socials dels Països Catalans.

Avui, dijous 25, el Canal 33 estrenarà el documental Manuel de Pedrolo. Trencant l’oblit. El títol no pot ser més encertat, perquè això és el que hi hagut durant aquests darrers 25 anys sobre l’obra i la figura del gran escriptor català: oblit.

Xavier Borràs, fa cinc anys i quan es complia el 20è aniversari de la mort de Pedrolo, va escriure un article, que encara podeu llegir o rellegir, titulat Molesta, Pedrolo? on, entre altres, deia:

[...] encara avui, vint anys després, el seu verb i la seva obra són menystinguts majoritàriament pels poders i pels mitjans públics en proporció inversa a l'estima dels seus lectors perquè, bàsicament, Pedrolo molesta els adotzenats i il·lumina els esperits lliures.

Pedrolo, per damunt de la seva qualitat i prodigalitat com a escriptor, per damunt del seu llegat, va ser i és la imatge, cada cop més rara, més excepcional i més enyorada per molts, la de l’intel·lectual compromès.

Un escriptor extraordinari, autor d’una obra immensa, en qualitat, en quantitat i en diversitat. Va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig... Ha estat un dels escriptors més llegits de la postguerra i un autor infatigable que va transitar per tots els gèneres literaris. Ens va deixar una obra poètica considerable, unes quantes peces teatrals d’importància, centenars d’articles periodístics i l’obra novel·lística de més gruix de la literatura catalana.

La importància del llegat de Pedrolo rau, però, en el seu radical concepte de la creativitat, de l’experimentació, en la incorporació d’estructures i tècniques de la novel·lística internacional a la tradició literària catalana, en la investigació i en la innovació tècnica dins d’un sentit d’universalitat de l’obra literària.

La seva fidelitat a la llengua i als seus ideals el van conduir, primer a enfrontar-se amb la censura que imposava el règim dictatorial i, després, a fer front a l’arraconament a què semblaven voler condemnar-lo el món polític i intel·lectual sorgit de la transició democràtica.

L’obra de Pedrolo és difícil de classificar, ja que és una obra que no admet cap tipus de limitació. Pedrolo assumeix en la seva obra el fet de ser català, la situació del seu país i dels homes i dones que hi viuen. Tota l’obra de Pedrolo és fruit d’un compromís cívic i social que va saber exercir amb una gran honestedat i un immens esperit de servei.

Pedrolo, mitjançant la seva obra ens comunica molts dels problemes que ens afecten, com a persones i com a societat. Problemes socials, polítics, familiars, personals... La misèria, l’atur, la marginació, la falta de llibertat, els sentiments, el sexe, els conflictes generacionals, la problemàtica de la mort i de l’agonia, les repressions...

Llegir Pedrolo és establir una lluita interna contra el conformisme, contra una societat injusta i inhumana. És també una investigació continuada sobre l’ésser humà.

Quan li preguntaven sobre la seva feina d’escriptor, la seva resposta era: “L’escriptor ha de replantejar.-se el problema de l’ésser humà des del principi, sense cap mena de prejudicis i això exigeix per començar tot un seguit de preguntes. I això és el que ha de fer l’escriptor: interrogar, interrogar-se incansablement, investigar totes les possibilitats humanes.”

¿Per què un home i un escriptor d’aquestes característiques és sistemàticament ignorat i silenciat des del món, diguem-ne, oficial?

Per què, si algú el coneix, és només per la seva novel·la “El mecanoscrit del segon origen”?

¿On són els Anònims, els Apócrifs, la tetralogia La terra prohibida, Un amor fora ciutat, Succesimultani, Procés de contradicció suficient.... els seus contes... els seus articles o el seu projecte més ambiciós, la novel·la total, el cicle de novel·lesTemps Obert?

Pedrolo en vida i també en la mort és un personatge incòmode al poder, a qualsevol poder. Rebel, inconformista, amb un pensament de clara arrel marxista i, potser el que és més greu, un independentista dels Països Catalans.

Resultava massa molest per al poder un intel·lectual que escrivia reculls d’ articles com el titulat “A casa amb papers falsos”, en el pròleg del qual, entre altres coses deia:

“Pel que fa al títol sota el qual s’apleguen aquests articles i que pot semblar capritxós, amb ben poques paraules en puc aclarir la intenció: cap dels meus papers, ni dels teus, lector, no diu allò que sóc, que ets: un català. Ens falsegen, doncs, la identitat.”

La llista, el debat, el president... (Intentant aclarir-me/-nos. El debat)

Quan vaig escriure els dos darrers articles del blog, era conscient que comportaria, sobretot, un intens debat a les xarxes i que, com no podia ser d’altra manera, no agradaria a tothom.

Tenint en compte el que donen els 140 caràcters de Twitter o els petits comentaris del Facebook, diria que la majoria han optat per debatre el tema, però amb clares opcions partidistes (de partit) i que només uns pocs han optat per dir alguna bestiesa.

Com a conclusió d'aquest "debat" virtual de 140 caràcters, m'agradaria aclarir, sota el prisma subjectiu de la pròpia opinió, alguns conceptes que crec que han anat sorgint. 

Comencem pel....

Debat. Alguns comenten que el tema de la llista ja es va debatre i es va tancar. Que hi ha un pacte i que l’ANC el va signar. Que introduir aquest tema de nou crea tensions i divisions i alguns arriben a “amenaçar” amb donar-se de baixa de l’Assemblea i a assegurar que parlar de la llista trencaria la pròpia ANC.

Anem a pams.

El tema de la llista unitària no es va debatre en profunditat i en cap moment es va tancar definitivament, cosa que es pot confirmar en el darrer full de ruta aprovat per l’Assemblea General de l’ANC.

El pacte signat el mes de gener afecta només a dos partits, en cap cas a l’ANC.

Si volem complir el nostre full de ruta aquest deixa molt clar que “en el cas que en el marc de l’esmentada Taula no fos possible configurar un pacte en la línia anterior [...], es plantejarà la possibilitat d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país, representativa de totes les sensibilitats polítiques i socials, de manera transversal, que doni prioritat absoluta a l’assoliment de la independència.” I aquest és el punt on ens trobem ara mateix.

El debat no hauria d’espantar ningú. El debat tranquil, serè, sense crispacions de cap mena, en què uns i altres puguem exposar les nostres raons i arguments ens hauria de permetre votar  amb tota llibertat i també amb tota responsabilitat en una consulta a tots els associats, amb una pregunta clara i sense cap mena d’ambigüitat.

Si l’independentisme i els independentistes hem assolit la maduresa que es necessita per construir un nou Estat independent, ni el debat, ni la consulta, ni el resultat, fos el que fos, ens haurien d’afectar com a organització ni com a moviment popular.

Per damunt de tot, estic convençut que tots volem el mateix:  la independència de Catalunya. Parlem-ne, doncs, a fons, respectem-nos, votem si cal, acceptem-ne els resultats i tot seguit dediquem-nos en cos i ànima a guanyar el 27-S.

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (2 i final)

I va arribar el 25 de novembre de 2014...

Davant la proposta feta pel president, el 29 de novembre, l’ANC va redactar i aprovar la seva Declaració de Cornellà: “Considerem que la proposta feta pel President de la Generalitat  el passat dia 25, representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou Estat català. Aquesta proposta és un bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible.”

Vull remarcar que dèiem “un bon punt de partida”. Això significava que calia negociar i arribar a convertir el que podia semblar una llista del president en la veritable i autèntica llista de país que sempre havíem reclamat.

I això, tots ho sabem, no va ser possible. No em dedicaré a enumerar els errors que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, des de l’Assemblea vam cometre l’error més greu, el d’inhibir-nos i deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits polítics.

Perquè va ser a partir de la conferència del President i de la Declaració de Cornellà de l’ANC que van aparèixer amb tota la força els partidismes i els partidistes. Com si el procés no existís, els partits van començar a actuar amb la mentalitat de sempre, és a dir, amb mentalitat autonomista.

Des de l’ANC no vam ser capaços de mantenir-nos al capdavant del procés. No vam tenir la prou valentia ni decisió per ser fidels a nosaltres mateixos, a la gent que ens ha seguit i al procés en general.

Només ens calia respectar els nostres fulls de ruta aprovats en les diferents assembles generals, i els nostres documents posteriors, aprovats en els diferents plens del Secretariat Nacional. No ho vam fer.

I hem arribat on hem arribat.

Sabíem, n’érem plenament conscients, que les eleccions municipals acabarien perjudicant, d’una o altra manera, el procés. Durant la campanya electoral, i malgrat els esforços de les territorials de l’Assemblea, les dinàmiques locals han creat innombrables tensions que s’han traslladat, en molts casos, al dia després del 24-M en els pactes postelectorals. La desconfiança, el recel i la completa maca de diàleg o, el que  encara és pitjor, convertir el diàleg en un “ a veure qui la té més grossa”, han fet força mal al procés.

A més, les forces d’esquerra no clarament partidàries de la independència, acompanyades de les marques blanques de Podemos i candidatures afins, han tingut un avenç força important. La temptació politicopartidista ha començat a planejar per damunt de l’escenari polític català.

Així, cada vegada amb més insistència, la paraula República catalana (a seques) substitueix la paraula independència. Cosa que em fa recordar aquells inicis, que poden semblar llunyans, però que són molt pròxims, en què acostumàvem a parlar de "nou Estat" o “d’Estat propi”.

La dicotomia unionistes-independentistes, l’anomenat “eix nacional”, que molts interessats s’entesten a separar de “l’eix social”, està sent substituïda per la confrontació dreta-esquerra. I alguns personatges s’atreveixen a dir que el més important ara per ara és “matar Mas” (políticament, espero), o que la independència només arribarà sense Convergència.

La independència només arribarà si som capaços de treballar junts, d'oblidar ni que sigui per uns mesos les diferències ideològiques i els greuges particulars. L'autèntica revolució, la independència, perquè és la que pot portar el canvi, la justícia social, l’autèntica democràcia, només arribarà si, d’una vegada per totes, sense pors, sense temences, amb valentia i decisió, arriscant-nos al màxim, actuem d’acord amb els principis de l’ANC des del 2012.

“Impulsar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

Per a què va néixer l'ANC? Primer el país (1)

Segur que el que escriuré no agradarà a uns quants, potser fins i tot, a molts. Sé que les crítiques i els menyspreus arribaran, sobretot a través  de les xarxes. Us aviso per endavant, no hi perdeu el temps, tant me fa el que em pugueu dir... Em veig en l’obligació de ser franc, si vull ser conseqüent amb mi mateix i amb allò que em va impulsar a entrar el 2010 al Moviment per la independència, embrió de l’ANC, i fidel, sobretot al procés, al qual he dedicat 5 anys de la meva vida.

Avui el president Mas ho ha dit clarament quan ha llençat la crida a l'ANC, Òmnium i l'AMI per construir una candidatura amb la màxima unitat : 'Faig una apel·lació directa a les entitats de la societat civil de parlar-ne. Evidentment, nosaltres ens posem a la seva disposició. I si no surt, nosaltres assumirem la nostra responsabilitat. Hi serem segur. Però no volem renunciar a fer allò que pensem que li cal al nostre país en el moment decisiu que hem de viure. Volem construir la màxima unitat possible al costat de les entitats de la societat civil organitzada del país.'


Alguns han començat a dir que el president ha situat la pilota a la teulada de l’ANC. I això no és del tot cert. La pilota ha tornat al lloc d’on mai no hauria d’haver sortit. La candidatura, la llista de país o com li vulgueu dir era responsabilitat de l’Assemblea, perquè des de sempre havia estat la nostra proposta, la millor proposta, la més convenient i adequada per guanyar unes eleccions plebiscitàries.

Així ho dèiem el 2013, quan aprovàvem el Full de Ruta que va precedir la Via catalana, la increïble cadena humana de més de 400 quilòmetres:

“L’ANC promourà, en la mesura del possible i amb escrupolosa neutralitat, la unitat d’acció de la ciutadania, les institucions i les forces polítiques i socials, consensuant objectius comuns. Si es considera necessari, l'ANC pot promoure la formació d’una coalició unitària independentista en unes hipotètiques eleccions futures.”

I tothom, potser perquè encara ho veien molt lluny tot plegat, hi estava d’acord. Significava l’autèntic esperit unitari, transversal i promogut des de la societat civil. El mateix esperit que amarava l'ANC que feia molts pocs mesos, l'11 de setembre de 2012, havia començat a demostrar la força de la gent.

L’objectiu primer, però, era la consulta, que figurava en el programa de les forces sobiranistes que van sortir guanyadores, amb més dee les 2/3 parts del Parlament,  de les eleccions del 2012. 

Així, el 2014, el Full de ruta aprovat també en Assemblea General, continuava remarcant  que, si el 9N no es podia celebrar amb total normalitat,  “caldrà recórrer la darrera etapa per demostrar que ho hem intentat tot per la via pacífica i democràtica. La celebració de les eleccions anticipades, de caràcter plebiscitari, serà aquest darrer pas. El paper de l’ANC ha de ser el d’empènyer la constitució d’una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la Declaració d’independència com a primer acte del nou Parlament i donar-hi tot el suport actiu.”

Novament, tothom semblava estar-hi d’acord. Segurament, els partits (i els partidistes) encara ho veien tot massa lluny.

Dos dies després de l’11 de setembre de 2014,  l’ANC va celebrar el seu plenari a Arenys de Munt. En aquesta històrica població va ser on es va aprovar la Declaració d’Arenys. Continuàvem apostant fort per la consulta i, de nou insistíem que, si la consulta no ens servia, calia convocar eleccions immediatament i “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració d’independència i l’inici del procés constituent.”

 I va arribar el 25 de novembre de 2014... 

Ara o mai. El moment de la veritat

Escric a cor calent, mentre escolto la compareixença del president Mas arran de la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre el procés participatiu del 9-N.

No em preocupa aquesta sentència. No deixa de ser un atac més contra tot el procés d'independència que ja fa temps es va engegar en aquest país. La majoria dels més de 2.300.000 persones que vam participar en la consulta d'aquell 9 de novembre sabíem el que estàvem fent. Si hi havia algú que en tingués algun dubte, aquesta darrera sentència els ho acaba de confirmar: tots els que vam sortir al carrer per votat el 9-N ho vam fer-ho desobeint el Tribunal Constitucional, Desobeint les lleis de l'Estat espanyol i a l'Estat mateix. Vam realitzar el primer gran acte de sobirania real per  començar la desconnexió de l'Estat espanyol. 

Tot això ja ho sabíem i per tant no ens preocupa el que a hores d'ara ens pugui dir el TC a les ordres d'un Estat de baixa, de molt baixa qualitat democràtica.

El que és veritablement preocupant és tot el que se'n pugui derivar d'aquesta sentència. Sabíem que, després del 24-N, l'Estat posaria en marxa, i a tota potència, la seva maquinària jurídica, política i econòmica per acabar definitivament amb el procés d'independència. Per començar, caldrà veure com influirà aquesta sentència en les querelles, actualment en tràmit, contra el President Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

La sentència no en té prou a declarar inconstitucionals tots els preparatius organitzats per la Generalitat de cara a la consulta del 9-N, sinó que també analitza el contingut de les dues preguntes que es van sotmetre a l'opinió de la població i diu que "no hi ha dubte que totes dues plantegen una qüestió que afecta l'ordre constituït i també el fonament mateix de l'ordre constitucional'. Argumenten que aquestes preguntes incideixen 'sobre qüestions fonamentals que es van resoldre amb el procés constituent' (quina barra!) i que, per tant, serien 'sostretes a la decisió dels poders constituïts'. I acaba reblant que per decidir sobre aquestes "qüestions fonamentals que afecten a "l'estructura de l'estat, l'única via que es pot utilitzar és la de la reforma de la constitució."

S'acosten els temps difícils que molts ja sabíem que havien de venir. Aquesta sentència evidencia les intencions de l'Estat:  acabar amb el procés a través d'impedir les eleccions plebiscitàries del 27-S. Si el TC dictamina que la Generalitat no pot preguntar sobre el futur polític de Catalunya i que, consegüentment, els ciutadans no podem expressar-nos lliurement en aquest sentit, ¿com toleraran que, a les properes eleccions, s'hi presentin candidatures que incloguin en els seus programes el compromís que, si en surten guanyadores, iniciaran el camí cap a la independència? ¿Com toleraran que hi hagi candidatures que expressin clarament en els seus programes un full de ruta cap a la independència?

Preparem-nos, doncs, per als propers mesos fins al 27-S que seran durs i complicats. Serà el moment de demostrar per què vam sortir al carrer el 2012, el 2013 i el 2014. Serà el moment de demostrar perquè vam desobeir l'Estat el 9-N.

Serà el moment de la veritat. 

I, malgrat no m'agradi l'expressió, serà el moment de l'ara o mai.

L'autèntica batalla

Volíem les eleccions el mes de març, abans de les municipals. N'érem ben conscients que una convocatòria electoral municipal situada al bell mig entre el 9 de novembre i les eleccions plebiscitàries per la independència podien fer més nosa de la que semblava al procés.

Des de l'Assemblea es va intentar capgirar la situació amb la campanya "Els ajuntaments per la independència". La signatura dels compromisos a cadascuna de les poblacions per part de les diferents candidatures va situar el procés en el marc de la campanya.

Els resultats electorals, sobre el paper i amb algunes excepcions importants, van donar la victòria a les forces compromeses amb el procés d'independència. Ara calia, per una banda, complir amb els compromisos signats i, per una altra, fer l'esforç novament de pensar en clau de país i no tant en l'interès propi de cada partit o candidatura.

Durant aquests dies, però, ens arriben determinats flaires que ens fan témer que el que s'està cuinant en algunes poblacions no és ben bé el plat que el país necessita. Llocs on ni ERC ni la CUP accepten donar suport a la candidatura de CiU. Llocs on sembla coure's una aliança interessada entre PSC i CiU fent realitat aquella sociovergència que tant es va demanar, ja fa temps, des d'alguns sectors interessats de la política i l'economia catalana.

Els arguments que els serviran d'excusa seran els habituals, els de sempre... Amb matisos i variants giraran a l'entorn del fet que "la política local és molt diferent de la nacional"... "que cada municipi és ben lliure de fer el que cregui més convenient per a la millora col·lectiva i el benestar dels seus conciutadans", etc.

Després del 13 de juny potser caldrà comprovar quins municipis i quines candidatures seran fidels als compromisos signats en la campanya "Els ajuntaments per la independència". Quines candidatures els van signar ben conscients del compromís que contreien amb els seus electors i amb el país , i quines simplement ho van fer per guardar les aparences.

Ben aviat podrem veure si els diferents partits o coalicions estan disposats a fer del 27-S un autèntic plebiscit per decidir la independència d'aquest país. O si haurem d'assistir a la clàssica batalla electoral en què cada força política vol ser-ne la guanyadora per aplicar ( o no...) el seu programa electoral. 

L'autèntica batalla d'aquests propers mesos es dirimirà entre el partidisme i el país. Entre la unitat d'acció i la generositat davant el gran repte de la independència i l'egoisme egocèntric dels que només pensen a ser ells els guanyadors.

I del resultat final d'aquesta batalla en dependrà el nostre futur.

Lis-moi pour apprendre à m’aimer (Charles Baudelaire, a tall de conclusió)

A través dels sis articles anteriors, hem pogut comprovar com  l’obra de Baudelaire es manté fidel a les seves opinions, fidel a la seva manera d’entendre l’art: “manejar amb saviesa una llengua és practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan el color parla, amb una veu profunda i vibrant…” En efecte, el poeta ens parla de correspondències, de les verticals, amb la Natura com a símbol de realitat ocultes, i de les horitzontals, que es mouen a través de les associacions sinestèsiques.

Baudelaire dedica la seva obra, Les Fleurs du Mal, al poeta Théophile Gautier, de qui diu: “à cette merveilleuse faculté Gautier unit une immense intelligence innée de la correspondance et du symbolisme universels.” És aquesta teoria de les correspondències, formulada en el poema Correspondences, la part de la seva poètica que, segurament, més va influir en el moviment simbolista, fins al punt d’esdevenir-ne l’eix fonamental del seu ideari. Així sembla deduir-se de les paraules d’un gran poeta simbolista com Paul Verlaine: el vers ha de ser, abans de res, música; una harmonia de sons que fa somniar.

La poesia de Baudelaire i el seu pensament estètic va influir de manera decisiva en les generacions posteriors i, més concretament en els poetes –i no només en els poetes- simbolistes. Hem pogut comprovar que poetes com Rimbaud o novel·listes com Proust el segueixen en l’ús que fa de l’analogia, del símil i de la metàfora. Com s’estableix una relació força directe entre el llenguatge poètic de l’analogia que fa servir Proust i les correspondències de Baudelaire. És el triomf del simbolisme sobre el realisme. El triomf de la imaginació, de l’analogia que s’estableix entre les sensacions i les coses. El triomf del poeta, de l’escriptor, de l’artista que treballa per aprofundir en aquestes sensacions per tal de trobar-ne un sentit. En definitiva, el triomf de l’art.

Baudelaire és el primer que sap extreure bellesa d’on aparentment no n’hi pot haver, del Mal,  i que obre una via estètica al sofriment. El títol del seu recull prou sembla indicar-ho: Les Fleurs du Mal. El substantiu flors, eminentment associat a la bellesa, és complementat per l’adjectiu mal. Una dualitat, doncs, que ens evoca l’Spleen i l’Ideal.

Baudelaire és un poeta a la recerca de l’Ideal. D’un Ideal que es veu afectat per l’spleen i que necessita dels sentits, i de l’èxtasi que aquests poden arribar a provocar, per tal de superar-lo i poder-ne fugir vers la Bellesa. Una fugida que es pot intentar per altres costats: l’amor, les drogues, el mal, la mort… Temes que trobem reflectits constantment en la seva obra i dels quals ell se serveix en aquesta fugida incansable cap a l’Ideal:

Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre il faut vous enivrer sans trêve. Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.[1]

Baudelaire ens diu: lis-moi pour apprendre à m’aimer.[2] Aprenguem, doncs, a estimar-lo embriagant-nos de la seva poesia.

---

[1] Enivrez-vous. Le spleen de Paris. (Petits poèmes en prose), 1864.

[2] Entradeta a Les flors del mal. Baudelaire, Charles. Traducció  de Xavier Benguerel. Edicions del Mall. Barcelona, 1985.

Reinicia Catalunya i El país que volem

Reiniciar: “Tornar a donar començament...”

La setmana passada es va presentar Reinicia Catalunya, una plataforma que vol aplegar totes les iniciatives engegades per la societat civil a l’entorn del debat de com ha de ser el nou país. El debat sobre el procés constituent, el país que volem i els esborranys de possibles textos constitucionals s’integren dins de Reinicia Catalunya.

La nova plataforma permet que tothom pugui participar en el disseny del nou país i que ho pugui fer des de qualsevol de les iniciatives que s’hi apleguen. Una d’elles, amb uns quants mesos de feina al darrere: El país que volem.

El país que volem és un projecte que va iniciar, ja fa un cert temps, per l’ANC. És un espai de debat i participació ciutadana que vol donar la veu a la ciutadania i als seus col·lectius per tal que puguin plantejar les seves propostes, idees i opinions sobre com imaginem, com volem que sigui aquest país millor que entre tot podem construir.

El país que volem és una eina que permet recollir aquesta gran quantitat de reptes de país i de propostes per solucionar-los. Ho fa a través del seu espai web on ja podem trobar més de 60 reptes que han comportat  1.208 propostes i més de 665 comentaris publicats.

A més de la participació a través de la xarxa, El país que volem promou els actes i diàlegs que qualsevol entitat, organització o col·lectiu pugui fer arreu del territori. Aquests actes van acompanyats dels diferents vídeos produïts per El país que volem i que són el primer pas per provocar la reflexió i el debat ciutadà.

Som molts els que a hores d’ara volem la independència, els que volem disposar de l’oportunitat de construir un nou Estat. És evident, però, que  hi ha molta gent a Catalunya que encara no s’ha afegit al procés. La pregunta que sovint es fan i ens fan és “per a què volem la independència, perquè tot continuï igual sota una bandera diferent?”.

Allò que ens uneix a uns i als altres, a més d’un 70% de la població catalana és que tots imaginem un país nou. Som aquest 70% de la població que inclou independentistes, federalistes i confederalistes que volem un país diferent, un país millor en tots els sentits, un país de futur per als nostres fills i per als nostres néts.

Reinicia Catalunya i El país quevolem ens ofereixen la gran oportunitat, no de somiar en un model de país, sinó de començar a dissenyar la Catalunya del demà, la nova República catalana. Una república moderna, amarada dels valors de la solidaritat i la justícia social, profundament democràtica i que només serà possible si podem construir-la a través de la independència nacional.