Vicens Vives, referint-se als
catalans, va dir “Som fruit de diversos llevats”
La famosa “Pedra de Toch de
1641 qualificava Catalunya de “mare d’estrangers”.
Actualment, a Catalunya viuen
més d’un milió de persones d’origen estranger corresponents a més de 160
nacionalitats diferents entre les que destaquen els marroquins amb 260.000
residents, els romanesos amb més de 90.000 i els xinesos amb més de 50.000
persones.
Terra de pas,
Catalunya compta amb una llarga i fecunda tradició integradora que és present al llarg de la
seva història.
Des de finals del segle XV
fins a principis del segle XVIII, travessen els Pirineus milers d’occitans i
francesos empesos, tant per la manca de recursos per la subsistència en les
seves zones d’origen, com pels efectes derivats de les Guerres de Religió a
França. El punt àlgid de la immigració
es va produir entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l'arribada
d'un enorme onada d'occitans del sud i del centre-sud del país veí.
L’any 1900 Catalunya tenia
prop de dos milions d’habitants. Les onades migratòries de la dècada de 1920 i
la dels anys 60 i 70, amb persones
procedents majoritàriament de l’interior de la península, expliquen el
creixement de la població catalana fins als coneguts sis milions. L’arribada
contínua de nous ciutadans provinents d’arreu del món han disparat la
demografia catalana fins ben a prop dels vuit milions d’habitants.
Catalunya és terra d’acollida,
terra de pas o de marca, però també ha estat històricament terra de migracions,
exilis, i diàspores.
Una de les principals
conseqüències de la Guerra de Successió de principis del segle XVIII és l’onada
d’exiliats i refugiats que abandona el país. S’inicia l’endemà mateix de l’11
de setembre i és una allau continuada fins ben bé el 1725.
La població catalana de
l’època sumava uns 450.000 habitants. Més de 30.000 van exiliar-se, gairebé un
10% de la població. Vint anys després, d’aquests 30.000, només uns 3.500 havien
sobreviscut a l’exili.
Un altre període en què
Catalunya viu de nou un exili és al final de la primera Guerra Carlina, el
1840, quan en diferents onades de refugiats travessen la frontera francesa més
de 45.000 persones.
La Guerra Civil espanyola
origina que a principis de 1939 travessin els Pirineus més de mig milió de
persones. És un exili totalment diferents als anteriors i que els cronistes de
l’època defineixen com l’exili de tot un poble: obrers, camperols, professors,
militars, intel·lectuals, menestrals....abandonen el país fugint de les tropes
franquistes.
Antoni Rovira i Virgili
descrivia aquest èxode....
“Carros
que van amunt plens, atapeïts de mobles, matalassos i fins i tot gàbies
d’aviram. Cada carro és una família que se’n va. Cada renglera de carros és una
vila que es buida”
Catalunya coneix molt bé el
que significa l’exili, la diàspora, el passar de ser ciutadà a ser refugiat o
exiliat. Potser també per aquest motiu és una terra d’acollida, una terra en
què la solidaritat és un valor que compartim i practiquem tots i cadascun dels
ciutadans d’aquest país.
Avui a La clau de la nostra
història parlarem d’aquesta Catalunya acollidora i solidària i de com hem de
reflectir i traslladar aquests valors històrics al present i al futur per tal
de pal·liar la situació dramàtica que viu tanta gent forçada a deixar el seu
país. Gent que arrisca la vida en la fugida per acabar malvivint en inhumans
camps denominats “de refugiats”, massa similars, però, als horribles camps de
concentració.
Anirem força lluny en el
passat, fins al segle IX. Coneixerem la princesa Dhuoda, esposa del comte
Bernat de Septimània, i el manual que va escriure per al seu fil. El Liber
Manualis. Una obra única en la literatura carolíngia, escrita per una dona
laica.
